Virus, astres i ignorància

Sostenible.cat
18/09/2020 - 16:59

Un 1 seguit de 31 zeros: aquesta és la quantitat de virus que s’estima hi ha al planeta Terra. Si els poséssim un darrera de l’altre, afirmaven fa uns anys a Nature Reviews Microbiology, formarien una filera que mesuraria més o menys 100 milions d’anys llum. Us ho imagineu? Si, com sabem, un any llum equival a uns 9,5 bilions de kilòmetres, està clar que la nostra corrua de virus arribaria a les quimbambes còsmiques. Per posar un parell d’exemples, l’estrella polar, a la Via Làctia, es troba ‘només’ a 431 anys llum, i la nostra galàxia veïna, Andròmeda, ‘tant sols’ a 2,5 milions d’anys llum. Segons aquesta estimació, hi ha, literalment, més virus que estrelles a tot l’univers, i de la majoria d’ells no en sabem res.

«El nostre desconeixement de la virusfera és colossal. La gran majoria de virus encara està per descobrir», diu Ricard Solé, investigador ICREA al Laboratori de Sistemes Complexes de la Universitat Pompeu Fabra. Però el cert és que proliferen a tots els ecosistemes i, a més, viatgen d’una punta a l’altre del planeta transportats pels corrents d’aire. Un estudi fet gràcies a la instal·lació d’uns col·lectors a Sierra Nevada, Granada, dirigit per la investigadora Isabel Reche del Departament d’Ecologia i l’Institut d’Aigua de la Universitat de Granada, va estimar que a cada metre quadrat hi queien cada dia entre 260 i 7.000 milions de virus (molts més que bacteris), una autentica pluja oculta a l’ull humà. No només abunden a l’exterior, també dins de cada un de nosaltres són una autentica munió: segons el microbiòleg de la Universitat de Califòrnia, David Pride, som la llar d’uns 38 bilions de bacteris i de fins a 380 bilions de virus.. Una brutal quantitat de microorganismes que la científica argelina Yasmine Belkaid, que dirigeix a Estats Units un programa de recerca (Programa Microbioma) per entendre la interacció entre les cèl·lules humanes i els microbis (més nombrosos, en una proporció de 1,3 a 1) expressa amb una frase contundent: «Som un embolcall ple de microbis».

"Avui sabem que n’hi ha bilions de virus i que exerceixen un rol molt important en els ecosistemes marins, doncs diàriament eliminen entre el 20 i el 40% de les bactèries presents als oceans». Tot apunta, a més, que tenen una funció important en els cicles biogeoquímics de l’oceà: segresten CO2 i intervenen en l’intercanvi de gasos atmosfèrics"

Com és que sabem tan poc, d’aquests ubics agents tan influents en la vida? Potser ésperquè sempre hem tendit a explorar molt més cap a fora que cap a dins, fruit de la tendència a l’expansió tan típica de la nostra espècie? Sigui quin sigui el motiu, el cert és que coneixem molt millor la geografia de Mart o de la Lluna que la del fons marí del nostre propi planeta: malgrat els oceans ocupen més del 70% de la superfície terrestre, s’estima que un 80% dels mateixos roman inexplorada. La nostra desconeixença dels virus és tal que, fins fa molts pocs anys, ens pensàvem que al mar no n’hi havia. En canvi «avui sabem que n’hi ha bilions i que exerceixen un rol molt important en els ecosistemes marins, doncs diàriament eliminen entre el 20 i el 40% de les bactèries presents als oceans», explica Ricard Solé. Tot apunta, a més, que tenen una funció important en els cicles biogeoquímics de l’oceà: segresten CO2 i intervenen en l’intercanvi de gasos atmosfèrics. «Sabem que deuen jugar un paper important en el clima. El problema és que, per ara, no sabem quin», afegeix.

