Aquest 2026 se celebren 50 anys d’itineraris de natura a Catalunya
El contacte directe amb la natura segueix sent una eina d’aprenentatge i de vinculació amb el territori
Cinquanta anys després, els itineraris de natura continuen essent una referència històrica i pedagògica de l’educació ambiental a Catalunya.
Foto: GETTY
Fa mig segle, el 1975, nasqueren els primers itineraris de natura a Catalunya, una iniciativa pionera que volia potenciar l’educació per a la conservació del medi. Aquells recorreguts, dissenyats per a l’ús d’estudiants i docents, van marcar l’inici d’un moviment que avui celebrem com a precursor de l’educació ambiental moderna.
Què eren aquests itineraris, com van néixer i quina rellevància han tingut? L’efemèride dels 50 anys és un bon moment per considerar-ho.
Un itinerari de natura és un recorregut planificat per un espai natural, amb rètols, materials i activitats que permeten als alumnes i docents aprendre sobre la vegetació, la fauna, els ecosistemes, el paisatge i les activitats humanes que l’han configurat, en contacte directe amb la natura.
Mentre en l'àmbit internacional ja es parlava d’educació ambiental a finals dels anys seixanta, a Catalunya aquesta idea arribaria més tard, coincidint amb els darrers anys del franquisme i els inicis de la transició. La societat catalana, en ple procés de reconstrucció democràtica i cultural, començava a interessar-se per la conservació de la natura i la qualitat ambiental.
En aquest context, el 1972 es reactiva la Institució Catalana d’Història Natural, i el 1976 es publica el llibre col·lectiu Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, coordinat per Ramon Folch. Aquest llibre va ser la primera diagnosi ambiental rigorosa de Catalunya i establia la necessitat d’una veritable “revolució cultural” envers la natura.
En un apartat dedicat a l’educació, Jaume Terradas hi afirmava que la utilització d’itineraris de natura ben programats podia ser clau per aconseguir aquesta transformació, superant els dèficits formatius dels mestres i motivant els alumnes a través de l’experiència directa amb el medi natural.
Santiga 1975: l’inici d’un moviment
El primer itinerari de natura va sorgir al bosc de Santiga, a Cerdanyola del Vallès, el 1975, quan l’empresa promotora del polígon industrial va consultar la Universitat Autònoma de Barcelona sobre què fer amb un petit bosquet residual. Terradas, juntament amb Marina Mir i Miquel Monge, es va inspirar en l’experiència anglesa dels Nature Trails del National Trust i va dissenyar un espai d’aprenentatge directe amb guies per a professors i alumnes i rètols interpretatius.
Amb aquest model es van desenvolupar itineraris similars a Can Deu (1976), Sant Just Desvern (1977) i Santa Fe del Montseny (1977), establint les bases d’una xarxa de recorreguts educatius que ràpidament es va expandir.
El primer itinerari de natura va sorgir al bosc de Santiga, a Cerdanyola del Vallès, el 1975
A començaments dels anys vuitanta, la vitalitat dels itineraris era evident: l’any 1983, només vuit anys després del primer, Catalunya comptava amb 58 itineraris, impulsats per un ampli ventall d’actors: biòlegs i educadors joves, associacions de defensa de la natura, centres excursionistes, moviments d’educació en el lleure, administracions i obra social de les caixes d’estalvis. Tota aquesta activitat posava en evidència la necessitat social d’apropar la població, i especialment la infància, a la natura i fomentar-ne l’estimació.
Entre 1981 i 1984, des de la Fundació Roca Galès i amb la coordinació de Manel Cervera, es van organitzar trobades periòdiques d’'itinerariers', és a dir, persones i col·lectius que havien dissenyat i posat en funcionament itineraris de natura arreu del país. Aquestes reunions van permetre intercanviar materials, experiències i reflexions sobre pràctiques educatives, i varen ser la llavor d’on sorgirien la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) i la Societat Balear d’Educació Ambiental (SBEA), fundades simultàniament el 1985.
Llegat i reptes
En els seus inicis i durant força temps, els itineraris van ser vistos com l’instrument d’educació ambiental per excel·lència. Eren un recurs senzill i assequible que permetia una aproximació directa i interdisciplinària al medi, integrant ciències naturals, cultura local i, progressivament, problemàtica ambiental. Es tractava d’una eina pedagògica innovadora, que animava a sortir de l’aula, observar directament els elements de l’entorn i plantejar preguntes capaces de despertar la curiositat de l’alumnat i augmentar la seva motivació i interès pel coneixement i la conservació del medi. D’altra banda, brindava suport i seguretat als docents, i enriquia la seva formació.
Cinc dècades després, els itineraris de natura continuen essent una referència històrica i pedagògica. Van ser l’origen de l’educació ambiental a Catalunya i van posar de relleu el valor del contacte directe amb la natura com a eina d’aprenentatge i vinculació amb el territori.
Van apropar l’escola a la natura, van contribuir a la formació ambiental del professorat. Van ser una resposta innovadora a un moment històric de canvi. Cinquanta anys després, aquest llegat continua viu, però s’inscriu en un context profundament diferent.
L'educació ambiental d’avui ha d’anar més enllà: [...] cal saber empoderar qualsevol persona, en particular les joves
Avui disposem de molt més coneixement científic i d’una consciència ambiental molt més estesa, però afrontem crisis socioambientals d’una gravetat que aleshores amb prou feines s’intuïa. Conèixer bé l’entorn continua essent una base imprescindible. El contacte directe amb el territori, l’observació i l’estimació de la natura mantenen plenament la seva vigència.
Però l’educació ambiental d’avui ha d’anar més enllà: a partir d’aquest coneixement i d’aquest vincle emocional amb l’entorn, cal saber empoderar qualsevol persona, en particular les joves, perquè puguin implicar-se activament en els problemes ambientals del seu entorn proper.
Això passa per crear espais i oportunitats per treballar sobre reptes locals, oferir projectes on enrolar-se, convidar a participar i fomentar la corresponsabilitat. Sobretot, cal saber dibuixar futurs desitjables, reforçar la capacitat d’acció col·lectiva i enfortir l’esperança com a motor de transformació. L’esperit dels primers itineraris de natura —arrelat al territori, vivencial i transformador— continua sent una inspiració valuosa.
