Reykjavik: l'energia que ve del subsòl

El consum energètic per càpita a Islàndia és el més alt del món. Però tota l'electricitat, la calefacció i l'aigua calenta són d'origen renovable. Al cent per cent. També a Reykjavik, la capital, amb una àrea metropolitana de quasi 200.000 habitants. Des de fa dècades només fan servir centrals hidroelèctriques i plantes geotèrmiques, que aprofiten l'energia del subsòl en una àrea altament volcànica. I l'objectiu és eliminar del tot els combustibles fòssils -que ara s'usen a cotxes i vaixells- l'any 2050. 

Els primers pobladors del país àrtic ja van parar atenció en l'aigua calenta i les fumaroles que sortien de la terra. De fet, Reykjavik significa "badia fumejant". El país es troba sobre diversos sistemes volcànics i en el punt de trobada de plaques tectòniques, el que provoca temperatures molt elevades al subsòl. I això s'ha pogut transformar en energia utilitzable. Les plantes geotèrmiques proporcionen el 90% de la calefacció del país, i el 25% de l'electricitat. La resta prové de centrals hidroelèctriques. I tot plegat, gairebé sense emissions.

Aigua calenta a tocar de l'Àrtic
Reykjavik és la capital més septentrional del món, a l'hivern només té quatre hores de llum solar al dia i una temperatura mitjana al voltant dels zero graus. A l'estiu, es troba entre els 10 i els 15. Amb tot això, la necessitat de calefacció és fonamental. I la solució la van trobar baix de terra.

Els islandesos sempre havien aprofitat els brolladors d'aigua calenta per banyar-se o rentar la roba. El 1907 van anar un pas més enllà quan un granger va instal·lar una canonada que portava aigua calenta i vapor fins a casa seva. El 1930 es va construir el primer sistema de calefacció per tubs d'aigua calenta. Era a Reykjavik, i escalfava dues escoles, seixanta cases i l'hospital central. Des d'aleshores el mètode es va anar ampliant i a hores d'ara, aquest tipus de calefacció arriba al 90% dels edificis.

El procés comença a les plantes geotèrmiques, on s'han fet perforacions per extraure aigua o vapor. Aquesta aigua no es pot distribuir directament, perquè té un alt contingut de sals que bloquejarien les canonades en refredar-se. Així doncs, cal tractar-la abans d'enviar-la a través d'uns grans tubs de 90 centímetres de diàmetre -que suporten 96 graus de calor- fins a uns tancs d'emmagatzematge als afores de Reykjavik. Des d'allà passa al circuit de calefacció de la ciutat, per escalfar habitatges i altres edificis. I sense llençar cap contaminant a l'atmosfera en tot el procés.

L'energia geotèrmica també s'usa de manera directa -aprofitant la calor de l'aigua- per piscines climatitzades, hivernacles i piscifactories. I, cada vegada més, per generar electricitat.

Electricitat geotèrmica
El desenvolupament de l'energia geotèrmica a Islàndia es deu en bona part a l'acció del govern, que des de la dècada dels quaranta va impulsar la investigació per aconseguir el màxim aprofitament. Així, per exemple, els primers estudis per crear la planta de Nesjavellir, que actualment proporciona la meitat de l'energia de Reykjavik, es van fer l'any 1947, amb les primeres perforacions per avaluar el potencial energètic de la zona. La construcció, però, no va començar fins el 1987, i es va posar en marxa el 1990. En aquests moments produeix uns 120MW d'electricitat i 1.800 litres d'aigua calenta per segon. Actualment hi ha cinc centrals geotèrmiques al país, i una d'elles, la de Hellisheiði, és la segona més gran del món (la primera és a Mèxic).

L'electricitat s'aconsegueix una vegada tractada l'aigua que, en forma de vapor, es fa passar per una turbina. Si la temperatura i la pressió ho permeten, en ocasions el mateix flux gasós s'usa també en una segona turbina. (Vegeu aquí un gràfic del procés). Es necessita una font calorífica de 180 graus o més, i comptar amb aigua per refredar el sistema. En el cas de les centrals islandeses, en molts casos usen aigua de mar per a la refrigeració.

