En els darrers vint anys s’han abandonat 100.000 ha de terrenys de cultiu. Les causes d’aquest abandonament segurament són diverses, però el que és inversemblant vista la xifra és que les 480 ha de plaques fotovoltaiques instal·lades fins ara al país en siguin la causa.
Imatge de la finca on es va rodar la pel·lícula Alcarràs rodejada de camps de presseguers.
A la pel·lícula Alcarràs, un parc solar s’instal·la en terrenys de regadiu substituint arbres fruiters. A banda dels merescuts premis cinematogràfics, aquesta pel·lícula va tenir un impacte en l’opinió pública catalana, tot establint en l’imaginari públic una competència entre renovables i pagesia. Ficcions a banda, a Catalunya aquest supòsit és impossible atès que tots els projectes de fotovoltaica a terra menors de 50 MW han d’atenir-se al que estableix el Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre.
Per una banda, l’article 9 del Decret estableix que en sòls de Classe de Capacitat Agrològica I i II (els més fèrtils) NO s’admeten projectes de fotovoltaica a terra, llevat de l’autoconsum per a la mateixa explotació agrària o els projectes agrovoltaics (fotovoltaica alçada que ombreja els cultius).
En sòls de Capacitat Agrològica de classe III i IV, es limita l’ocupació del conjunt de projectes aprovats en un mateix municipi. No es pot superar el 10% de la superficie agrícola de secà ni el 5% de la superfície agrícola de regadiu del terme municipal.
Per posar-nos en situació, els sòls de classe III i IV són sòls que presenten limitacions “severes” o “molt severes” a l’ús agrícola (poca fondària arrelable i capacitat de retenció d’humitat limitada, pendents forts, drenatge insuficient i entollaments, inundacions freqüents, salinitat, trets erosius). La resta de sòls (de classe V en endavant), en els quals no hi ha limitació per a les instal·lacions fotovoltaiques, es defineixen com a impracticables pel conreu; el seu ús es limita a pastura o explotació forestal.
“Amb la normativa vigent, la fotovoltaica no pot desplaçar l’ús agrícola, llevat que aquest ja estigui condemnat a desaparèixer.”
Per tant, el marc normatiu és molt garantista i impedeix de facto que la fotovoltaica a terra pugui substituir l’activitat agrícola, preservant així les terres més fèrtils. També queda clara la voluntat del legislador de limitar la concentració d’aquestes instal·lacions a determinats municipis, evitant la concentració i procurant que tot el territori contribueixi a la generació d’energia fotovoltaica.
Amb la normativa vigent, la fotovoltaica no pot desplaçar l’ús agrícola, llevat que aquest ja estigui condemnat a desaparèixer. Perquè cal no oblidar que, amb el canvi climàtic, la qualitat dels nostres sòls es degrada a un ritme important. Els sòls que avui presenten limitacions severes per a la pràctica agrícola, demà seran erms. Segons el Registre de terres de Catalunya, en els darrers vint anys s’han abandonat 100.000 ha de terrenys de cultiu. Les causes d’aquest abandonament segurament són diverses (econòmiques, socials i també climàtiques), però el que és inversemblant vista la xifra és que les 480 ha de plaques fotovoltaiques instal·lades fins ara al país (un 0,5% de la superfície agrícola abandonada) en siguin la causa.
“En els darrers vint anys s’han abandonat 100.000 ha de terrenys de cultiu.
Les causes d’aquest abandonament segurament són diverses (econòmiques, socials i també climàtiques), però el que és inversemblant vista la xifra és que les 480 ha de plaques fotovoltaiques instal·lades fins ara al país (un 0,5% de la superfície agrícola abandonada) en siguin la causa. ”
Normativa a banda, tampoc la magnitud de les necessitats energètiques del país no podrien fer un dany significatiu a l’agricultura. Si ens atenim a la planificació prevista per la Generalitat (Proencat 2050), és impossible que tots els projectes renovables necessaris per prescindir dels combustibles fòssils puguin malmetre l’activitat agrícola. Actualment, totes les renovables (incloent l’eòlica i les pistes de servei) ocupen només un 0,1% del territori (3.000 ha). Per cobrir les necessitats energètiques del 2030, quan la meitat de la demanda elèctrica sigui renovable, necessitarem un 0,63% del territori (20.000 ha). I el 2050, per arribar al zero net d’emissions, ocuparà tan sols un 2,5% del territori (85.000 ha). Val a dir, que les instal·lacions eòliques s’ubiquen sobretot en zones on el conreu és impracticable. Per tant, són sobretot les plantes fotovoltaiques les que s’ubicaran en terreny agrícoles. Si considerem, doncs, només aquestes instal·lacions, la superfície necessària serà de 7.000 i de 31.000 ha els anys 2030 i 2050, respectivament. Unes xifres molt inferiors al milió i escaig d’hectàrees actualment cultivades; fins i tot inferiors al ritme d’abandonament agrícola que hi ha hagut fins ara i que augmenta any a any.
