El discurs ambiental és ple de trampes. Amb algunes frases ben emmarcades podem acabar pensant que la culpa del canvi climàtic la tenen les vaques. I el fet que neixen massa nens. I que la culpa de l’augment dels plàstics al mar la tenen les compreses. I ja se sap. Les dones són més capaces de fer-se veganes, elles poden deixar de tenir fills i, per descomptat, han d’abandonar les compreses i passar-se a la copa menstrual si volem acabar amb els problemes ambientals del món d’una vegada per totes.
Segons la psicologia del consum, per practicar i sostenir en el temps el consum conscient, els valors són determinants. Però també saber viure el canvi amb alegria i bona companyia.
Avui i en el futur, la mobilitat urbana hauria d'estar basada en l’ecomobilitat i en les xarxes de cooperació. És important que els diferents nivells de l'Administració s'esforcin decididament per impulsar el canvi modal de la carretera al transport ferroviari i que concedeixin una importància particular als sistemes intermodals que combinin els desplaçaments a peu, en bicicleta i en transport públic col·lectiu.
L’anomenada educació ambiental ha desatès la dimensió territorial i paisatgística. Ha reincidit una vegada més en les dificultats d’encaix entre una visió ambiental, en bona mesura marcada per una aproximació separativa de l’entorn, i la necessària visió complexa i interdisciplinària que requereix el tractament del territori i del paisatge.
Sostenibilitat és sinònim de dignitat humana, per tan la crisi ecològica actual i la necessitat d’assolir un futur sostenible és una matèria urgent i global què exigeix solucions globals, però sobre tot la sincera i honesta cooperació entre totes les nacions i grups socials.
Li aniria millor als rius, els mars, els ecosistemes, les espècies naturals si tinguessin drets? La situació de crisi climàtica exigeix solucions però els missatges alarmistes no funcionen i, encara pitjor, creen anticossos. Davant la crisi podem fer revolucions o reformes. Les revolucions lluiten per aconseguir drets i les reformes els reconeixen i posen en valor. Però, ara per ara, els drets ambientals els conquereixen les persones, no el medi, i tota revolució o reforma és antropocèntrica.
Erling Kagge proposa detenir la urgència vital sense sentit «i trobar en el silenci els secrets del món». Aïllar-se, diu, no és donar l’esquena a l’ entorn, consisteix en veure el món amb una mica més de claredat, mantenir el rumb i intentar estimar la vida. «El silenci és enriquidor en ell mateix. És una qualitat, un luxe. Una clau que ens pot obrir a noves maneres de pensar i d’escoltar-nos a nosaltres mateixos»
Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també la ciència, especialment l’astronomia. La pèrdua del cel estrellat en les nostres ciutats, lluny de ser considerat com un mal menor, té un preu difícil de quantificar en pèrdua de vocacions científiques, i en pèrdua o malbaratament de patrimoni cultural.
L’educació ha de servir per donar sentit a la nostra existència i per fer un bon ús de la nostra llibertat. L’educació en la sostenibilitat no l’hauríem de concebre tant com una nova finalitat educativa, sinó més aviat com a una seqüència d’accions basades en la viabilitat econòmica, en l’equitat social i en la sustentabilitat ecològica per assolir la finalitat del benestar individual i col·lectiu de les generacions presents i futures.
La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats. Les dades en si mateixes no són gran cosa. Tot depèn de les intencions de qui les recull i les gestiona. En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Un sistema de garanties robust amb un equilibri de poders que fes de contrapès a possibles excessos serviria per donar resposta a la qüestió: qui vigila els vigilants?