L’argument que repeteixen els contraris a l’acció climàtica de ben segur que es mantindrà, que ara hi ha altres prioritats com tornar a impulsar l’economia i que la societat no té energia per enfrontar-se a la recuperació gestionant una altra emergència
Casa i salut, casa i cures, són ara un binomi renovat que posen de relleu el que és la veritable gran infraestructura bàsica de país: el seu parc d'habitatges. Invertir en aquesta infraestructura és una proposta de reconstrucció econòmica amb ocupació local, de qualitat i estable; però també ha de permetre fer viable el canvi cap a un model energètic renovable i assegurar l'habitatge com a refugi enfront de la intempèrie.
En termes simples, el BCE li ha declarat la guerra a la COVID-19 i actualment pot comprar més de 100.000 milions d'euros de deute a el mes, el que li dóna un inigualable poder financer. Però, per a què s'utilitzaran els fons? Ajudaran a millorar les nostres vides? Donaran suport l'acció climàtica?
Caldrà intensificar el nostre compromís amb el territori rural, mantenir la recerca de la seva estabilitat, donar resposta a la demanda de serveis i necessitats, possibilitar una qualitat de vida coherent i digna, accentuar l'interès per una activitat sana i econòmica rendible, alhora que potenciem les nostres actuacions per a la recuperació ambiental, per la conservació dels equilibris i per capacitar la naturala per autoregular situacions delicades o catastròfiques.
Crisi com a oportunitat. És un tòpic, sí, però, com tants altres, amb la seva càrrega de veritat, raó i sentit comú. La crisi de la COVID-19 ja està dibuixant un nou escenari en moltíssims àmbits de la nostra societat, tot i que encara no podem veure l'abast que tindran aquests canvis a què ens porta la propagació d'un virus que, d'entrada, ha posat en evidència la nostra vulnerabilitat.
Fa anys que la comunitat científica adverteix sobre les greus conseqüències del canvi climàtic i la necessitat de polítiques contundents que redueixin dràsticament les emissions. Alguns experts ja han fet notar que la crisi climàtica serà encara més greu que aquesta pandèmia. Afortunadament, encara som a temps d'esmorteir els seus efectes i hem vist com la humanitat és capaç d'actuar de manera contundent quan veu el perill davant seu.
Després de l'Acord de París aconseguit el 2015, i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), les eleccions celebrades a diferents països (elecció de Trump, etc), van fer perdre l'esperança d'avançar prou ràpid en els compromisos per afrontar els riscos associats als límits planetaris. Es va arribar a la convicció que no s'aconseguiria progressar sense un salt cap endavant de les consciències - com proposava sobretot Naomi Klein - encara que això semblava una dolça utopia.
Tot i ser totalment legal, les forces de seguretat criminalitzen desplaçaments ciclistes legals i les campanyes de salut institucionals acusen d'irresponsabilitat per l'ús de la bicicleta. Aquests episodis revelen que existeixen prejudicis contra la bicicleta (conscients i inconscients) profundament arrelats: No es considera la bicicleta com un vehicle per al transport i s'assumeix que la persona ciclista està "fent una cosa dolenta", arribant a inculpar injustament i a el marge de les normes que institucions superiors han establert.
Tenir cura de la natura és inversió, no despesa. I la inversió en "allò públic" beneficia a tots. Una natura saludable assegura una societat i economies sanes. L'ecosistema en equilibri és un mínim comú denominador que garanteix a les empreses la seva activitat. Curiós que haguem necessitat aquesta crisi per aprendre quantes formes hi de col·laboració entre empreses, societat i governs.
O el finançament de les milionàries inversions que cada país europeu ha identificat com a imprescindibles per aixecar la seva economia es realitzen de forma mutualitzada i s'orienten a la transformació digital i la transició energètica i ecològica -canvis ja contemplats com a imprescindibles abans de la crisi- o és el propi esdevenir europeu i el seu lloc al món el que s'estarà posant en risc