El papa Lleó XIV ha fet declaracions [...] advocant per la justícia ecològica, social i ambiental en una trobada recent d'universitats a Rio de Janeiro
Una religió veritablement compromesa amb el bé comú insuflaria ales als moviments activistes i plantaria cara a les multinacionals que calgués.
FOTO: GETTY
És fàcil recordar els missatges ecologistes del papa Francesc. Coherent amb les seves predicacions sobre la protecció del pobre i desvalgut, amb el seu clam pacifista en temps de guerres i amoralitat sagnant en directe, Francesc es va preocupar també per la que anomenava 'casa comuna', llegant-nos un document tan significatiu com l'encíclica Laudato Si, de la qual ara es compleixen deu anys. En ella, el representant de l’Església catòlica parlava així del nostre planeta: «Hem crescut pensant que n’érem propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-lo. [...] Oblidem que nosaltres mateixos som terra». El nascut Jorge Bergoglio promulgava una 'ecologia integral' que aglutinés tots els sabers possibles, des de la poesia i la filosofia fins a la ciència i la religió, ja que la magnitud de la tragèdia, als seus ulls i als de molta gent, no tenia parangó. Ara, el papa Lleó XIV ha fet declaracions similars, advocant per la justícia ecològica, social i ambiental en una trobada recent d'universitats celebrada a Rio de Janeiro, al Brasil, el país que aviat acollirà la COP30, aquesta vegada a la ciutat amazònica de Belém.
S’estableix així una continuïtat que algunes persones (jo mateixa inclosa) contemplen amb una certa esperança, no tant en veure com muta la política global d’un dia per l’altre per tal de complir l’Acord de París, sinó, més aviat, amb l’esperança que aflori un líder moral en un món que ha perdut els principis, ha substituït la responsabilitat envers els altres per la jactància del poder, i ha canalitzat l’afecte i el desig cap al consumisme. És important que algú posi els punts sobre les is i, com instava Francesc, que l’impuls sorgeixi des de diferents fronts, considerant especialment com de denigrada es troba la ciència, cada cop més assetjada pel negacionisme.
També el secretari general de l’ONU, António Guterres, ha advertit en nombroses ocasions sobre com s’estan obrint 'les portes de l’infern', emprant una metàfora cristiana –o literàriament dantesca– per nomenar allò que, a poc a poc, va ocupant el terreny de l’inefable, ja que manquen precedents històrics per a aquesta ruïna, i altres discursos públics tendeixen a banalitzar el patiment dels més afectats (refugiats climàtics, habitants famèlics de regions assotades per sequeres, o, per citar un cas proper: les víctimes de la DANA).
Com unes nines russes malignes, la religió també ha quedat majoritàriament subsumida al calaix de l’espectacle, de les identitats com a marca, i se sol consumir com un producte
El lideratge moral, ho recalco, importa. I l’apel·lació als regnes espirituals en decadència hauria de servir-nos per recuperar una transcendència que pot remetre al més enllà als cels, però també al més enllà intergeneracional. És curiós que l’informe pioner Els límits del creixement (1972), elaborat per un grup de científics del MIT guiats per Donella Meadows, iniciés les seves pàgines alertant del següent fenomen: només ens interpel·la allò que ocorre a les nostres proximitats, siguin geogràfiques o familiars; és a dir, allò que altera les vides dels nostres pares i fills, o dels nostres compatriotes (d’aquí la dificultat que trobava Meadows per fer una anàlisi a mitjà-llarg termini, l’esgotament dels recursos en algun moment del segle XXI).
En aquest sentit, la religió ocupa un espai emocional que, en teoria, supera aquestes barreres –la barrera de l’egoisme–; el problema és que, com unes nines russes malignes, la religió també ha quedat majoritàriament subsumida al calaix de l’espectacle, de les identitats com a marca, i se sol consumir com un producte.
Coneixem exemples de partits polítics amb un programa obertament catòlic que no dubten a criminalitzar la immigració, la pobresa i la vulnerabilitat, en lloc de promoure mesures que reflecteixin un ànim de bon samarità. El mateix Biden, catòlic confés i expert generador d’expectatives pel que fa a l’acció climàtica, acabà aprovant un pla que, si bé prioritzava les energies renovables, també ho feia amb els combustibles fòssils, perquè el seu objectiu era la sobirania energètica i no pas aturar l’escalfament global, al qual els EUA han contribuït i continuen contribuint de manera exagerada. Així que, pel que sembla, la casa comuna podia continuar cremant-se a trossos mentre els cotxes seguissin funcionant, les fàbriques produint, i la màquina exportadora de gas natural liquat a Europa continués el seu curs.
Una religió veritablement compromesa amb el bé comú insuflaria ales als moviments activistes i plantaria cara a les multinacionals que calgués, com han demostrat els pobles indígenes que, moguts per la seva espiritualitat animista, pels seus déus ancestrals, protegeixen el territori de més saquejos. Entengui’s de la manera més respectuosa: el catolicisme sovint desplega missatges encoratjadors, il·lumina de moralitat aquells racons del debat públic enfosquits, enfangats per l’odi i el negacionisme, però és incapaç d’abandonar el seu petit nínxol per materialitzar-se en iniciatives efectives que salvin fidels o infidels. La crítica s’orientaria, doncs, no tant al dogma com a la seva aplicació, amb èmfasi en una agència institucional que rarament genera resultats.
Tant de bo Lleó XIV aconsegueixi mobilitzar allò que els seus predecessors no han pogut; tant de bo els creients no ho siguin només dins del temple, perquè és fora on ens ho juguem tot.
