Les muntanyes són llocs propicis per amarar-se de la bellesa, del silenci i de la solitud....llocs on prendre consciència de la pròpia petitesa, de la fugacitat i fragilitat de la nostra vida; llocs òptims, doncs, per viure la pau interior i la comunió amb la Natura.
La pandèmia ha amplificat altres crisis globals com l’ambiental, la de valors o la psicosocial, que tenen la seva arrel en els efectes del neoliberalisme.
L'aposta per consumir de proximitat no ha de ser només per reduir el transport, ha de ser també per tenir un control i una influència sobre com es produeix l’aliment, les condicions socials i les tècniques de cultiu sostenible que com a consumidors hem d’exigir i de les quals n’hauríem de tenir més informació.
Per a la majoria d’aliments la majoria del GEH són fruit del canvi d’ús del sòl i dels processos que tenen lloc a la granja. Aquestes dues etapes representen més del 80% de la petjada de la majoria d’aliments. Per contra, el transport no arriba al 10% o menys.
L’ecofilosofia advoca per un altre paradigma, bo i proposant una relació més harmoniosa entre la humanitat i la Natura. En aquest sentit, propugna l’ecocentrisme, una nova i alhora ancestral cosmovisió, la qual assenyala el valor intrínsec i meravellós de tots els éssers vius i la nostra interdependència amb ells.
Què ha passat a Glasgow? Joaquim Elcacho fa un repàs clarificador comparant els resultats obtinguts amb els objectius marcats: l'abandonament del carbò, els plans nacionals d'acció climàtica, la reducció de les emissions de metà, el pacte contra la deforestació, el pacte per a la fi de la fabricació de cotxes que cremen combustibles fòssils l'any 2035 o la promesa adoptada al 2015 a l'Acord de París de dedicar 100.000 milions de dòlars anuals a la lluita contra el canvi climàtic i facilitar accions d'adaptació en països en desenvolupament.
El sentiment global és que vivim en una època de catàstrofes víriques i climàtiques. Superant el dol pels que hem perdut i pel que hem perdut, cal anar superant l’estadi de depressió i passar a l’acceptació i l’acció. Cal anar pensant com transformem el llegat que deixarem.
Després de 26 conferències és raonable pensar que el model de concertació per resoldre la crisi climàtica està caducat. Els èxits dels noranta ara esdevenen divergències notables. Per moltes mesures que se subscriguin, l’incompliment o els ajornaments de terminis estan a l’ordre del dia. Per tant, què hem de fer?
El que podem assegurar és que la COP26 elevarà una vegada més les pressions sobre els nostres polítics per actuar amb valentia, anteposant l’evidència científica sobre el canvi climàtic i la salut de les persones als interessos econòmics i partidistes. Veurem si les pressions per uns i altres bàndols tenen l'efecte tan desitjat com necessari en els acords i podem celebrar que Glasgow 2021 no passa al calaix de la irrellevància.
Ara que alguns mitjans comencen a parlar del final de la pandèmia, sembla que la majoria de la gent està desitjant tornar al model de vida anterior. Però això és incompatible amb la nostra pròpia supervivència, segons el darrer informe de l’IPCC. No hem après res?