Avui, a conseqüència de la pandèmia ocasionada pel coronavirus SARS-CoV-2, estem més que mai imbuïts en la idea de la malignitat absoluta d’aquestes partícules de codi genètic embolcallades de proteïnes. Sembla adient recordar, com explica Ricard Solé, que aquests extraordinaris agents infecciosos també tenen funcions que podríem catalogar com a positives o, si més no, precursores de forces evolutives. Per exemple, pressionen selectivament als hostes obligant-los a evolucionar, creen riquesa genètica i regulen les poblacions i la biodiversitat. «També sabem que els gens heretats d'antics retrovirus són clau en la maduració de la placenta dels mamífers —diu Solé— I hi ha indicis de que els virus van empènyer a les cèl·lules  a tancar el seu genoma dins el nucli per protegir-lo de l'atac d'aquests paràsits, detonant l’aparició de les cèl·lules eucariotes, clau per l’aparició dels organismes pluricel·lulars». Un altre punt interessant: tot apunta que van provocar l'aparició del sexe. «És possible que la barreja de dues seqüències d'ADN (la del pare i la de la mare) s’originés fruit d’un mecanisme d'escapament per passar desapercebuts davant els virus, més eficients reconeixent marcadors genètics simples, com els que alberguen els organismes que es reprodueixen de forma asexual», apunta Solé.

"Segons un estudi de 2013 realitzat per l'epidemiòleg Simon Anthony de la Universitat de Columbia i l'ecòleg de malalties Peter Daszak, de l'organització EcoHealth, només en les 5.500 espècies de mamífers conegudes hi ha aproximadament uns 320.000 virus per descobrir. Tal com anem pel món, diuen els experts, és obvi que el proper virus no trigarà a emergir"

Durant anys i panys, la gran majoria de tota aquesta miríada de virus, microscòpics colonitzadors dels sistemes de replicació de les cèl·lules, ha viscut a les entranyes dels sistemes naturals, allotjats a espècies amb les que no teníem contacte perquè els mateixos ecosistemes frenaven la seva expansió. La destrucció d’aquesta barrera ha provocat que els virus zoonòtics, (provinents d’animals) saltin a les persones cada vegada a major velocitat. El més recent, obvia dir-ho, és el SARS-CoV-2, sovint catalogat als mitjans com ‘el monstre’, ‘l’enemic’ o ‘el malvat’. És una manera infantil i molt poc científica d’explicar la realitat que genera formes gens científiques d’abordar el problema, que estén aquesta fòbia també als animals hostes, com els rat penats, capaços d’albergar nombrosos virus sense sortir-ne gaire malmesos. Això ha fet, per exemple, que a certs indrets del món alguna gent hagi sortit a calar foc a les coves d’ aquests magnífics mamífers alats per ‘acabar’ amb el virus, una solució inversemblant que equivaldria a talar tots els arbres per acabar amb els incendis. Segons un estudi de 2013 realitzat per l'epidemiòleg Simon Anthony de la Universitat de Columbia i l'ecòleg de malalties Peter Daszak, de l'organització EcoHealth, només en les 5.500 espècies de mamífers conegudes hi ha aproximadament uns 320.000 virus per descobrir. Tal com anem pel món, diuen els experts, és obvi que el proper virus no trigarà a emergir. Afortunadament, sembla que, ara més que mai, degudes les circumstàncies, s’alcen veus reinvindicant la necessitat de transformar profundament la nostra relació amb la natura. Però necessitem accions i no paraules perquè, com deia Voltaire, «mentre els homes discuteixen, la natura actua».


 

Categories: 

Relacionats

Notícia

La Càtedra durà a terme estudis i anàlisis, i farà el seguiment d’indicadors ambientals i turístics amb l’objectiu de facilitar la gestió ambiental i turística del municipi gabellí.

Notícia

La ciutat és el primer ecosistema del coneixement del món en ser reconegut com a membre de la Xarxa de Solucions pel Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Això permetra que la ciència i tecnologia de la capital catalana contribueixin efectivament a la consecució dels ODS i a l'Acord de París sobre el Canvi Climàtic, mitjançant la formació, la recerca, l'anàlisi de polítiques públiques i la cooperació internacional.

Entrevista

És sens dubte una de les veus més rellevant de la crisi actual. Fernando Valladares, Doctor en Ciències Biològiques per la Universitat Complutense de Madrid, ha passat en unes setmanes a ser la veu més referenciada per fer arribar a la ciutadania, encara en shock per la pandèmia de COVID-19, la importància d ‘aturar la crisi ambiental i restablir l’equilibri de la natura per mantenir la nostra salut. Valladares té un discurs clar sobre la causa primordial d’aquesta crisi sanitaria, que no és una altra que la crisi global, i, sense alarmismes, ens indica que el que cal fer per protegir-nos és “deixar que la natura faci la seva feina”.

Butlletí