L'eco d'un nou món

Acumulació de cotxes destrossats per les inundacions provocades per la DANA a València l'octubre de 2024. 

FOTO: SONIA BONET

Fa any i escaig alguna cosa humana i alhora tel·lúrica es va trencar a València. Al Mediterrani havíem viscut crescudes i riuades, barrancades i rambles irades, tempestes amb pedra i llamps, pluges torrencials i borrasques llarguíssimes. "Al meu país la pluja no sap ploure", cantava Raimon, i no li faltava raó. La climatologia del nostre territori no és ni amable ni educada. Però la pregunta és: el que passà la tardor de 2024 és culpa de no haver portat la pluja a escola, com recitava el de Xàtiva, o és quelcom diferent?

En primer lloc, la pluja ja no és aquella a la que li cantava Raimon fa més de quaranta anys. Ho intuíem, però ara sabem que el canvi climàtic jugà un paper determinant en la severitat de la dana, augmentant-ne les precipitacions fins a un 20%, segons indiquen estudis d'atribució ben recents. Aquestes anàlisis permeten saber si un fenomen meteorològic extrem està vinculat amb el canvi climàtic i, si és així, en quina mesura l'escalfament del planeta l'ha fet més probable o greu. Les pluges d'octubre de 2024 a València porten, d'una forma indeleble, la marca de l'augment de temperatures del planeta Terra. Tanmateix, aquesta qüestió no és, ni de bon tros, tota la història, ni tampoc explica per ella mateixa tota la tragèdia.

Han passat dècades des de la publicació de les primeres cartografies de zones inundables, així com de la promulgació de legislació sobre les restriccions d'usos a aquestes zones (entre ells, els constructius). Nogensmenys, durant aquest període, que comprèn la bombolla immobiliària de principis de segle, s'ha construït més que mai a aquestes zones. Pobles que efectivament mai s'havien inundat van passar a tenir la major part de la seua població a zones inundables, exposades a un perill que desconeixien tot i l'obligació legal d'avís de qui els venia els pisos. 

Ningú tenia consciència de la possibilitat d'una tragèdia com aquella, tot i haver augmentat la vulnerabilitat de forma exponencial en només uns pocs anys. La teranyina de responsabilitats creuades és espessa, i costa veure-hi a través. La normativa era manifestament millorable, i tot i així es va obviar. Les riuades històriques es podien consultar a l'hemeroteca i fins i tot a la memòria dels més grans, i es va preferir oblidar-les. La pulsió de dominació de la natura, que cristal·litza en pocs assumptes com a la fossilització dels caixers dels barrancs i rius, sistemes dinàmics i canviants, ha estat una de les causes subjacents i alhora directes de tot el que ha succeït.

Retornar espai a la natura i assumir una veritable cultura del risc ja no és una opció: és la condició imprescindible per evitar que les tragèdies es tornen a repetir

Contràriament al que passa a països com Cuba o Japó, on el risc està present a la quotidianitat i també a distintes etapes escolars, a casa nostra se'n sap ben poc. De la mateixa manera que negligim els riscos sísmics –tsunamis inclosos–, les inundacions greus representen un succés aïllat en la nostra mentalitat de gestors del territori. Un desafortunat incident, pensem. I no: són símptoma d'un país d'una violència hídrica com hi ha ben pocs, on l'aigua, massa vegades, no és ni amable ni joiosa. Per què tenim tan presents els incendis, que causen menys morts, i ens relaxem amb l'aigua? Potser és per la falsa sensació de seguretat que dona un territori urbanitzat, on els cursos d'aigua han estat encaixonats i comprimits fins a l'asfíxia, o fins i tot desdibuixat entre un mar de cases, carreteres i polígons industrials.

Seria hora d'anar assumint tot això. No només la ciutadania, sinó també els qui tenen a les seues mans les decisions que poden salvar o condemnar a centenars o milers de persones. El temps de què es disposa davant una crescuda d'un barranc és –ho sabem des de fa dècades– escassíssim i molt preuat. És per això que la preemergència, que hauria d'inserir-se a una cultura del risc molt més arrelada a l'imaginari cultural i desplegada a allò institucional, és tan absolutament crucial. 

La resposta, però, no és només la prevenció. És també la minimització dels danys i la reparació de les agressions. És retornar-li espai a la natura, incorporant alhora zones híbrides com els parcs inundables. Les conegudes com a SBN (Solucions Basades a la Natura) són una eina absolutament imprescindible que, si bé no poden esborrar totes les cicatrius que hem guilloixat al territori, sí que poden taponar les ferides i evitar que se n'inscriguen de noves a la pell del nostre país. Retirar-nos és allunyar-nos de la dominació abrahàmica de la Terra. Com va compartir el Col·legi de geòlegs i geòlogues de Catalunya uns dies després de la dana, amb un document que es titulava 'A la vora del riu no faces niu', paraules com decreixement i deconstrucció haurien de deixar de ser una utopia per a esdevenir fets.

El nou món que hem de ser capaços de bastir va tant de construir-lo amb materials novells com de deconstruir l'antic i les seues bigues corcades. S'edificarà sobre fonaments nous, tant en el fet cultural com en un plànol físic, on haurà de conviure amb la natura en comptes d'imposar-s'hi. Haurà de comptar també amb persones capaces d'entendre'l, de copsar-lo en tota la seua amplitud, de mirar pel bé de la natura i dels humans (que són ben bé la mateixa cosa) i d'atalaiar el futur no com una meta o una fotografia triomfant, sinó com la passa sempre intermèdia a un camí que anirà canviant any rere any a causa dels sotracs de l'escalfament global.