A l’hora de valorar paisatges, oblidem-nos de virginitats, per absents i per ensopides, i cerquem aquest punt auri de transformació antròpica que fa de la diversitat la seva millor consecució
Primer el parlament britànic, després l’irlandès, ara el govern català. Declaren l’estat d’emergència climàtica. Però quines són les implicacions d’un estat declarat d’emergència climàtica? Quines accions comporta? Ens hem de protegir? De què exactament?
A la superilla aquest espai que és públic pertany realment a les persones, i serveix per tal que puguem ESTAR, VEURE, SENTIR, PARLAR. Però la superilla permet especialment que l’espai públic sigui un espai on puguem SER humans.
Els promotors de Extinction Rebellion van començar explicant a qualsevol que els volgués escoltar que és necessari que la societat civil s’organitzi per obligar els governs a prendre’s seriosament la crisi ambiental en la que estem immersos. Per fer-ho, diuen, calen dues coses: emprendre accions pacífiques i estar disposats a anar a la presó.
Els polítics catalans s’han quedat sense l’excusa del centralisme de Madrid: “Ah! Jo no hi puc fer res, és una llei que depèn de Madrid”. Ja no. Ara les barreres al desplegament de les renovables les tenim principalment a Catalunya: a la Generalitat, i a les administracions locals. Quines són, aquestes barreres?
Al voltant del món de l’energia hi ha sempre un reguitzell de terminologia tècnica, legal i econòmica que en dificulta la comprensió pel ciutadà o empresari no expert. Un darrer exemple ha sigut l’impost sobre generació elèctrica del 7% que després de sis mesos d’exempció, a primers d’abril s’ha tornat a aplicar.
‘Comprar a granel és difícil perquè no hi ha botigues on es pugui al meu barri’ o ‘No tinc temps per fer-ho’ o ‘És molt car’ serien les principals excuses per no intentar passar de comprar menjar embolicat en plàstic a comprar-ne menjar sense cap acompanyant més. Aniré excusa a excusa intentant donar respostes i la meva opinió personal.
És curiós -i revoltant a la vegada- que aquells que repeteixen contínuament que “cal parlar dels temes que importen a la gent” tapen amb els seus discursos les qüestions que de veritat haurien d’importar a tothom. Espanya té un problema polític els components del qual són majoritàriament socioambientals. Per encarar-ho fa falta intel·ligència, consciència, respecte, diàleg, que són també les condicions per un autèntic sistema democràtic.
La patrimonialització de l’ambient seria el camí a seguir. Si els valors ambientals, paisatge inclòs, fossin clarament identificats i ponderats podríem fer una balanços que canviarien del tot l’escenari actual. No es tracta de posar preu a la destrucció o a l’alienació. Es tractar de valorar els actius.
En aquests temps convulsos on cada dia ens venen la fi imminent del món, està bé recordar que cadascun de nosaltres tenim més capacitat d’influència del que ens fan creure i que, com els àtoms, també som els constituents de tot plegat.