Objectiu: viure a la Lluna

La pols és un dels obstacles més grans per a una operació programada a la Lluna.

Imatge: NZOKA JOHN

Fins fa ben poc, l’expressió «viure a la Lluna» es feia servir per qualificar una persona més aviat desconnectada de la realitat. Però de fa uns anys ençà, el significat s’allunya cada cop més de la metàfora: l’objectiu d’habitar la Lluna és més real que mai. Volem que sigui la primera parada per a l’expansió de la nostra espècie pel sistema solar, una mena d’estació de transbord des d’on afrontar el pròxim gran repte exploratori de la humanitat: posar un peu a Mart. A més, la Lluna presenta molts altres atractius. Un és fer-hi recerca científica: de la Lluna encara en podem aprendre moltíssimes coses. També hi ha recursos minerals interessants i s’hi poden fer sucosos negocis amb un turisme espacial només apte per milionaris.

Però viure allà dalt no és cosa fàcil. A la superfície del nostre satèl·lit natural, situat, de mitjana, a una distància mitjana de 384.400 kilòmetres (la xifra varia segons la seva posició orbital), el rang de temperatures és incompatible amb la vida i no hi ha a penes atmosfera ni camp magnètic. És a dir, no s’hi pot respirar i l’exposició a la radiació espacial i als impactes de meteorits és molt alta. La gravetat lunar, sis vegades menor que la de la Terra, també és un problema. En aquestes condicions, la nostra densitat òssia disminueix, la sang circula amb dificultat i tendeix a coagular-se, i la musculatura es debilita.

Una altra dificultat afegida és que la superfície selenita està coberta de regolita, composta bàsicament per basalts trinxats, un material tan fi com la farina, però abrasiu com el paper de vidre. M’explica Ignasi Casanova, professor de Geoquímica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), on imparteix l’assignatura de Recursos Espacials i Assentaments Planetaris dins del màster universitari d’Enginyeria Espacial i Aeronàutica, que qualsevol activitat que es porti a la Lluna aixecarà una quantitat enorme d’aquesta pols. «Les partícules de regolita es poden infiltrar a tots els engranatges i fer malbé infraestructures i instruments», diu. Una dada que crida l’atenció: la pols lunar que van aixecar els ròvers de les missions Apol·lo ara fa mig segle, continua estant en suspensió, i pot romandre-hi uns dos-cents anys.

Aquells astronautes pioners ja se’n van adonar, com recull l'informe de la segona missió tripulada, l'Apol·lo 12 de 1969. «Després de la inserció a l'òrbita d'ascens, quan la nau espacial es va tornar a sotmetre a un entorn de gravetat zero, una gran quantitat de pols i de petites partícules flotava lliurement dins de la cabina. Aquesta pols dificultava i feia perillosa la respiració sense casc, i l'atmosfera de la cabina contenia prou pols i partícules per afectar-ne la visió», deia el document. Tres anys després, el 1972, en finalitzar la que va ser l'última missió tripulada, la de l'Apol·lo 17, el comandant Gene Cernan va dir que «la pols és probablement un dels nostres obstacles més grans per a una operació programada a la Lluna. Crec que podrem superar altres problemes fisiològics, físics o mecànics, excepte la pols». Per resoldre o almenys minimitzar aquest problema, hi ha més d’un projecte en marxa. Un d’ells és l’anomenat PAVER, una iniciativa que porta a terme l’Agència Espacial Europea (ESA) per estudiar com fondre la regolita i reconvertir-la en paviment.

Per l'enginyer alemany Jan Woerner, exdirector general de l'ESA, la millor opció per substituir l'Estació Espacial Internacional és construir una base lunar permanent que reculli el seu esperit multinacional i cooperatiu.

Malgrat tot aquest escenari de dificultats, hi ha projectes seriosos que treballen des de fa temps per anar avançant en la idea de construir assentaments permanents a la Lluna. Un d’ells l’ha portat a terme l’ESA en col·laboració amb l’estudi d’arquitectura Foster and Partners, fundat pel cèlebre arquitecte britànic Norman Foster l’any 1967. La idea central ha estat explorar les possibilitats de la impressió 3D en la construcció per part de robots d'uns hàbitats lunars modulars que requereixin la mínima aportació de material de la Terra i protegeixin els seus potencials habitants dels grans perills associats a aquest medi ambient: meteorits, radiacions i enormes fluctuacions tèrmiques. Aprofitant el desenvolupament d’aquesta tecnologia 3D, la firma estatunidenca SOM (Skidmore, Owings and Merrill), especialitzada en la construcció de gratacels altíssims, va acceptar el repte de dissenyar tota una vila a la Lluna, la Moon Village. Es tracta d’un assentament basat en mòduls inflables verticals de tres o quatre pisos, expansibles, connectables entre si i protegits amb una barrera protectora de regolita.

