Patirem les conseqüències de l'apagada en forma de centrals de cicle combinat que cremaran gas
L'Havana, capital de Cuba, pateix apagades de llum de forma recurrent.
Foto: Francesco Bellacci
El 28 d’abril de 2025, la península Ibèrica va patir una apagada sense precedents. Va passar poc després de dos quarts d’una de la tarda, molt a prop del migdia solar. No és cap coincidència: a aquella hora, els sistemes fotovoltaics estaven aportant a la xarxa d’alta tensió el 60% de tot el consum elèctric, i l’eòlica, un 13% addicional.
La nova renovable (és a dir, la renovable que ha estat desenvolupada després que es creés la xarxa elèctrica nacional) s’adapta malament a les característiques d’una xarxa que va ser dissenyada i concebuda per a un altre tipus de sistemes, que fa un segle eren les centrals hidroelèctriques i les tèrmiques; sistemes basats en una turbina molt pesant que, bé sigui impulsada per aigua, bé sigui impulsada per vapor, permet mantenir una ona perfectament sinusoidal amb una freqüència de 50 cicles per segon: és el corrent altern, del que tots hem sentit a parlar.
Tots els sistemes de gestió i control van ser desenvolupats per a aquest tipus de centrals, i per això emfatitzem les seves característiques: són inercials (mantenen el seu moviment quan es talla el flux d’aigua o gas), flexibles (són capaces d’absorbir certa quantitat de variació de demanda fàcilment) i gestionables (poden donar més o menys potència a voluntat).
A aquestes centrals tradicionals de fa un segle (hidroelèctriques i tèrmiques) se’ls van afegir més tard les centrals nuclears i les de cicle combinat. Mentre que les segones tenen característiques virtualment idèntiques a les tradicionals (i a sobre, els cicles combinats tenen temps de resposta més ràpids que les tèrmiques), les centrals nuclears tenen una limitació important: són inercials, sí, però funcionen en un règim de potència constant, no s’adapten als canvis de demanda. Al seu moment, se’ls va 'fer forat' al sistema elèctric donant-les un privilegi: sempre entraries les primeres. Així, en tot moment, l’energia nuclear és comptada dins del mix, sempre que està disponible.
Les conseqüències d’aquesta integració low cost, atrotinada, les vam patir el 28 d’abril, però les patirem molt més temps
L’eòlica i la fotovoltaica van arribar més tard, a un mix dominat pels sistemes tradicionals, i a una xarxa que ja tenia la rigidesa d’haver fet encabir tot el que havia d’encabir. Però l’eòlica i la fotovoltaica no són sistemes inercials, ni flexibles, ni gestionables... En aquest sentit, encaixaven molt malament en una xarxa que no havia estat pensada tenint-les en compte. Seria interessant imaginar com seria una xarxa en què les centrals tradicionals haguessin estat l’eòlica i la fotovoltaica, potser es farien valdre altres virtuts d’aquestes dues tecnologies, com el seu baix cost (no consumeixen combustible), la poca despesa de manteniment, que no gasten l’aigua vital per a altres usos o que donen una eficàcia màxima a l’estiu, quan cal molta energia. El problema és que la nova renovable està forçada adaptar-se al que hi ha, a la situació prèvia, i se’l retreu que no es comporta com els sistemes tradicionals.
Es poden dotar les noves renovables de sistemes d’estabilització per arribar a cert grau de gestionabilitat, d’inercialitat i d’estabilitat. Es tracta d’instal·lar bateries, supercapacitors, volants d’inèrcia, motors reactius, fins i tot dipòsits de sals foses. Hi ha molts sistemes, cadascun d’ells pensat per a uns temps de resposta i una durada, que poden dotar a un sistema basat 100% en nova renovable de les capacitats necessàries per a operar a una xarxa d’alta tensió de corrent altern.
El problema és que aquests sistemes costen diners. Diners que les grans companyies no estaven disposades a pagar. D’alguna manera, aquestes companyies van aconseguir que les seves reclamacions es reflectissin a la normativa i així van decidir una integració massiva de renovable, sí, però sense aquests sistemes necessaris per poder-fes fer servir amb garanties a una xarxa d’alta tensió de corrent altern.
Les conseqüències d’aquesta integració low cost, atrotinada, les vam patir el 28 d’abril, però les patirem molt més temps. Les patirem en forma de centrals de gas de cicle combinat en parada calenta, cremant gas per mantenir-se a l’espera de si el sistema les necessita per estabilitzar-se. I les patirem per l’enorme despesa que s’haurà de fer ara per posar els sistemes d’estabilització que haurien d’haver-se posat de bon principi. I tot perquè uns pocs van tenir falta de llums. I també d’escrúpols.
