Deu anys de l’Acord de París
La llarga cursa d’obstacles de la descarbonització del planeta
Durant la COP30 es fa celebrar un funeral simbòlic dels combustibles fòssils, en el qual van participar més de 50.000 persones.
Imatge: JUDIT ALONSO
Amb l’objectiu de posar fre a les emissions de diòxid de carboni i limitar la temperatura global per a evitar les pitjors conseqüències de la crisi climàtica, fa una dècada el món va adoptar l’Acord de París. «Ha permès rebaixar la tendència de les emissions, encara que no a un moment en què estiguem ben orientats al compliment o a no excedir aquest límit», considera Manuel Pulgar-Vidal, Líder Global de Clima i Energia de l’organització no governamental WWF Internacional.
Malgrat tot, l’exministre de Medi Ambient peruà i president de la COP20 a Lima reconeix que el tractat internacional, «ha permès una revolució tecnològica verda amb la caiguda de preus i l’increment de la contribució d’aquestes tecnologies a la generació d’energia».
Per Paula Caballero, directora executiva de la regió d’Amèrica Llatina de l’organització no governamental The Nature Conservancy (TNC), «en aquests deu anys hi ha hagut avanços significatius en el reconeixement de les necessitats i prioritats dels països en desenvolupament». D’aquesta manera, la diplomàtica colombiana, que des de 1995 ha participat en les negociacions climàtiques, recorda com a la COP26, celebrada a Glasgow (Regne Unit) l’any 2021, «es va reconèixer la necessitat de duplicar el finançament per adaptació, una fita per Amèrica Llatina, on milions de persones depenen directament dels recursos naturals per mantenir-se».
El finançament és, de fet, un element clau per fer realitat l’Acord de París. «La implementació dels compromisos voluntaris dels països, reflectits a les Contribucions Determinades Nacionalment (NDCs, per les seves sigles en anglès), depenen en gran manera de la disponibilitat de finançament climàtic extern», explica Alejandro Alemán, coordinador de la xarxa d’organitzacions de la societat civil llatinoamericana CANLA.
La situació d’Ucraïna i Palestina i la no participació dels Estats Units a la cimera no ajuden a revertir l'abandonament dels combustibles fòssils
Aquí entra en joc l’anomenada «justícia climàtica», que posa a la mira els països industrialitzats, a causa de la seva responsabilitat en la crisi climàtica. «Han construït la seva riquesa, sobre manera, a partir dels sistemes productius basats en la crema irresponsable de combustibles fòssils», recorda Alemán que critica les depeses que estan portant a terme aquests països en qüestions com els subsidis als combustibles fòssils i a l’armament. «Si ho comparem amb les quantitats de recursos que es destinen a combatre la crisi climàtica, resulta evident que l’incompliment dels compromisos climàtics no és un assumpte de manca de recursos financers sinó de voluntat política», lamenta.
Un procés en dubte en un món canviant
El context geopolític actual, amb la situació d’Ucraïna i Palestina i sense la participació dels Estats Units a la cimera, tampoc ajuda a revertir aquest fet a curt i mig terme. En aquest sentit, aquest era un dels principals temors dels assistents a la darrera cimera de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, la COP30, que es va celebrar a Belém (Brasil) el passat mes de novembre. «Estem en un context molt complicat, es podria haver anat molt més endarrere», considera Marta Torres, directora del Programa Clima de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI).
Torres, va ser una de les protagonistes de la sessió ‘Reflexions sobre la COP30 i els deu anys de l’Acord de París’ que es va celebrar el passat dimecres al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), on també van participar Olga Alcaraz, doctora en Física i directora del Grup sobre Governament del Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Iñaki Gili, responsable de Projectes Estratègics de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic de Catalunya, entre d’altres.
La vigència del multilateralisme va ser un dels principals aspectes positius que van destacar Alcaraz i Torres que també van desgranar els principals temes de la cimera brasilera, entre ells combustibles fòssils. Per la seva banda, Gili va explicar el paper de Catalunya durant aquests darrers anys en què acudeix a les cimeres de canvi climàtic per aprendre i compartir coneixement i pràctiques, com per exemple els pressupostos de carboni 2026-2030, que fixen per primera vegada un límit màxim d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que no podrà superar els 161,6 milions de tones de CO₂ equivalent durant el quinquenni.
Tanmateix, la conclusió de la darrera cimera i la lenta evolució dels compromisos de l’Acord de París, una dècada després, han posat en dubte el funcionament i eficàcia de les negociacions climàtiques. “És el procés més obert de tots els processos de Nacions Unides”, considera Gili reconeixent la seva utilitat malgrat que «és imperfecte i millorable», ja que «s’obren mecanismes que no es tanquen mai».
L’aposta passa perquè la cobertura de la crisi climàtica es faci de manera diària i els mitjans donin espai al periodisme de solucions
Organitzada pel Grup de Periodisme Ambiental del CPC, aquesta activitat també va tractar la cobertura mediàtica de les cimeres climàtiques. Com els mitjans poden oferir informació que sigui d’interès pels ciutadans sense caure en tecnicismes i l’esgotament d’aquest tipus de notícies és una de les principals preocupacions per fer arribar la informació adient a la població. “Hem de parlar més del rumb que marca l’Acord de París i menys del soroll al voltant, com declaracions de Donald Trump”, apunta Alcaraz.
Un plantejament abordat és un canvi de narrativa que vagi més enllà d’oferir un «resultat» final que pugui acabar sent decebedor i que debiliti l’únic espai mundial per tractar aquesta temàtica. D’aquesta manera, l’aposta passa perquè la cobertura de la crisi climàtica es faci de manera diària i els mitjans donin espai al periodisme de solucions per a mostrar les diverses alternatives de descarbonització que estan funcionant arreu del món.