Les dues propostes s’han imaginat en un escenari geogràfic concret, el mateix que han escollit les dues iniciatives espacials tripulades més avançades, les de la Xina i els Estats Units. El destí serà el pol sud i, més concretament, el cràter Shackleton i els seus voltants. La zona presenta dos atractius principals. Per una banda, hi arriba una llum produïda per un tènue fulgor solar, similar al sol de mitjanit present a les nostres latituds polars en apropar-se el solstici d'estiu. A la Lluna, el fenomen produeix en alguns llocs els anomenats pics de llum eterna. «Concretament, a les vores que envolten el cràter Shackleton hi ha tres d'aquests pics il·luminats pel Sol de manera permanent durant el 90% de l'any», apunta Ignasi Ribas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador de l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE) del CSIC. Unes localitzacions idònies per acollir infraestructures d'energia solar en funcionament ininterromput.

L’altre punt interessant és el fosquíssim fons del cràter, on s’entreveu un gran rebost d'aigua gelada d'origen cometari. «En aquests reservoris es podria, en teoria, obtenir aigua líquida i també, mitjançant electròlisi, hidrogen per produir combustible i oxigen per abastir els equips de respiració», explica l'astrofísic. Però, segons han captat les sondes lunars que han sobrevolat el cràter des de mitjans dels anys noranta, la quantitat d'aigua no és tan abundant i està barrejada amb aquest substrat basàltic polsós i tòxic que recobreix tota la superfície lunar: la regolita.

Altres equips científics experimenten com podríem alimentar-nos de forma autosuficient en un lloc on tenir un senzill hortet seria una utopia. Destaca el projecte pilot MELiSSA (per les sigles en anglès d'Alternativa de Sistema de Suport Vital Microecològic), que, amb seu a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es porta a terme des de fa trenta anys. Una idea molt més recent és la de l’equip científic espanyol Green Moon, que estudia l’afectació de la microgravetat en les plantes per poder crear hivernacles espacials autosuficients que permetin als astronautes consumir vegetals frescos. 

Es barallaran les nacions per apropiar-se dels béns lunars i el seu dret d’extracció, com fem aquí a la Terra?

Però hi ha molts més projectes que tenen la Lluna com a objectiu: en les dues dècades vinents s'estima que, en conjunt, les agències espacials i empreses privades portaran a terme al voltant de 400 missions lunars, incloent-hi vols orbitals, sondes i ròvers. Moltes persones ens preguntem quines lleis regularan totes aquestes mogudes lunars. Cal recordar que avui, sense que cap ésser humà hagi passat a la Lluna més d'uns pocs dies, ja hem escampat a la seva superfície més de 200 tones d'escombraries de les quals ningú se’n responsabilitza. La mateixa quantitat de porqueria, per cert, que, en nom d'aquest impuls exploratori tan nostre, deixen darrere seu, cada any, les 80.000 persones que pugen al cim de l’Everest. Tant de bo la primera proposta de llei Espacial de la UE, presentada el mes de juny passat, pugui posar una mica d'ordre a aquest panorama. 

Mentre tot això es va coent, a l’escola San Ignacio del Viar de Sevilla un grup de nens i nenes de primària reflexiona sobre aquest tema i treballa en una constitució lunar que recull les seves reflexions. La seva iniciativa ha tingut tant de ressò que la NASA els ha convidat a visitar la seva seu el mes de març vinent per conèixer els detalls de la futura missió tripulada Artemis. M’ho han explicat coincidint amb la publicació del llibre il·lustrat per a nens i nenes sobre la Lluna, titulat La filla Lluminosa, que he fet amb Albert Asensio i ha publicat l’Editorial Flamboyant. Els nostres desitjos rere aquests projectes també han estat coincidents: que els nens i nenes d’avui siguin capaços en el futur de trobar una nova manera d’interrelacionar-se amb el medi natural i amb la vida en general, aquí, a la Terra, com en el cel.