Quan alguna cosa falla i ens expliquen una mica què hi ha al darrere de l’aixeta o de l’interruptor comencem a prendre consciència de la nostra feliç ignorància.
Estem acostumats a obrir una aixeta de casa i que surti aigua, estem acostumats a prémer l’interruptor i que s’encengui la llum. Hi estem tan acostumats que aquestes accions quotidianes esdevenen la cosa més banal. Però quan alguna cosa falla i ens expliquen una mica què hi ha al darrere de l’aixeta o de l’interruptor comencem a prendre consciència de la nostra feliç ignorància. És que, realment, al seu darrere hi ha coses, instal·lacions, infraestructures i organitzacions per a gestionar-les, molt i molt complexes. El sistema que ens porta l’aigua potable és prou complicat, però és bastant madur, els romans ja feien canonades de plom. Però quan es tracta de l’electricitat la complexitat es multiplica per mil.
Quedem corpresos quan ens diuen que en menys de 5 segons una errada al sud d’Iberia fa saltar els ploms a la ratlla de França o que estem interconnectats en mili-segons fins Eslovènia i a la mateixa freqüència (paraulotes d’enginyers!). La xarxa elèctrica que ens permet fer funcionar des del mini-motor de la nostra impressora fins a una descomunal locomotora, és el màxim exponent d’aquesta instantània complexitat. Però funciona. I val a dir que funciona bé. Fins que un dia, fatalment, falla estrepitosament. Aquestes reflexions, lluny de promoure conformitat, ens han de portar a identificar correctament els responsables i a exigir respostes adients.
“El risc zero no existeix, però l’apagada no es pot repetir”
Els qui hem tractat de prop amb enginyers que gestionen les xarxes del sistema elèctric sabem que al seu darrere, enganxat com una ombra, hi tenen sempre el “fantasma” del blak-out, del zero, de l’apagada. No fan res que no tingui en compte aquesta temuda possibilitat i, ja s’ha dit, normalment tenen èxit. El risc zero no existeix, però l’apagada no es pot repetir. Fa un temps vam publicar un article adreçat a polítics i a periodistes titulat «Xarxes de distribució elèctrica, en mans de qui estem?» en ell intento explicar que no estem en massa bones mans. La xarxa que tenim més a la vora, la de distribució, està en mans d’una empresa pública italiana, ENEL. La xarxa gran, la de transport, està en mans de Red Elèctrica Española (REE), privatitzada, on l’estat espanyol nomena la presidenta, però disposa només d’un 20% de les accions.
És clar, tractant-se de gestionar un monopoli natural (només hi pot haver una xarxa) l’activitat d’aquestes empreses està rigorosament regulada per les lleis espanyoles. Però aquestes lleis van endarrerides. Especialment, ha quedat caducada la forma com es financen, és a dir, com s’usen els diners de les nostres factures, i com es controla la seva necessària modernització i digitalització per ser un eix central de la necessària Transició Energètica.
D'aquí a poques setmanes els enginyers sabran exactament quina ha estat l'errada i sabran (de fet ja ho saben) com evitar-la. Però sense un canvi en la governança d’aquests operadors, sense actualitzar les lleis que els regulen i sense adaptar el seu denominat “model de retribució”, només es faran pegots per anar passant. La responsabilitat i la feina pendent és dels nostres polítics. De tots, tant de governs com d’oposició. No havia de passar, però ha passat. Hem patit l’apagada i no pas lleu. Esperem que actuï com una vacuna. Forcem als nostres polítics a actuar.
Pep Centelles és membres de Renovem-nos. Article publicat prèviament a la seva web i reproduït amb el seu permís