Econòmicament és un sistema molt rendible, i es calcula que només s'ha explotat una petita fracció dels recursos disponibles. El resultat és que aquesta energia, a més de neta, és molt barata. La producció és local, i així s'eviten dependre de les tarifes imposades per altres països o pels preus internacionals dels combustibles fòssils. Es calcula que, entre 1970 i l'any 2000, Islàndia es va estalviar més de 8.000 milions de dòlars en generar la seva pròpia energia. El baix preu de l'electricitat, a més, ha propiciat que algunes indústries internacionals de gran consum energètic com ara les fonedores d'alumini s'hagin instal·lat al país.

La facilitat per obtenir electricitat pot ajudar, a més, a acabar amb els combustibles fòssils que ara necessiten per a cotxes, camions i vaixells, tant de transport com de pesca. A través de l'electròlisi poden aconseguir hidrogen i usar-lo -entre d'altres coses- per al funcionament de vehicles.

L'hidrogen, el combustible del futur
Islàndia ha esdevingut un banc de proves en matèria energètica. La població total (320.000 habitants a tot el país) i, sobretot, la seva distribució (la majoria a la capital, i quasi tota la resta en poblacions que segueixen una gran carretera al voltant de la costa) facilita la possible substitució de la benzina per nous combustibles. A més, els trajectes no són llargs, i això obre la porta a experimentar amb vehicles amb menys autonomia.

Ara com ara l'aposta és per l'hidrogen. Durant la crisi del petroli dels anys 70, Bragi Arnason, un investigador islandès, ja va proposar per primera vegada usar-lo com a combustible. Aleshores era inviable, però a finals dels 90 el parlament del país va aprovar la conversió gradual de tota la flota de vehicles terrestres i de vaixells de pesca a aquesta font renovable i neta.

El procés, però, no és ràpid. Reykjavik va començar amb tres autobusos que funcionaven amb hidrogen, i la primera estació de combustible es va posar en marxa el 2003. El 2007 va obrir les portes també als vehicles privats. Per evitar les dificultats de transportar-lo, l'hidrogen es genera allà mateix mitjançant electròlisi, que permet separar aquest gas de l'oxigen de l'aigua. I com que l'electricitat prové també de fonts renovables, pràcticament no es genera CO₂ en tot el procés. 

Però els autobusos que funcionen amb hidrogen costen quatre vegades més que els que s'alimenten amb dièsel, i els cotxes encara tenen preus astronòmics. Tot i l'efectivitat que es va demostrant, caldrà la implicació de les grans companyies automobilístiques per fer realitat la transició de la benzina a l'hidrogen. I, en el cas dels vaixells, cal solucionar les dificultats que suposa obtenir hidrogen de l'aigua de mar.

En qualsevol cas, l'hidrogen és una de les alternatives que sembla tenir més punts per al futur. I ja hi ha plans per portar-ne des d'Islàndia fins al continent europeu, en vaixells o mitjançant un gasoducte submarí. Una altra opció és exportar l'energia generada a Islàndia a través d'un cable submarí i fer l'electròlisi in situ. Però, de moment, no s'ha concretat cap d'aquests projectes.

Energia geotèrmica en altres països
Proporcionalment, Islàndia encapçala l'ús d'energia d'origen geotèrmic, però també s'usa extensament en altres indrets. Nova Zelanda i Kenya compten amb diverses plantes, i també se n'han construït a Rússia, Mèxic, El Salvador, Filipines, Costa Rica, Armènia i els Estats Units.

Fins fa poc, es construïen únicament a les zones de trobada entre plaques tectòniques, on els fluids amb altes temperatures es troben ben a prop de la superfície. Darrerament, però, s'està experimentant amb perforacions a més profunditat, el que permetria aprofitar la calor de la terra a molts altres indrets, inclòs el continent europeu.

--
Especial Ecociutats a 'Sostenible.cat':

Friburg | Växjö | BedZed (Londres) | Güssing | Estocolm | Erlangen | Heidelberg | Múrcia | Oslo | Copenhaguen | Hamburg | Münster | Bristol | Amsterdam | Sydney