Podem topar amb les lògiques ecofeixistes que molts veuen com una derivada última del neoliberalisme en temps de canvi climàtic. En aquest escenari es justificarien estats d’excepció per protegir la nació i garantir-li els recursos necessaris a costa de polítiques excloents o directament racistes i d’increment de les desigualtats; o amb elits que controlarien economies intervingudes per estats que tanquen files i fronteres per protegir els recursos naturals que garanteixen el seu benestar.
Els diversos estudis que hem anat publicant des de fa més d’una dècada ens han permès estimar la magnitud de l’impacte de la contaminació atmosfèrica sobre la salut: a Barcelona es produeixen cada any més de 500 morts prematures, més de 2.000 casos de malaltia severa i més de 1.000 casos d’asma infantil. No es tracta d’una simple millora: es tracta d’una emergència de salut humana.
Cal anar cap a una cosmovisió que superi el concepte de “medi ambient”, ja que aquest ens duu a sentir-nos separats de la Terra i a veure-la únicament en termes utilitaristes. La nostra plenitud personal és la de la Natura, i viceversa.
Desenes de milers de vols fantasma s’haurien enlairat entre març del 2020 i setembre de 2021 al Regne Unit. I aquest hivern uns 100.000 vols d’aquest tipus travessarien els cels d’Europa. El president de la companyia Lufthansa, Carsten Sporh, ho va reconèixer en unes declaracions al Frankfurter Allgemeine on parlava de 18.000 “vols innecessaris”"
Hi ha persones que poden veure un camí quan encara és fosc per tothom, i són capaces de moure terra i cel per seguir-lo. Són els pioners. En el camp del malbaratament alimentari, aquesta persona ha estat Paco Muñoz.
Aquesta reflexió de Míriam González Domínguez retrata una persona compromesa i entusiasta que ens va despertar a la rellevància d’aquest problema socioambiental i va semblar consciència per posar-hi fre. Les llavors que va plantar encara floreixen.
Estem construint el que moltes entenem ja per aquella idea que sona entre els moviments climàtics, socials i feministes: les transicions ecosocials i ecofeministes front als col·lapses d’avui. Les nostres transicions, davant les transicions del rentat d’imatge verd, lila i digital.
La nostra resposta a la crisi ambiental requereix una urgent i millor comprensió dels lligams entre la física, la biologia i la cultura. I això vol dir una millor comprensió de l’evolució de la vida i del nostre lloc en ella.
El Govern de Catalunya ha dissenyat una prospectiva energètica a l’horitzó 2050, que té com un dels eixos vertebradors la sobirania energètica amb energies renovables, a més d’assolir la neutralitat climàtica, entre d’altres. El repte, molt ambiciós, és reduir la dependència energètica del 94,2% actual al 6,7%, cosa que ens permetria estar més al marge dels conflictes geopolítics recurrents.
L’autoestima d’un país també passa per la seva capacitat de superar l’atzucac ecològic i compartir els reptes i mesures per adaptar-nos a nous escenaris ambientals. Per això és rellevant preguntar-nos, des de les planes del litoral o les muntanyes del Pirineu: ¿Quin missatge donarem a la comunitat internacional empenyent uns jocs olímpics d’hivern del tot inviables, innecessaris i poc explicables en un país de la conca mediterrània com el nostre?
Un col·lectiu que està contribuint ara mateix al creixement incontrolat de l’apicultura urbana, és el format per companyies que instal·len ruscos en els seus terrats només per guanyar punts en el seu vernís verd. O, per dir-ho en la llengua internacional, en el seu greenwashing. Tot i que, gràcies a la versatilitat d’aquesta mateixa llengua, s’anomena bee-washing.