La música rebota en les branques dels arbres, en els troncs, es percola entre les pedres del terra. Calma pausada, contemplativa, moment màgic a la posta de sol, a l’escenari ‘El vaixell’ del Festival Vida 2017. Tot és màgic. Música i natura, pop i bosc, rock i sorra, folk i pedres.
Des que l’Informe Brundtland va posar l’expressió al món ara fa 30 anys, el “desenvolupament sostenible” ha evolucionat com concepte tant o més que com realitat. En les seves diferents expressions i adaptacions lingüístiques, ens mostra tres dècades de canvis que semblen tenir més components socials i morals que polítics i econòmics.
El passat mes de juny va córrer molt per twitter l’etiqueta #40anysEA. El contrast entre el coixinet del hagstag —amb aquell air de postmodernitat — i la promesa d’un viatge enrere en el temps de 40anys resultava singular ...
La meva àvia Esperança, als 84 anys, no es volia morir perquè «encara no ho havia vist tot», deia. No havia vist pràcticament res, de fet. Nascuda a Gràcia l’any 1885, quan Gràcia era un municipi i no un barri de Barcelona, havia arribat fins a Sangarrén, un poblet d’Osca d’on era la seva mare. I prou...
En els darrers anys la problemàtica del malbaratament alimentari ha pres molta rellevància tant a nivell institucional com a nivell de consciència ciutadana. Diferents estudis han anat posant de relleu la seva magnitud, el darrer –encarregat per la Comissió Europea – estima el malbaratament en 173 kg per habitant a l’any, fet que representa el 20% de la producció total d’aliments.
“La millor escola és l’ombra d’un arbre”. Aquesta és una sentència inspiradora del teòric suís Jean Piaget, amb qui la mestra Rosa Sensat i Vila va tenir amistat. Montjuïc va acollir l’Escola del Bosc de l’Ajuntament de Barcelona, pionera d’un ensenyament públic inspirat per moviments com ara la Pedagogia Progressista o l’Escola Moderna.
Homes d’esquenes aprofitant qualsevol racó de la ciutat per pixar. Entre els contenidors. De cara a la paret. En una cantonada. Mirant a banda i banda. ‘Algú m’ha vist? Sí, tothom!’ El resultat, una olor molt desagradable, un espai urbà brut, insalubre
Hi ha societats que estimen el ferrocarril i altres que no. I la catalana pertany més aviat al segon grup. Només fa falta veure l’esplendor i vida de les grans estacions urbanes d’Anglaterra, França o Alemanya, o la pulcritud de qualsevol petit baixador suís, per adonar-se que estem molt lluny de la complicitat i admiració que la població d’aquests països mostra amb la seva xarxa ferroviària.
Les depuradores metropolitanes barcelonines tracten uns 10 metres cúbics d'aigua cada segon, o sigui uns 300 milions de metres cúbics anuals, entre aigües residuals i pluvials. La gran majoria són abocats al mar. En un context d'escassetat i d'estrès hídric de les conques subministradores (cas de la del Ter) això és un immens despropòsit.
La Unió Europea es troba enmig d'una fonamental transformació del seu model energètic. Vol canviar d'un sistema bàsicament centralitzat i basat en els combustibles fòssils, cap a un altre sistema més distribuït on dominin les renovables i l'eficiència energètica. Els consumidors estaran al centre d'aquest canvi.