Els que hem generat més CO2 durant dos segles de desenvolupament industrial pretenem tenir ara les quotes d’emissió més altes: aquest és el problema a Copenhaguen
Aquesta reducció pot comportar un empitjorament de la qualitat de l'aigua, un encariment dels tractaments i un descens de la producció hidroelèctrica
El canvi climàtic podria comportar la pèrdua de fins a un 30% del cabal dels rius catalans en 60 anys, segons l'estudi Aigua i canvi climàtic, diagnosi dels impactes previstos a Catalunya, fruit del treball conjunt entre la Fundació Nova Cultura de l'Aigua i l'Agència Catalana de l'Aigua, amb la col·laboració d'experts del món científic i universitari. A mitjà termini (entre els anys 2020 i 2040), la reducció de les aportacions mitjanes als rius ja estarà al voltant del 5%, i vindrà acompanyada d'un increment de la variabilitat estacional i d'un augment de la freqüència dels fenòmens hidrològics extrems, com sequeres i riuades.
Aquesta reducció de cabals inclou la minva de les precipitacions, la pujada de la temperatura, els canvis de cobertura vegetal en àrees extenses, amb l'augment de l'evapotranspiració, i la reducció de les reserves d'aigua al sòl, amb la reducció de l'eficiència en la infiltració.
Els boscos han estat presentats habitualment com embornals naturals de CO2 i, en conseqüència, com a mitigadors de l'efecte hivernacle. A les portes de la cimera de Copenhaguen les evidències científiques aconsellen revisar alguns tòpics.
Les papallones diürnes destaquen com un dels grups d'organismes que més evidències aporten dels efectes del canvi climàtic sobre la distribució de les espècies. Recentment, i lligat amb l'escalfament del clima, s'ha observat a Catalunya l'arribada d'espècies africanes, la presència de les quals mai no havia estat enregistrada anteriorment.
Com a exemples es pot esmentar el cas de la famosa papallona monarca, Danaus plexippus, una espècie fortament migradora que, l'estiu de 2003, va aparèixer per primer cop al Delta de l'Ebre. Un altre exemple el proporciona una petita Colotis evagore (en la foto), pròpia de les zones desèrtiques del nord d'Àfrica i que l'estiu de 2004 va aparèixer per primer cop al sud de Catalunya, aquest cop en una zona del Segrià.
