Després de mesos sense cotxes, hores punta, soroll i contaminació només han calgut uns dies per recuperar la inèrcia aparcada, que no abandonada, de la mobilitat frenètica de les nostres ciutats. En un món sense abraçades, un rètol de “petó i adéu” per zones d’estacionament curt per deixar i recollir nens a l’escola pot semblar l’arc de Sant Martí sortint dels núvols que hem vist als balcons. Però que la coloraina no ens tapi l’horitzó de la mobilitat sense emissions.
Estendre la filosofia de l’economia del bé comú a la mobilitat pot ser la manera de crear aquest nou escenari en el que administracions, empreses, organitzacions, persones... acceptin que anar de bòlid no ens fa més eficients, ni eficaços, ni productius, ni competitius.
Avui sabem que n’hi ha bilions de virus i que exerceixen un rol molt important en els ecosistemes marins, doncs diàriament eliminen entre el 20 i el 40% de les bactèries presents als oceans. Tot apunta, a més, que tenen una funció important en els cicles biogeoquímics de l’oceà: segresten CO2 i intervenen en l’intercanvi de gasos atmosfèrics.
Sempre s’havia dit que, per vèncer l’impuls de fer servir el vehicle privat, l’oferta de transport col·lectiu havia de ser més ràpida o més barata que el cotxe, o les dues coses alhora. Caldrà sumar-hi el factor de la salut. És cert que aquest aspecte, des del punt de vista de mantenir a ratlla la pol·lució atmosfèrica, fa anys que és un poderós argument per estimular l’abandonament del vehicle privat. Ara hi ha una nova perspectiva: la seguretat d’autobusos, trens i tramvies en relació als contagis.
La Terra no és a les nostres mans. No cal que la protegim amb paternalisme. Tot i que la inundéssim de contaminació, la Terra continuaria existint, això sí, sense nosaltres, la qual cosa demostraria fins a quin punt encara no hem comprès la veritable transcendència del joc de la vida, i el fet que aquesta es fonamenta en un meravellós equilibri dinàmic de tot amb tot.
Davant del risc cal abandonar dues visions força habituals. Una és que la ciència i la tecnologia ho resoldran tot. L’altra és que estem condemnats pel destí. Ambdues visions són fruit del pensament màgic.
Seria útil deixar de parlar de tots aquests temes horrorosos que tant ens fascinen avui dia, com la distòpia, la fi del món, l‘apocalipsi o el col·lapse, i ens centréssim a debatre altres qüestions molt més interessants i transcendents que sembla que ens facin més por que la pròpia destrucció del planeta. Per exemple, el decreixement, la demografia i la limitació de la riquesa
Al rànquing dels arguments clàssics per desinformar sobre el canvi climàtic ara hi hem d’afegir el que ja s’està plantejant com una competició entre emergències, la climàtica i la de salut. Si hi havia dubtes sobre la urgència d’actuar contra el canvi climàtic, una manera per reforçar-los és defensar que “ara no toca” perquè hi ha problemes més urgents.
El Pacte Verd europeu és un instrument de mobilització de recursos per a una reconstrucció, reconstitució o renovació del model per fer-lo més resilient i sostenible. No és això, potser, el que es necessita per encarar aquesta crisi sense precedents.
Les alternatives inclourien la defensa dels serveis públics i els béns comunitaris, en la seva titularitat, gestió i provisió; per garantir que les cures i els serveis relacionats estiguin coberts per a tots. Per assegurar les sobiranies sobre els recursos, com és l’alimentària i l’energètica. I per preferenciar, en definitiva, nous models i opcions des dels ecofeminismes i des de l’economia feminista, ecològica, social i solidària.