El fenomen creix de manera inexplicable. Cada vegada més persones aparquen el seu vehicle i deixen el motor engegat el temps que els dona la gana. Sense contemplacions. Més greu encara és que determinades voreres de la ciutat siguin autèntiques estacions d’autobusos encobertes i les empreses de transport permetin que els seus vehicles estiguin emetent durant el temps que esperen els passatgers.
Aquest fracàs ha estat distint. No ha succeït en un ambient aïllat, a porta tancada, sinó que ha estat una obra teatral representada enfront de tot el món. Al pati de butaques hi érem els qui demanàvem una mínima senyal. Els qui pregàvem per una engruna de coherència entre les paraules ("Estem a una emergència climàtica!") i els fets.
A la COP-25 s'ha constatat el bloqueig i regressió de les propostes de la part oficial en contrast amb el bon moment del moviment per la justícia climàtica, que segueix sumant massa crítica. En aquest moment de major mobilització i tensionament, hem repensat les nostres estratègies o seguim tenint debats de l’ecologisme del segle XX.
La idea generalitzada de que el científic ha de ser un observador desapassionat és equivocada. En realitat, la tristesa i la recuperació postraumàtica poden reforçar la resolució i la inspiració de la creativitat científica. Per entendre i trobar solucions per als nostres ecosistemes naturals, cada cop més fets malbé, s’ha de permetre que els científics ambientals plorin i que se’ls recolzi al llarg del procés
La COP25 posarà ben aviat en evidència que en el canvi climàtic falten lideratges col·lectius. No podem pensar en líders estatals ni regionals quan tot apunta que la política passa més aviat per una fase de mirada cap endins, amb creixement de populismes més preocupats pels seus que pel món. Ni podem confiar únicament en celebritats o en activistes solitàries per defensar reptes ambientals complexes en un marc de negociació global.
Vistos els preus d’alguns productes ecològics, el consum conscient pot semblar una proposta elitista. De fet, és una de les crítiques que sentim sovint en parlar de consum conscient. És cert?
Científicament no hi ha cap dubte que l’aire de les ciutats perjudica la salut. Cada dia apareixen al voltant de vuit articles científics que en així ho corroboren. Són articles que no només parlen sobre efectes ja coneguts, com les malalties cardiovasculars, sinó també de nous, com l'Alzheimer o altres malalties neurològiques.
Reconeguem-ho! Ens agraden les històries apocalíptiques atrets per una insaciable curiositat per les males notícies, les catàstrofes o les anècdotes amb un regust de tragèdia. Això sí, que no siguin nostres, que siguin dels altres. Ens agrada mirar de lluny, sense ésser afectats directament. Però, com ens agrada mirar!
Segons recull l’estudi epidemiològic a gran escala Global Burden of Disease «càrrega global de malalties», publicat a la revista Lancet, 4,2 milions de persones moren anualment a conseqüència de respirar les partícules contaminants que es troben en suspensió a l’atmosfera urbana. La contaminació atmosfèrica pot afectar cada òrgan i cada cèl·lula del cos humà, i de qualsevol ésser viu, des del cap fins als dits dels peus"
El PIB no reflecteix les externalitats i d’aquesta manera es converteix en un indicador indiferent a la degradació del medi ambient, per posar un exemple àmpliament divulgat. Tampoc indica la qualitat de l’educació, ni de la sanitat, ni la facilitat o dificultat d’accedir a l’habitatge, entre altres aspectes.