Si des dels municipis i la ciutadania no ens posem seriosament a exigir, implantar i desenvolupar projectes locals i deixem tot el sector energètic renovable en mans dels grans projectes centralitzats i de propietat concentrada, ja no hi haurà marxa enrere
Si algú ha començat la dècada amb nous propòsits d’una vida més sostenible, alerta. Ningú va dir que seria fàcil, però cada cop es complica més. Tota decisió que prenem, especialment els que estem en la banda privilegiada del món, és complexa en totes les seves dimensions i conseqüències.
Si tot el que ara mateix resulta imprescindible desaparegués, el que ens permetria viure i ser feliços és un tros de terra, un sostre i una comunitat amb qui créixer en valors
Quin sentit té que, per escurçar 40 minuts el viatge entre Alacant i Barcelona, els temps de viatge entre poblacions properes hagin d’augmentar? Una societat ha de procurar que les seves decisions no erosionin la distribució justa de les oportunitats i dels recursos, en definitiva allò hem convingut en anomenar equitat.
Les principals amenaces dels mamífers marins són les captures accidentals (bycatch) i altres interaccions amb la pesca, així com la pèrdua d’hàbitat, el canvi climàtic, la col·lisió amb els vaixells, el turisme i la contaminació, tan l’acústica, com la química i la provocada pels residus plàstics.
El fenomen creix de manera inexplicable. Cada vegada més persones aparquen el seu vehicle i deixen el motor engegat el temps que els dona la gana. Sense contemplacions. Més greu encara és que determinades voreres de la ciutat siguin autèntiques estacions d’autobusos encobertes i les empreses de transport permetin que els seus vehicles estiguin emetent durant el temps que esperen els passatgers.
Aquest fracàs ha estat distint. No ha succeït en un ambient aïllat, a porta tancada, sinó que ha estat una obra teatral representada enfront de tot el món. Al pati de butaques hi érem els qui demanàvem una mínima senyal. Els qui pregàvem per una engruna de coherència entre les paraules ("Estem a una emergència climàtica!") i els fets.
A la COP-25 s'ha constatat el bloqueig i regressió de les propostes de la part oficial en contrast amb el bon moment del moviment per la justícia climàtica, que segueix sumant massa crítica. En aquest moment de major mobilització i tensionament, hem repensat les nostres estratègies o seguim tenint debats de l’ecologisme del segle XX.
La idea generalitzada de que el científic ha de ser un observador desapassionat és equivocada. En realitat, la tristesa i la recuperació postraumàtica poden reforçar la resolució i la inspiració de la creativitat científica. Per entendre i trobar solucions per als nostres ecosistemes naturals, cada cop més fets malbé, s’ha de permetre que els científics ambientals plorin i que se’ls recolzi al llarg del procés
La COP25 posarà ben aviat en evidència que en el canvi climàtic falten lideratges col·lectius. No podem pensar en líders estatals ni regionals quan tot apunta que la política passa més aviat per una fase de mirada cap endins, amb creixement de populismes més preocupats pels seus que pel món. Ni podem confiar únicament en celebritats o en activistes solitàries per defensar reptes ambientals complexes en un marc de negociació global.