El capitalisme és sexy. És molt bo generant desig. Prometent-nos –i sovint, aconseguint– vides, o trossets de vida, atractives i seductores. No sents plaer quan estrenes un Iphone? I si una cosa és capaç de generar agregació de voluntats socials –i electorals– és la il·lusió per, simplement, viure millor.
Les noves tendències en la gestió i manteniment del verd urbà caminen cap a un concepte molt interessant: la naturalització dels municipis. Consisteix en transformar els espais verds i altres indrets perquè esdevinguin hàbitats favorables als processos naturals, de manera que aquests processos s’hi puguin desenvolupar amb la màxima espontaneïtat possible.
Avui no he comprat res. No necessitava res. Tampoc sóc persona de rebaixes. Serà perquè no m’acabo d’organitzar bé, però tinc la mala costum de comprar allò que necessito quan ho necessito. Si coincideix una necessitat amb una baixada de preus, doncs per què no aprofitar-ho. Però, en el meu cas, no sol coincidir. Avui, doncs, el que sí compro és l’aposta de ‘residu zero’.
Aquests dies a Bonn es reuneix el món per debatre sobre el canvi climàtic. Amb la incorporació de Síria al debat, els EUA es queden sols en el seu rebuig de l'Acord de París. Es dóna la paradoxa que el govern americà ha presentat la major quantitat de dades científiques sobre el problema. És política ambiental? Cultura ambiental? Educació ambiental?
A diferència del paper higiènic, que es desfà, les tovalloletes es desfilen i es barregen amb altres residus fins a provocar grans embussos a les canonades de casa, al clavegueram i a les depuradores. La gestió inadequada de residus de tovalloletes humides comporta un sobrecost de 500 a 1.000 milions d’euros a tot Europa per any que paguem entre tots al rebut de l’aigua.
Entenc que s’ha de cercar un espai perquè aquells que volen ‘fer millor les coses’ o ‘menys malament’ a nivell ambiental siguin reconeguts i serveixin d’exemple a la resta. Però d’aquesta manera el que s’està aconseguint és que aquestes iniciatives siguin això, iniciatives puntuals, anecdòtiques, una opció més, una opició més verda. Però així també deixen de ser considerades com l’única manera de fer les coses, la millor per a tothom.
Pauli em va dir que en tot negoci nou el punt de partida ha de ser “zero residus i zero emissions”. Es tracta d’un gir copernicà respecte al plantejament tradicional d’anar “millorant amb el temps” o aquell que es resumeix en la frase “hem de tendir cap a...” . Ni millorar ni tendir, per què no ho fem bé ara?
No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el moment, va dir Victor Hugo. I l'autoconsum fotovoltaic és clarament una d'aquestes idees poderoses. És legal i és viable, i s'està fent. Però sobretot té un potencial de creixement extraordinari.
El problema és que la palma d’oli només creix a la zona intertropical, a l’àmbit de la selva plujosa equatorial. Totes les plantacions de palma d’oli comporten la prèvia destrucció de la pluviïsilva. Per això han esdevingut la bèstia negra de la biodiversitat. I dels orangutans, entre altres animals acorralats.
Les ciutats es volen posar verdes, recuperar espais de contacte amb la fauna i la flora. Però per què ens interessa tant aquest aspecte? Per què es promou la biodiversitat urbana tant des de l'arquitectura, l'urbanisme o fins i tot la salut pública? D'on prové aquest sobtat interès?