Solucions a mida de cada regió i la seva gent

Periodista
31/01/2021 - 16:55

És temptador valorar el que fan altres regions, estats, ciutats en relació a temes complexes com el canvi climàtic o la pandèmia, i jutjar que nosaltres no ho fem bé i els altres, sí. O que els nostres governants són una panda d’inútils per no copiar el que funciona a altres llocs.  O que hauria de ser més fàcil implementar mesures globals, ja sigui vacunar la població mundial o reduir les emissions de CO2. Tot això sovint acaba topant amb el fet que cada territori te trets ecològics i culturals que condicionen el seu funcionament social i polític i defineixen el seu particular model de governança.

Fins a cert punt, és normal que ens temptin els èxits de determinats sistemes socials i polítics i ens frustri no poder-los aplicar a casa nostra. Un àmbit en el que això passa molt és el de l’educació. Se sol parlar dels extraordinaris resultats del sistema finlandès o del sistema japonès. Docents i psicopedagogs van allà a investigar per aprendre i poder-ho implementar a casa. I en última instància cada sistema educatiu, per no dir cada escola de cada poble, acaba dissenyant el seu model propi i singular. Sembla una estratègia ineficient, però és el resultat d’actuar d’acord amb la realitat que es te al davant. L’antropologia i la sociologia han intentat explicar això des de diferents punts de vista. Per exemple, el materialisme cultural intenta donar explicacions racionals a perquè determinades cultures fan les coses d’una manera o altra segons el seu entorn natural i els recursos materials al seu abast.

"Tota mesura adoptada s’adapta a unes determinades condicions culturals i materials. La mateixa fórmula no serveix per tothom a tot arreu"

Això te força interès en l’ecologia perquè els reptes són globals, però les mesures per afrontar-los canvien en cada regió o, fins i tot, localment. Un dels pares del materialisme cultural, Marvin Harris, va fer l’esforç de demostrar amb dades que certes cultures i sistemes religiosos són, justament, garants d’un determinat equilibri socio-ecològic que es podria trencar si s’abandonessin aquelles creences. Òbviament, les seves investigacions van rebre i reben encara moltes crítiques. Però val la pena tenir en compte algunes de les seves premisses de partida per donar valor al fet que tota mesura adoptada s’adapta a unes determinades condicions culturals i materials. La mateixa fórmula no serveix per tothom a tot arreu.

Per exemple, Harris va mostrar amb càlculs i xifres que la vaca sagrada en algunes regions a l’Índia funciona com un element clau de regulació socio-ecològica i econòmica allà on molts experts occidentals hi veuen causa de pobresa i ineficiència agrícola. Per començar, en les regions més pobres els agricultors depenen d’animals de tracció i no volen portar la seva vaca a l’escorxador perquè és una “fàbrica” de fer bous, a banda de proporcionar llet (encara que en produeixin molt poca). A més, tot aquest bestiar boví adoba camps en un sistema que no pot accedir als fertilitzants químics de l’agricultura industrial mecanitzada. La bonyiga de vaca que no s’usa com adob serveix com combustible a les llars, també per cuinar ja que crema amb una flama neta, lenta i de llarga durada que no socarra el rostits de la cuina hindú i permet a les mestresses de casa despreocupar-se dels fogons mentre assumeixen les seves altres múltiples tasques de cura i subsistència.

"Les millors intencions dels planificadors per lluitar contra la pobresa i millorar el rendiment econòmic no es poden basar només en aplicar fórmules tecnològiques i racionalitat modernitzadora, i ignorar la consciència del sistema existent, encara que sigui conservador i antic"

Fins i tot en èpoques crítiques de sequera i fam, la majoria resisteix la temptació de sacrificar la seva vaca i això, argumenta Harris, salva el sistema hindú de la devastació. Un increment substancial de la producció càrnica de vaca forçaria l’ecosistema ja que el valor calòric del que menja un animal és major que el del seu cos; hi ha més calories disponibles per càpita si la població humana menja directament l’aliment de les plantes que si l’usa per alimentar bestiar. Als EUA tres quartes parts dels conreus es destinen a alimentar bestiar i, de fet, el repte occidental és tornar cap als aliments vegetals i reduir el nostre consum de boví. La famolenca vaca hindú en realitat no competeix amb aliment que podria ser consumit per humans, sinó que deambula menjant qualsevol herba, escombraries i residus i ho converteix en llet.

"La transició a la sostenibilitat passa també per assumir que cada regió, cada territori necessitarà un model fet a mida que no és altra cosa que una governança ambiental pròpia"

Els crítics (majoritàriament de tradició occidental) de la visió de Harris proposen, entre altres, invertir progressivament aquesta dependència vaca-subsistència començant pel sacrifici massiu de vaques “sobrants” fent càlculs adequats que permetin mantenir el sistema però només amb vaques ben alimentades. El problema és que més de la meitat de les vaques “sobrants” pertanyen als agricultors més petits i pobres que es veurien obligats a marxar del camp a la ciutat. En definitiva, Harris ve a defensar que les millors intencions dels planificadors per lluitar contra la pobresa i millorar el rendiment econòmic no es poden basar només en aplicar fórmules tecnològiques i racionalitat modernitzadora, i ignorar la consciència del sistema existent, encara que sigui conservador i antic. De fet, acaba apuntant que l’eficiència energètica del bestiar boví a l’Índia és 5 vegades superior a la d’occident on hi ha malbaratament dels adobs que acaben contaminant les aigües freàtiques, ús massiu de pesticides i fertilitzants químics i un consum elevat d’energia en maquinària i transport. Aplicar la fórmula de l’agricultura industrial occidental podria ser devastador.

És evident que els reptes de desenvolupament i justícia social a la Índia van molt més enllà de cultures o fórmules tècniques i balanços econòmics. Però valgui per assenyalar que tot plegat pot resultar familiar si pensem, per exemple, com de diferent ha estat el resultat de les diferents mesures preses per la COVID en cada regió del món, per no parlar de cada municipi. Amb les necessàries polítiques i recomanacions d’organismes com la OMS o la UE, el cert és que cada regió ha fet front al virus a la seva manera (o com ha pogut). Les comparacions haurien de ser, com a mínim, cauteloses. La transició a la sostenibilitat passa també per assumir que cada regió, cada territori necessitarà un model fet a mida que no és altra cosa que una governança ambiental pròpia.


 

Relacionats

Notícia
Un cartell avisa als conductors que entren a la Zona de Baixes Emissions de Barcelona a la sortida 5 de la Ronda de Dalt | ACN

Un cartell avisa als conductors que entren a la Zona de Baixes Emissions de Barcelona a la sortida 5 de la Ronda de Dalt | ACN

La disminució sense precedents de la contaminació atmosfèrica provocada per la pandèmia no compleix els objectius de l'Acord de París

Opinió

Les ciutats són l’escenari del repte social, ambiental i econòmic que suposa la mobilitat sostenible. És el moment d’aplicar noves fórmules com l’ús compartit de vehicles, el foment de la bicicleta, els desplaçaments a peu o models urbanístics com les superilles; i també de promoure eixos verds i transports col·lectius electrificats.

Article

El transport públic de l’àrea de Barcelona tanca el 2020 amb 559 milions de viatges, prop d’un 50% menys que l’any anterior. Per garantir la mobilitat de la ciutadania, el servei no s’ha interromput en cap moment durant la pandèmia de la covid-19. Els protocols de seguretat i d’higiene s’han reforçat i adaptat al context sanitari actual.

Butlletí