Quan hi ha una intervenció brillant en l’espai públic que el fa més confortable, com és el cas de la High Line a Manhattan, la ciutadania se sent atreta pel nou espai i la primera manera de demostrar-ho és caminar-hi. Igual ha succeït al South Bank de Londres. I, de ben segur, el mateix passarà a una de les avingudes més emblemàtiques de Berlín, Unter den Linden, que l’any que ve s’alliberarà de cotxes. Les persones donen prioritat a una opció o una altra de mobilitat en funció del grau de benestar que els proporciona i, dintre de benestar, cal incloure elements tan inefables, com el gaudi estètic, i altres de ben tangibles, com la funcionalitat.
Quantes vegades heu vist anunciada aigua de l'aixeta a la televisió o a la ràdio, o en una revista o cartell publicitari? Si reclamem una ciutat més verda, amb un aire més net, amb menys cotxes i més bicicletes ... per què no reclamem una ciutat amb una aigua potable de qualitat valorada i promocionada? Més encara, si resulta que l'aigua de l'aixeta és saludable i la podem beure tranquils, per què no ens en refiem d'ella?
Tenim la possibilitat de mirar-nos les ciutats com sistemes complexos en constant evolució i explorar noves maneres de viure i de gestionar l’entorn per construir el millor dels hàbitats humans amb el mínim impacte. Com seran les ciutats que mantinguin la integritat ecològica i produeixin benestar humà? Com les podem dissenyar i fer realitat?
La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, llença per la borda segles de paisatge agropecuari mediterrani condemnant camps d’oliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc... A l’extrem oposat, un petit aiguamoll fàcilment traslladable ‑o simplement prescindible‑ pot convertir-se en l’obstacle més gran per a la convenient ampliació d’un aeroport, posem per cas.
Com a biòleg, sovint debato amb gent que defensa que gastar diners en gestionar i conservar la natura és “malgastar”. En casos com el del senglar, la resposta és fàcil: si no invertim i gestionem la natura correctament al seu moment, aquesta se’ns acabarà girant en contra, i ens suposarà una despesa encara més gran.
En la cerca del residu zero a casa, eliminar l’ús del film de plàstic és un altre dels objectius a assolir. Però no resulta fàcil ja que es tracta d’un producte versàtil i adaptable. Us proposo saber més sobre què és i per a què serveix, així com cercar-ne alternatives. Jo proposo algunes però segur que no totes.
És temptador carregar contra les xarxes socials i l’impacte local de la geolocalització pel risc que siguin unes poques corporacions les que acabin monopolitzant sense regulació el seu poder transformador. Però segurament seriem injustos si no admetem que el poder transformador prové de l’ús.
Durant segles, la matriu biofísica s’imposà als humans. Semblava infinita i totpoderosa. Avui, en línies generals, la majoria de matrius estan sotmeses, "soterrades" sota territoris transformadíssims, fins el punt que els accidents geogràfics es perceben com a simples noses constructives que cal remoure mitjançant ponts, túnels o rebaixos correctius.
La Unió Europea es planteja emprendre accions legals contra Espanya i 8 països més pel fet que aquests estats membres no han estat capaços de complir la legislació comunitària relativa a la qualitat de l’aire. L’Informe Air Quality in Europe 2017 conclou que la majoria dels habitants de les ciutats europees estan exposats a un aire de mala qualitat. Només les partícules fines són responsables de més de 420.000 morts anuals.
La polèmica sobre el Tramvia a la Diagonal de Barcelona està servida, i ens agradaria deixar constància dels criteris que al nostre entendre condueixen a defensar la connexió com a millor opció, des d’un punt de vista del tractament urbà de l’espai, i sota la premissa que en la ciutat l’espai públic té un valor transcendental.