Actuant en l’edificació a gran escala es faria un pas signficatiu en la lluita contra el canvi climàtic. En aquest sentit, el passat 23 d’agost s’ha produït una notícia que ha passat força desapercebuda i és d’una gran transcendència. Un total de 19 alcaldes de ciutats d’arreu del món -algunes d’elles pioneres en sostenibilitat com Copenhagen- i que representen conjuntament 130 milions de persones s’han compromès a que els nous edificis siguin de consum d’energia zero per al 2030.
Tot està calculat. Aquella és la dosis justa. Ni més ni menys. No cal mesurar, no cal controlar el pols per no tirar massa, només cal agafar i deixar caure. I fins i tot, si no tens res més a fer, quedar-te mirant com aquella càpsula es desfà deixant anar el fluid que conté… De què estic parlant? Sembla emocionant i ho pot arribar a ser. Em refereixo a una càpsula de sabó per fregar el terra de casa! Com?
Les qüestions ambientals, paisatge inclòs, són incomprensibles a la sola llum de la ciència ecològica, que no ha estat concebuda per explicar el comportament dels agents socials que hi ha al darrere del territori. Les maneres de l’economia o de la sociologia, al seu torn, són més o menys científiques, però el seu material de treball està constituït per convencions sense preexistència física i per processos subjectius inhàbils com a referent segur. D’aquí la necessitat de resoldre posicions i inclinar-se per l’aproximació holística propugnada per la socioecologia.
L'Organització Mundial de la Salut estima que al món 400 milions de persones no tenen accés a serveis sanitaris, i que un de cada tres habitants del planeta no té accés als medicaments que necessita. Davant d'aquesta terrible realitat, la nova agenda global 2030 representa una oportunitat única que col·loca la salut com un element transversal i necessari per assolir les altres metes. Com? Universalitzant l'accés a la salut per contrarestar aquestes grans iniquitats.
Sembla una redundància però no ho és. Intuïm que quelcom te més valor si és quilòmetre zero, encara que no quedi massa clar quin és aquest valor. És com si per vacances no dius que et quedes a casa sinó que faràs “housing”. Sigui com sigui, l’expressió “quilòmetre zero” comença a resultar més còmica que transformadora.
Si alguna cosa m'ha sorprès coneixent gent que treballa en biologia i medi ambient a Espanya i a Europa, és l'alta proporció de gent que ha trepitjat el Pallars alguna vegada a la seua vida i n'ha quedat fascinada. De fet, quan parles amb ells, la majoria fan referència ràpidament a la bellesa dels nostres paisatges, de la gran varietat d'hàbitats, fauna i flora que tenim. Molts d'ells es fan creus que al país del sol i la platja, per molts anomenat el sur caluroso, pugui existir una cosa tan radicalment diferent com els nostres Pirineu i Prepirineu.
Ara fa mig segle els cinemes de bona part del món exhibien un parell de pel·lícules que van capturar l’esperit del seu temps: El planeta dels simis i 2001 una odissea de l’espai. I ho van fer situant-se en el futur (...) Pensant en l’estiu del 68, jo ho matisaria bastant. És innegable que les comunicacions han experimentat un avenç sense precedents, però no és menys cert que els grans temes d’aleshores continuen damunt la taula. La humanitat segueix posant en perill la seva existència (amb nous perills que s’han unit als vells) i el món continua dividit entre tendències autoritàries i democràtiques, si bé sota banderes ideològiques diferents.
Publicitat i cotxe no poden anar deslligats, així com tampoc els missatges associats, que han evolucionat al llarg del temps: des de llibertat, poder, personalitat, estatus i bellesa, fins a responsabilitat o consciència. La indústria automobilística ha cercat desesperadament aquell eslògan que captés el màxim de públic potencial. Un públic que no sempre necessita el mateix i que, potser, està exigint un canvi de model.
Després d'anys defensant que "el que és petit és bell", els debats sobre les alternatives de consum avui se centren en com impulsar iniciatives professionalitzades d'escala més gran, capaces de donar servei a milers d'usuàries i de fer-se un forat als mercats.
La recent notícia de l’arribada d’un linx ibèric em va omplir d’il·lusió. Vingut des del sud de la península, desprès de travessar-la sencera, creuar carreteres, vies, rius... un fet només a l’abast d’una espècie tant increïble com aquesta. Se’ns ha presentat una situació difícilment repetible que obria la porta a engegar un projecte de recuperació de la espècie al nostre país. La decisió de retornar-lo cap al sud és d’aquelles de les que cal arrepentir-se tota la vida.