L’autoestima d’un país també passa per la seva capacitat de superar l’atzucac ecològic i compartir els reptes i mesures per adaptar-nos a nous escenaris ambientals. Per això és rellevant preguntar-nos, des de les planes del litoral o les muntanyes del Pirineu: ¿Quin missatge donarem a la comunitat internacional empenyent uns jocs olímpics d’hivern del tot inviables, innecessaris i poc explicables en un país de la conca mediterrània com el nostre?
Un col·lectiu que està contribuint ara mateix al creixement incontrolat de l’apicultura urbana, és el format per companyies que instal·len ruscos en els seus terrats només per guanyar punts en el seu vernís verd. O, per dir-ho en la llengua internacional, en el seu greenwashing. Tot i que, gràcies a la versatilitat d’aquesta mateixa llengua, s’anomena bee-washing.
L’ecoactivisme no pot ser una qüestió de seguidors, sinó de compromís. Aquesta va ser i segueix sent la clau de Greenpeace: el voluntariat compromès. Es va aconseguir donant rigor científic i capacitat política a les seves campanyes. Per més que canviïn els vehicles per acomodar-se a les noves formes de comunicació social, aquest hauria de continuar essent el camí si no volem buidar els moviments de contingut i legitimitat.
“El problema real de la humanitat és el següent: tenim emocions paleolítiques; institucions medievals i una tecnologia omniscient”, E.O. Wilson
L’any 2022 que ara comença es compleixen 50 anys de la cristal·lització d’una idea complexa: la sostenibilitat. El 2022 farà mig segle de de la publicació de l’informe fundacional Els límits del creixement. Tot va començar l’estiu de 1970 quan un equip d'investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts va posar en marxa un estudi sobre les implicacions del creixement continuat a tot el món. Aquest estudi es feia per encàrrec del Club de Roma, una organització internacional no governamental creada el 1968 i formada per científics i polítics d’alt rang preocupats pel futur de la humanitat.
Els que treballen en zoonosi ja ho sabien des de fa dècades: tot està interconnectat en matèria de salut. A Espanya, la recent aprovació del Pla Estratègic de Salut i Medi Ambient reconeix aquesta realitat, però considerant la pandèmia, és convenient que l'epidemiologia ambiental i la vigilància sanitària sobre els animals sigui una tasca prioritària.
Decréixer també porta associat uns quants ‘més’ com viure més lent, amb més temps lliure, de manera més conscient, més aprop de les persones que t’envolten... No es tracta, doncs, obsessionar-se amb la paraula: créixer o decréixer. Es tracta de qüestionar el model actual basat en un creixement il·limitat que resulta inviable i que ens ha portat a un possible col·lapse que condiciona de manera irreversible el nostre futur i present.
Les muntanyes són llocs propicis per amarar-se de la bellesa, del silenci i de la solitud....llocs on prendre consciència de la pròpia petitesa, de la fugacitat i fragilitat de la nostra vida; llocs òptims, doncs, per viure la pau interior i la comunió amb la Natura.
La pandèmia ha amplificat altres crisis globals com l’ambiental, la de valors o la psicosocial, que tenen la seva arrel en els efectes del neoliberalisme.
L'aposta per consumir de proximitat no ha de ser només per reduir el transport, ha de ser també per tenir un control i una influència sobre com es produeix l’aliment, les condicions socials i les tècniques de cultiu sostenible que com a consumidors hem d’exigir i de les quals n’hauríem de tenir més informació.
