Hi ha persones que poden veure un camí quan encara és fosc per tothom, i són capaces de moure terra i cel per seguir-lo. Són els pioners. En el camp del malbaratament alimentari, aquesta persona ha estat Paco Muñoz.
Aquesta reflexió de Míriam González Domínguez retrata una persona compromesa i entusiasta que ens va despertar a la rellevància d’aquest problema socioambiental i va semblar consciència per posar-hi fre. Les llavors que va plantar encara floreixen.
Estem construint el que moltes entenem ja per aquella idea que sona entre els moviments climàtics, socials i feministes: les transicions ecosocials i ecofeministes front als col·lapses d’avui. Les nostres transicions, davant les transicions del rentat d’imatge verd, lila i digital.
La nostra resposta a la crisi ambiental requereix una urgent i millor comprensió dels lligams entre la física, la biologia i la cultura. I això vol dir una millor comprensió de l’evolució de la vida i del nostre lloc en ella.
El Govern de Catalunya ha dissenyat una prospectiva energètica a l’horitzó 2050, que té com un dels eixos vertebradors la sobirania energètica amb energies renovables, a més d’assolir la neutralitat climàtica, entre d’altres. El repte, molt ambiciós, és reduir la dependència energètica del 94,2% actual al 6,7%, cosa que ens permetria estar més al marge dels conflictes geopolítics recurrents.
L’autoestima d’un país també passa per la seva capacitat de superar l’atzucac ecològic i compartir els reptes i mesures per adaptar-nos a nous escenaris ambientals. Per això és rellevant preguntar-nos, des de les planes del litoral o les muntanyes del Pirineu: ¿Quin missatge donarem a la comunitat internacional empenyent uns jocs olímpics d’hivern del tot inviables, innecessaris i poc explicables en un país de la conca mediterrània com el nostre?
Un col·lectiu que està contribuint ara mateix al creixement incontrolat de l’apicultura urbana, és el format per companyies que instal·len ruscos en els seus terrats només per guanyar punts en el seu vernís verd. O, per dir-ho en la llengua internacional, en el seu greenwashing. Tot i que, gràcies a la versatilitat d’aquesta mateixa llengua, s’anomena bee-washing.
L’ecoactivisme no pot ser una qüestió de seguidors, sinó de compromís. Aquesta va ser i segueix sent la clau de Greenpeace: el voluntariat compromès. Es va aconseguir donant rigor científic i capacitat política a les seves campanyes. Per més que canviïn els vehicles per acomodar-se a les noves formes de comunicació social, aquest hauria de continuar essent el camí si no volem buidar els moviments de contingut i legitimitat.
“El problema real de la humanitat és el següent: tenim emocions paleolítiques; institucions medievals i una tecnologia omniscient”, E.O. Wilson
L’any 2022 que ara comença es compleixen 50 anys de la cristal·lització d’una idea complexa: la sostenibilitat. El 2022 farà mig segle de de la publicació de l’informe fundacional Els límits del creixement. Tot va començar l’estiu de 1970 quan un equip d'investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts va posar en marxa un estudi sobre les implicacions del creixement continuat a tot el món. Aquest estudi es feia per encàrrec del Club de Roma, una organització internacional no governamental creada el 1968 i formada per científics i polítics d’alt rang preocupats pel futur de la humanitat.
Els que treballen en zoonosi ja ho sabien des de fa dècades: tot està interconnectat en matèria de salut. A Espanya, la recent aprovació del Pla Estratègic de Salut i Medi Ambient reconeix aquesta realitat, però considerant la pandèmia, és convenient que l'epidemiologia ambiental i la vigilància sanitària sobre els animals sigui una tasca prioritària.