L’educació ha de servir per donar sentit a la nostra existència i per fer un bon ús de la nostra llibertat. L’educació en la sostenibilitat no l’hauríem de concebre tant com una nova finalitat educativa, sinó més aviat com a una seqüència d’accions basades en la viabilitat econòmica, en l’equitat social i en la sustentabilitat ecològica per assolir la finalitat del benestar individual i col·lectiu de les generacions presents i futures.
La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats. Les dades en si mateixes no són gran cosa. Tot depèn de les intencions de qui les recull i les gestiona. En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Un sistema de garanties robust amb un equilibri de poders que fes de contrapès a possibles excessos serviria per donar resposta a la qüestió: qui vigila els vigilants?
Som ecodependents, necessitem la natura per sobreviure. I també interdependents: la vida necessita ser sostinguda, les persones necessitem d’altres persones per progressar en el camí de l’existència, un suport que, en molts trams de la vida i arreu del món, mantenen bàsicament les dones.
Ja s’ha acabat la cimera del clima a Katowice. La COP24 s’ha saldat amb un balanç pobre, esquifit, amb un text malgirbat però això sí, parit amb els malucs eixarrancats i coberts de confeti petulant. Ho lamente, però no puc -ni dec, crec- ser especialment benèvol amb els resultats (?) de la darrera, de l’enèsima cimera climàtica.
S’acosta fi d’any i moment de balanços des de cada isme possible, en un període sociopolític més ple d’ismes que mai. Hi haurà varietat. Per no ser menys, a continuació es proposa un balanç optimalista de l’estat actual en el procés de la transició sostenible. En altres paraules, es suggereix que el moment actual per a la sostenibilitat és el millor dels possibles seguint la lògica de Leibniz. O per als que veuen el got mig buit, el pitjor possible a excepció dels altres segons diria Churchill.
Ja ens trobem a la cua per pagar i marxar. Portem una hora donant voltes, valorant pros i contres, rebaixant les expectatives, renegociant termes i condicions, etc. I allà, en la cua que tot ho acaba i que ens hauria d’apropar a la pau interior i a la tranquil·litat després de la incertesa de la compra, segueix el debat i la negociació, i el neguit es torna en dubte i estrès. En la cadena d’esdeveniments associats a la compra d’un objecte, es realitzen tota una sèrie de reaccions químiques en el nostre cos que ens porten a patir tot un cúmul d’emocions i sensacions contradictòries i, en alguns casos, addictives.
El 4 d’agost d’aquest any va esclatar a Pals un clam de la societat civil catalana que exigia als Ajuntaments, Diputació i Generalitat que s’aturés la destrucció dels paratges idíl·lics que encara ens queden a la Costa Brava. Al mateix temps es denunciava la destrucció i deteriorament progressius del patrimoni natural: paisatge, sòls, vegetació, fauna, aigües superficials i subterrànies, continentals i marines, recursos i activitats agro-ramaderes i pesqueres tradicionals i tot el patrimoni cultural associat. Aquest clam es diu: “SOS Costa Brava” .
Què tenen en comú les profunditats marines, les regions polars, la Lluna i els planetes? Des del punt de l'exploració, molt: tots són ambients extrems i inaccessibles, on l'estudi in situ requereix tecnologies punteres que comparteixen moltes similituds. Però històricament s'han destinat sempre més fons i esforços per descobrir allò que hi ha més enllà de les fronteres físiques del nostre planeta que no al que es troba amagat sota uns oceans que cobreixen fins al 70% de la seva superfície.
Hem passat per colors (economia verda, blava) i conceptes diversos, molts d’ells complementaris, però sembla que no acabem d’entendre què vol dir ni com aplicar la circularitat a la nostra economia. Ara Europa ho ha prioritzat i tothom etiqueta allò que fa com a model circular per poder pujar-se al carro del que ‘toca’. Però, insistint de nou, què és l’Economia circular?
Sense caure en els tòpics demonitzadors de la tècnica i del progrés, cal admetre que la societat industrial s’ha desenvolupat a l’empara de la premissa que la praxi tècnica resta fora de l’esfera moral. Tant pel seu caràcter instrumental, com per la seva vinculació amb la ciència, se l’ha cregut exempta de judicis de valor. No és així. Les males opcions quant a l’ús dels recursos i de l’energia, la manca de consideració envers els cicles naturals, l’abocament al medi de residus i tantes altres decisions deletèries han estat fruit de la ignorància, de la sobergueria o de la mala fe.