Ciutats i fractura ecosocial
Quan la transició climàtica necessita un nou relat
Les metròpolis concentren població, consums, emissions i vulnerabilitats, però també oportunitats d’articular respostes integrades.
Foto: GETTY
La transició climàtica avança en un context global marcat per autoritarismes emergents, discursos negacionistes i proteccionismes que redueixen el debat públic a contraposicions simples. En aquest escenari, la política climàtica corre el risc d’esdevenir un nou eix de polarització social. El concepte de fractura eco-social descriu precisament això: la percepció que les polítiques ambientals i les socials competeixen entre elles, que el clima exigeix renúncies i que el benestar queda en segon pla.
Les ciutats són un espai privilegiat per observar aquesta tensió. La recent COP30 va reforçar la idea que la governança climàtica serà, necessàriament, una governança urbana. Les metròpolis concentren població, consums, emissions i vulnerabilitats, però també oportunitats d’articular respostes integrades. El debat celebrat a Belém va insistir en la necessitat de dotar els governs locals de més capacitat per impulsar una transició justa, reconeixent que molts dels impactes del clima es manifesten primer i més intensament a l’escala urbana.
En realitat, molts efectes climàtics ja tensionen directament àmbits centrals del benestar. Les onades de calor afecten especialment persones grans i barris amb menor qualitat urbana. La contaminació atmosfèrica condiciona la salut respiratòria i el rendiment escolar. Les sequeres alteren la disponibilitat d’aigua i la producció alimentària propera. La degradació del litoral modifica activitats econòmiques i usos comunitaris de les platges. I els desplaçaments internacionals derivats de fenòmens climàtics es tradueixen localment en noves formes de vulnerabilitat. Aquesta interdependència mostra que la separació entre polítiques socials, ambientals i territorials no respon a la realitat material del canvi climàtic.
Tot i això, moltes d’aquestes manifestacions no s’identifiquen espontàniament com a efectes climàtics. Es perceben com a problemes de salut, de mobilitat, de seguretat o de precarietat laboral. El canvi climàtic actua com a causa transversal, però la ciutadania sovint n’observa només les conseqüències sectorials. Aquesta manca de connexió entre impacte i origen alimenta la idea que les polítiques climàtiques són alienes a les preocupacions immediates. El resultat és una distorsió: allò que és climàtic es viu com social, però allò que és climàticament necessari pot percebre’s com socialment costós.
Polítiques contraposades
En el debat públic urbà és habitual trobar arguments que contraposen objectius: reducció del trànsit o activitat econòmica, preservació ambiental o ocupació, limitacions urbanístiques o creixement econòmic, adaptació climàtica o accessibilitat residencial. Aquest esquema binari reforça la fractura eco-social perquè presenta la transició climàtica com una sèrie de dilemes, no com una oportunitat d’abordar problemes interconnectats.
En realitat, molts efectes climàtics ja tensionen directament àmbits centrals del benestar. Les onades de calor afecten especialment persones grans i barris amb menor qualitat urbana. La contaminació atmosfèrica condiciona la salut respiratòria i el rendiment escolar. Les sequeres alteren la disponibilitat d’aigua i la producció alimentària propera. La degradació del litoral modifica activitats econòmiques i usos comunitaris de les platges. I els desplaçaments internacionals derivats de fenòmens climàtics es tradueixen localment en noves formes de vulnerabilitat. Aquesta interdependència mostra que la separació entre polítiques socials, ambientals i territorials no respon a la realitat material del canvi climàtic.
Quan les polítiques climàtiques s’expliquen des del benestar quotidià, disminueix la polarització i augmenta el suport ciutadà
Els debats de la COP30 van posar l’accent en el paper central de les ciutats com a laboratoris de solucions integrades. A l’escala urbana, els impactes climàtics són tangibles i sovint immediats, i això converteix les ciutats en territoris on la connexió entre clima i vida quotidiana és més directa.
Dimensió social i ambiental inseparables
En aquest sentit, diversos fenòmens observats a Barcelona ofereixen exemples de com la dimensió ambiental i la social són inseparables. Les illes de calor mostren la relació entre clima, morfologia urbana i desigualtat territorial. Els episodis de pluja intensa evidencien la necessitat de renaturalitzar i gestionar millor el sòl urbà. La fragilitat dels boscos periurbans apunta simultàniament a riscos climàtics i a oportunitats de gestió comunitària. Les tensions en el subministrament d’aliments frescos reflecteixen tant impactes climàtics com dependències econòmiques globals. Aquesta convergència d’efectes fa visibles connexions que sovint queden desdibuixades en l’àmbit estatal o internacional.
La fractura eco-social no només sorgeix de polítiques fragmentades, sinó també de narratives públiques que presenten la transició com una successió de costos o renúncies. Els relats centrats exclusivament en la urgència ambiental poden generar rebuig o fatiga, especialment si no expliquen com les polítiques climàtiques responen a problemes percebuts com immediats i concrets.
El context urbà, però, ofereix una oportunitat comunicativa diferent. Quan els impactes climàtics es presenten a través d’efectes tangibles com la salut, qualitat urbana, seguretat, accés a serveis bàsics, la ciutadania pot establir una relació més directa entre allò que viu i allò que el clima condiciona. Aquesta aproximació facilita lectures més integradores i redueix la percepció de conflicte entre objectius. La clau és evitar que les polítiques ambientals s’expliquin de manera desconnectada de les polítiques de benestar. Quan aquesta connexió es fa explícita, el marge per a la polarització es redueix.
La transició climàtica serà urbana: és a les ciutats on la interdependència entre clima i benestar és més evident
La situació actual demostra que el canvi climàtic no pot abordar-se des de respostes sectorials. Les ciutats, per la seva estructura i densitat, són espais on els impactes ambientals, socials i econòmics convergeixen de manera immediata. Aquest caràcter integrador les converteix en escenaris privilegiats per superar la fractura eco-social, sempre que les polítiques urbanes es dissenyin i s’expliquin des d’una perspectiva transversal.
La COP30 va deixar clar que les ciutats necessiten més capacitat i més recursos, però també més coherència entre àrees de política pública. La transició climàtica serà urbana perquè és a les ciutats on la interdependència entre clima i benestar es fa més evident. Quan aquesta interdependència s’incorpora al disseny i a la narrativa de les polítiques, es redueix la probabilitat que la transició es percebi com una suma de conflictes i augmenta la possibilitat d’un abordatge més estable i menys polaritzat.