D’on ve llavors aquesta brama que les renovables posen en risc l’agricultura? Aquest és un tema sobre el qual s’ha desinformat intencionadament. El mantra que les renovables estaven acabant amb la pagesia el va començar la plataforma SOS Rural a inicis del 2024 amb una potent campanya publicitària a les xarxes socials. Amb el temps s’ha sabut que aquesta plataforma, amb seu a Múrcia, té lligams estrets amb VOX. El seu secretari i el seu tresorer són regidors de Vox. També s’ha sabut que entre algun dels seus finançadors estaven Repsol i Cepsa. I, malgrat que ara SOS Rural està desapareguda, la idea s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu dels pagesos de forma tan ferma, que cada projecte fotovoltaic aprovat és sistemàticament portat als jutjats pels sindicats de Pagesos. Algun cas deu estar justificat, ara bé, presentar un litigi a cadascun dels projectes no millora el món de la pagesia. Simplement, genera un cost social i ambiental que el perjudica.
“Cada parc solar que no es fa, o que s’endarrereix anys a causa dels contenciosos, té un cost climàtic que acaba repercutint en un cost social i econòmic. Els danys s’estimen, segons el BEI, en 250 € per tona de CO₂”
Arribats a aquest punt convé que comencem a parlar del cost social de l’obstrucció a l’acció climàtica. Cada parc solar que no es fa, o que s’endarrereix anys a causa dels contenciosos, té un cost climàtic que acaba repercutint en un cost social i econòmic. Els danys s’estimen, segons el Banc Europeu d’Inversions (BEI), en 250 € per tona de CO₂, (tot i que altres estimacions apunten a una xifra que podria ser el doble). Dit d’una altra manera: impedir un parc fotovoltaic de, per exemple, 50 MW (que al llarg dels trenta anys mínims de vida produiria 2,25 Terawats/hora d’electricitat) estalviaria l’emissió de 830.000 tones de CO₂ que causaran danys per valor de 225 milions de € en un lloc o altre. Per cada any que s’endarrereixi el parc de 50 MW a causa dels litigis es causaran 7,5 M€ de pèrdues per danys climàtics.
Cal recordar que el sector primari és el més afectat per aquest canvi del clima i qui n’assumeix la pitjor part dels danys climàtics. La floració dels fruiters s’ha avançat, fent-los més vulnerables a les glaçades tardanes, i dificultant la pol·linització. Amb les temperatures més altes prosperen les plagues i s’escurça la vida de la fruita i, per tant, la durada de la temporada de la collita. L’afectació més extrema l’hem viscuda aquests darrers dos anys. Per efecte de l’eixut, la collita de cereals s’ha reduït un 39%; la de la fruita; un 31%; la de l’oliva, un 32%; i la de la vinya, un 30%. El clima empitjorarà i anirà deixant seqüeles permanents com la mortaldat de ceps al Penedès.
“Per efecte de l’eixut, la collita de cereals s’ha reduït un 39%; la de la fruita; un 31%; la de l’oliva, un 32%; i la de la vinya, un 30%”
En conclusió, el país ha d’assumir que el paisatge canviarà a causa del canvi climàtic. La productivitat agrícola se’n ressentirà, ara per sequeres, ara per pluges torrencials i, en general, per degradació edàfica. Si no volem que aquests canvis vagin a més, cal abandonar quant abans millor els combustibles fòssils, destinant una petita part del territori a abastir-nos de l’energia procedent del sol i del vent. Perquè la demora en els canvis que cal fer, els paga tota la societat, i els pagesos més que ningú, amb un cost econòmic i social creixent.
Pere Roura i Enric Pardo són membres de Renovem-nos
