No hi ha progrés sense projecte

La sostenibilitat i la redistribució justa dels valors afegits reals és el repte per al segle XXI
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
23/06/2011 - 00:00

La dreta és l'opció de l'espècie humana per defecte. Naixem de dretes. Només cal veure els nens petits. Sónsummament conservadors. I escassament solidaris. Cap espècie no n'és. Les espècies socials ho semblen, però no ho són. Els seus individus no es defensen els uns als altres, defensen la colònia expressada en ells mateixos. És a dir que cada individu, en defensar els altres de la colònia, en realitat es defensa a ell mateix.

La dreta és biològica, l'esquerra és cultural. L'esquerra és la contrariació cultural de la dreta espontània que tots portem a dins. La dreta respon a l'instint, l'esquerra a valors adquirits. Sovint ho perdem de vista. L'escena política moderna ens presenta la dreta i l'esquerra com opcions antagòniques, però simètriques. No és així, només cal recordar la història. Si ho sembla -i ho sembla molt‑, és perquè anomenem "dreta" o "esquerra" coses que no són ni una cosa ni l'altra, almenys en el seu sentit original.

L'esquerra projecta i propicia futur, la dreta administra present. Per això, l'esquerra sense projecte no té cap sentit. Una esquerra sense projecte que només aspira a fer argumentadament les mateixes coses que la dreta fa instintivament està abocada al fracàs, avui ho veiem tant a Europa com a casa nostra. I quin és aquest projecte, raó de ser de l'esquerra? Al segle XIX, fou la definició i defensa dels valors de la l'emergent cultura industrial. La nounada dreta burgesa calcava les maneres de l'aristocràcia que ella mateixa havia contribuït a enderrocar. L'esquerra acabada d'inventar propugnava el progrés igualitari, novetat històrica. El seu projecte era construir la societat del benestar. Ho aconseguí. Aquell projecte d'aquella esquerra ja no és cap projecte. És la realitat. Una realitat que la dreta actual administra com aquell que res.

Els hereus d'aquella esquerra, que no s'adonen que ja no són l'esquerra, insisteixen a resoldre el que ja està resolt. Per contra, no sembla que sàpiguen veure on són els actuals reptes postindustrials. Crec que el primer és reformular les regles de l'activitat econòmica, sotmeses a un catecisme dogmàtic més que amortitzat. Si no som capaços d'atribuir valor econòmic als valors, els valors no valen aparentment res. No parlo de monetitzar-ho tot, parlo de incloure-ho tot en els balanços. El resultat de no fer-ho és l'economia financera i la depredació especulativa que patim. Pensin-hi una mica.

(F)

Les coses valuoses han de valer. Molt tímidament hem començat a fer-ho amb l'atmosfera. Hem posat al diòxid de carboni un preu convencional (tots ho són, al començament). Un preu a un no bé productiu que és el reflex especular del sí bé anomenat clima. El clima: un bé lliure, segons el pensament econòmic tradicional (tradicional des del segle XIX). Lliure i sense preu, com l'aigua, el sòl edàfic i tants altres béns sense els quals l'activitat econòmica no podria fer ni una passa. Per no parlar de l'energia, presumptament abundant i barata. Ni és abundant, ni és barata. O per no parlar de materials amb cicles de vida inassumibles o de l'erosió de la biodiversitat, portada més enllà de tot límit raonable. En la matriu mental dels pensadors de fa dos segles, la minimització del valor d'aquests components fonamentals era una llicència comprensible, perquè eren aparentment abundants i ubics. Ja no és així. Per això ja no valen els axiomes fundacionals del pensament industrial. Per això cal canviar el projecte.

Al meu entendre, aquesta és l'emergència projectable. També hi ha una resiliència fustigable. No tot el benestar generat per la societat industrial es troba equitativament distribuït, ni tot és benestar veritable. L'enginyeria financera piramidal, que és una trampa comptable i una estafa econòmica, ha creat molta riquesa il·lusòria que ha enlluernat massa gent, seduïda per la forma fàcil amb què els omplia de béns i serveis. Era mentida i ara s'ha de pagar la festa deficitària, cost que de moment recau sobre els menys afavorits, perquè són més i manen poc. Hi ha molta injustícia encriptada, injustícia local i encara més injustícia global, perquè el sistema ha excel·lit externalitzant responsabilitats. L'externalització en l'espai (classes marginades, països tercers) és molt evident; l'externalització en el temps (conflictes ambientals exportats al futur, com l'esgotament sense reposició de recursos fonamentals o el canvi climàtic) ja fa de més mal veure. És a dir, que hi ha recorregut per al projecte.

I tant. Cal més que mai el projecte d'esquerra. O sigui el projecte de progrés equitatiu, que ha d'incloure la gestió de la transició (com passar d'on som a on projectem que volem ser) i la generalització de la complicitat social (no del simple adoctrinament). El moviment dels indignats (és l'espontaneïtat de les masses, encara que no estigui de moda aquesta terminologia...) ho posa de manifest. I també evidencia un gran risc, perquè no hi ha projecte sense projectistes. Els indignats clamen contra l'absència de projecte, els seus problemes en són l'expressió ben clara. Però em temo que el seu clam no té demiürg. De moment.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Socioecòleg, Director general d'ERF

Relacionats

Notícia

Les campanes van deixar de sonar a la nit per les queixes d'un propietari de pisos turístics i va aixecar les queixes dels veïns.

Article

Demanen al Govern que els fons europeus per a pal·liar la crisi de la Covid financin un nou nucli d'activitats dedicat a la innovació i la transformació sostenible del sector de l'edificació.

Butlletí