Un petit homenatge (no demanat) a la Drosophila melanogaster, la mosca que ha fet més per la humanitat del que reconeixem
Gràcies a la seva reproducció ràpida, el genoma senzill i la seva resistència, Drosophila s’utilitza en molts experiments.
IMATGE: ADOBE STOCK
La Laika va ser una gossa d’origen rus que es va convertir en el primer ésser viu a orbitar la Terra. Era una gossa mestissa, recollida (raptada?) dels carrers de Moscou, triada per la seva mida petita i el seu temperament tranquil. El 3 de novembre de 1957, la Unió Soviètica la va enviar a l’espai a bord del Sputnik 2, una nau espacial que no estava dissenyada per tornar a la Terra.
La missió tenia com a objectiu provar si un ésser viu podia sobreviure al llançament i a les condicions de l’espai. L’URSS va comunicar que havia orbitat diversos dies al voltant de la Terra, però anys després es va saber la veritat: la Laika va morir poques hores després del llançament a causa d’un sobreescalfament i de l’estrès.
Aquesta va ser la Laika, o el que en sabem d’ella. Però la Laika també són estàtues commemoratives. La Laika és la protagonista de llibres infantils. És l’efígie que apareix en monedes i segells. Quadres, obres d’art, documentals... La Laika, si tens una edat, és una cançó de Mecano.
La Drosophila melanogaster ha estat clau per entendre la genètica, la transmissió de malalties hereditàries, el funcionament del cervell, el desenvolupament embrionari, la regeneració cel·lular i, fins i tot, el càncer
La Drosophila melanogaster és aquella mosqueta petita que aquests dies estem farts de veure al fruiter (vigila, alguna cosa s’ha fet malbé) o sobrevolant el cubell de l’orgànica. Per això també se’n diu mosca de la fruita o mosca del vinagre (i sí, a internet hi trobaràs mil invents per eliminar-les, però segueix llegint abans de posar-te a combinar els productes químics que tinguis per casa).
Sí, ho sé: el canvi de tema ha estat molt brusc, però dona temps a la lectura; al final tot es relaciona...
La Drosophila melanogaster també ha estat utilitzada en milers d’estudis i laboratoris arreu del món des de fa més d’un segle per la seva capacitat de reproducció ràpida, el genoma relativament senzill i la seva resistència, que l’han convertida en una aliada silenciosa, persistent i vital per al progrés de la medicina (alguns terrariòfils dirien que de resistència poca, que qualsevol canvi de temperatura deixa els seus animals sense la mosca que tant els alimenta, però això és un altre tema... Perquè sí, també s’utilitza per alimentar des de Dendrobates fins a gekkos o cries de diferents espècies de rèptils, amfibis i insectes).
Però tornant al que ens interessa: entre altres coses, la Drosophila melanogaster ha estat clau per entendre la genètica, la transmissió de malalties hereditàries, el funcionament del cervell, el desenvolupament embrionari, la regeneració cel·lular i, fins i tot, el càncer. De fet, ha guanyat 5 premis Nobel (bé, la mosca no: els científics que han experimentat amb ella).
La gossa Laika es va fer famosa per ser la primera a orbitar la Terra, però abans ja s’hi havien enviat drosophiles.
IMATGE: GETTY
Tot i això, no en tenim ni cançons ni segells ni estàtues.
Com? Perdona? Que anar a l’espai és més important? Potser sí. M’agafo a això: la Laika no va ser la primera víctima de la cursa espacial. Abans que ella, la Drosophila melanogaster ja havia creuat l’atmosfera. Concretament, entre el 1946 i el 1947 diverses mosques van sortir del planeta (a 160 km d’altura) amb coets V2 (els mateixos que atemorien Londres uns anys abans). Moltes van morir, i d’altres van ser recuperades amb vida juntament amb el coet.
I actualment encara en segueixen llençant fora de la Terra. De fet, tant les fan servir per a la investigació espacial que la NASA té el seu propi Fruit Fly Lab.
Però, per què aquesta mania d’enviar éssers vius a l’espai? És una dèria que tenim de sempre: primer que ho facin uns animals, per si hi ha algun perill. Que les seves vides són menys importants. Si tot va bé, ja hi anirem nosaltres. Si el canari mor, és que a la mina no s’hi pot respirar.
I el mateix vam fer amb l’exploració espacial. Perquè no ho vèiem clar... Des del principi, temíem pels efectes de la radiació i de l’espai en els nostres fràgils i terrestres cossos, així que vam buscar els sospitosos habituals, els vam embarcar amb passatges de primera classe i amb opció de passadís o finestra, vam fer el compte enrere i els vam dir adeu amb mocadors plens de llàgrimes (dramatització irònica del que no va passar).
La Drosophila va volar amunt i vam descobrir, a la seva tornada (les que van tornar), que el viatge espacial combinat amb la radiació podia augmentar el risc de patir mutacions genètiques (tant en l’individu com en la descendència), la mort prematura, danys en les cèl·lules reproductives, debilitament del sistema immunitari i acceleració de l’envelliment.
Sí, tot això ho sabem gràcies a les mosques de la fruita. Sí, tot això ho van haver de patir.
Qüestió d’empatia?
A vegades penso que els animalistes també patim d’especisme. Perquè ningú parla de la pobra Drosophila, però ens posem les mans al cap si el mateix que els fem a aquestes mosquetes ho reben gossos, gats, ratolins, micos o qualsevol ésser que s’assembli mínimament a nosaltres. Igual que anem a la peixateria i, si veiem que els escamarlans es mouen (agonitzant, morint per manca d’aire), els comprem perquè són frescos, però si veiéssim un conill ofegant-se en un aquari a la carnisseria diríem que és una crueltat.
Com més s’assemblen a nosaltres, més pena sentim. Com més s’assemblen a nosaltres, més greu ens sap que s’ofeguin. I no només a l'aparador de les botigues, també al Mediterrani, a Gaza, a Ucraïna i a tants altres llocs del món on cada dia moren persones que, per desgràcia, s’assemblen massa poc a nosaltres. Que estan massa lluny per fer-nos esbossar alguna cosa més que un intent de cara trista i dir allò de “quina llàstima” i allò altre de “i ningú fa res...”.
Però tornant a la mosca de la fruita: realment són tan diferents de nosaltres? Aparentment, sí. Però ho són? Per què si ho són, de què ens serveixen els estudis fets amb elles? O potser no ho són tant, de diferents... Exemple: l’any 2000 es va seqüenciar el genoma sencer de la Drosophila (el segon animal del qual s’aconseguia) i es va veure, comparant-lo amb el nostre ADN, que les parts relacionades amb malalties humanes estaven presents en la mosca en un 75%, i que les relacionades amb el càncer en un 68%.
Per tant, potser no és tan diferent de nosaltres. Potser jutgem massa a la lleugera qui mereix viure i qui no. Per qui ens hem de preocupar i per qui podem passar a la següent pàgina del diari fent un sorollet de desaprovació amb els llavis.
Si una diminuta mosca comparteix tant amb nosaltres, potser hauríem de començar a pensar que el problema és el que fem i no a qui li fem.
