La idea generalitzada de que el científic ha de ser un observador desapassionat és equivocada. En realitat, la tristesa i la recuperació postraumàtica poden reforçar la resolució i la inspiració de la creativitat científica. Per entendre i trobar solucions per als nostres ecosistemes naturals, cada cop més fets malbé, s’ha de permetre que els científics ambientals plorin i que se’ls recolzi al llarg del procés
La COP25 posarà ben aviat en evidència que en el canvi climàtic falten lideratges col·lectius. No podem pensar en líders estatals ni regionals quan tot apunta que la política passa més aviat per una fase de mirada cap endins, amb creixement de populismes més preocupats pels seus que pel món. Ni podem confiar únicament en celebritats o en activistes solitàries per defensar reptes ambientals complexes en un marc de negociació global.
Vistos els preus d’alguns productes ecològics, el consum conscient pot semblar una proposta elitista. De fet, és una de les crítiques que sentim sovint en parlar de consum conscient. És cert?
Científicament no hi ha cap dubte que l’aire de les ciutats perjudica la salut. Cada dia apareixen al voltant de vuit articles científics que en així ho corroboren. Són articles que no només parlen sobre efectes ja coneguts, com les malalties cardiovasculars, sinó també de nous, com l'Alzheimer o altres malalties neurològiques.
Reconeguem-ho! Ens agraden les històries apocalíptiques atrets per una insaciable curiositat per les males notícies, les catàstrofes o les anècdotes amb un regust de tragèdia. Això sí, que no siguin nostres, que siguin dels altres. Ens agrada mirar de lluny, sense ésser afectats directament. Però, com ens agrada mirar!
Segons recull l’estudi epidemiològic a gran escala Global Burden of Disease «càrrega global de malalties», publicat a la revista Lancet, 4,2 milions de persones moren anualment a conseqüència de respirar les partícules contaminants que es troben en suspensió a l’atmosfera urbana. La contaminació atmosfèrica pot afectar cada òrgan i cada cèl·lula del cos humà, i de qualsevol ésser viu, des del cap fins als dits dels peus"
El PIB no reflecteix les externalitats i d’aquesta manera es converteix en un indicador indiferent a la degradació del medi ambient, per posar un exemple àmpliament divulgat. Tampoc indica la qualitat de l’educació, ni de la sanitat, ni la facilitat o dificultat d’accedir a l’habitatge, entre altres aspectes.
Renaturalitzar les ciutats és, sens dubte, una via de progrés que té molt a veure amb l’increment del benestar de les persones a molts nivells i, per això, en molts llocs del món treballen per reverdir les urbs, un fet que imbrica no només amb la qualitat de la biodiversitat i de l’aire que respirem sinó també amb la salut mental i en el reforçament del sentit de comunitat en barris i veïnats.
Tots els recursos econòmics, des dels materials fins als energètics, són components ambientals. Totes les nostres necessitats biològiques, començant per les alimentàries, es satisfan amb recursos ambientals. Fins i tot l’elemental acte de respirar posa de manifest la nostra dependència de l’ambient
Amb motiu del vintè aniversari de la celebració Dia sense cotxes a Catalunya he cregut oportú fer una reflexió sobre el que ha suposat la iniciativa i sobre quins són els reptes de futur als quals ens enfrontem, amb l’autocrítica personal que al meu parer cal fer.