Segons aquest Anuari, Espanya compta amb un 12,1% de la superfície terrestre protegida (poc més de 6,1 milions d'hectàrees), i quasi un 1% de la superfície marina. Si es considera la xarxa europea Natura 2000, la superfície terrestre protegida supera els 14 milions d'hectàrees, el 28% del territori, fet que situa Espanya com l'estat que més superfície aporta a la Unió Europea. Més enllà d'aquestes dades globals, l'Anuari 2009 incideix en alguns aspectes específics, com el desenvolupament de la planificació i la gestió, que es resumeixen tot seguit.
Dispersió de figures i serveis ambientals
En el conjunt de l'Estat s'utilitzen més de 40 figures diferents de protecció d'espais naturals protegits. La figura de parc natural, la més emprada, compta amb 157 espais, que representen el 54% de la superfície total protegida. Aquesta dispersió i complexitat de figures requereix, segons l'Anuari, l'homologació de les figures espanyoles amb el sistema de categories mundial establert per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN). Una homologació, però, no exempta de dificultats atès que l'assignació caldria fer-la espai a espai.
Un altre aspecte que apunta l'Anuari és la contribució dels espais naturals protegits a conservar els serveis ambientals que ofereixen els ecosistemes i que acaben redundant en el benestar humà. Des d'aquest punt de vista ofereix algunes dades rellevants, com ara que el 73% del territori espanyol situat per sobre dels 1.500 metres d'alçada està protegit, contribuint així al control de l'erosió i a la captació d'aigua. Val a dir, però, que entre els 1.000 i els 1.500 metres només està protegit un 18% del territori.
El manteniment de les zones humides i els sistemes fluvials també ajuda a controlar l'erosió i a crear ecosistemes molt productius, sobretot en les desembocadures fluvials. Des d'aquest punt de vista, l'Anuari constata que prop del 70% dels aiguamolls, el 63% de les maresmes i el 14% de la xarxa de rius i rieres (sobretot als sectors de capçalera) disposen d'alguna designació com a espai protegit.
Des de la perspectiva turística i dels serveis d'oci i recreació que aporten les àrees protegides, l'Anuari 2009 ofereix dades interessants. Així, el conjunt dels espais protegits reben almenys 26 milions de visites. Hi ha un mínim de 225 centres de visitants, a més de 270 punts d'informació, i s'estima que els centres reben entre un 18 i un 20% de les visites totals a cada espai protegit. D'altra banda, a l'Estat espanyol s'han acreditat 28 parcs amb la Carta europea de turisme sostenible, del total de 75 parcs europeus que la tenen. I fins a final de 2009 s'havien adherit 95 empreses als parcs espanyols acreditats, tot i que les xifres actuals ja superen els dos centenars.
Planificació i gestió: estat de la qüestió
Els dos principals instruments que desenvolupen la planificació dels espais protegits són els plans d'ordenació dels recursos naturals (coneguts per les sigles de PORN), que regulen els usos i activitats, i els plans rectors d'ús i gestió (PRUG), que planifiquen les actuacions de gestió. Segons l'Anuari, el 40% dels parcs nacionals, el 80% dels parcs naturals i el 36% de les reserves estan planificats amb un PORN. I pel que fa a la planificació de la gestió, encara hi ha 6 parcs nacionals i la meitat de parcs naturals i reserves que no tenen un PRUG.
Tot i que la declaració legal i els instruments de planificació són necessaris, la gestió dels espais naturals protegits (i els recursos econòmics i humans que s'hi destinen) és la clau per aconseguir que compleixin els objectius que se'ls han assignat. Els costos de gestió són finançats majoritàriament per les administracions públiques, i normalment només els parcs disposen d'estructures administratives que garanteixen una gestió activa i continuada.
D'acord amb l'Anuari, s'estima que als parcs espanyols hi treballen directament un mínim de 4.000 persones, de les quals 1.400 en els 14 parcs nacionals. Així doncs, la mitjana de personal per parc natural és de quasi 23 persones, si bé el 77% no arriba a aquesta número, mostrant d'aquesta manera les desigualtats existents entre els parcs pel que fa a l'assignació de recursos humans. Més de la meitat dels treballadors es dediquen a tasques de vigilància i manteniment. Les tasques d'ús públic ocupen entre el 20 i el 24% del personal, i l'àrea de conservació suposa un 13%.
Com a conclusió, l'Anuari apunta que tots els indicadors de seguiment sobre el desenvolupament dels espais protegits mostren una evolució positiva, si bé reconeix que l'avanç cap a una gestió activa dels espais -que vol dir que disposen de pla de gestió, pressupost i personal assignat- encara és lent. De fet, només la meitat dels parcs naturals, que són els que tenen estructures de gestió més definides, compleixen amb els tres requisits d'una gestió activa. Així doncs, cal ser conscients, i més quan acabem de tancar l'Any internacional de la biodiversitat, de que és necessari augmentar els esforços públics i privats per garantir les funcions assignades als espais naturals protegits.
