La Vanguardia publicava a tota pàgina el passat 19 de setembre aquesta 'enèssima' carta sobre el canvi climàtic, signada per un dels pensadors més influents del món, Anthony Giddens, exdirector de l'escola d'Economia i Ciències Polítiques de Londres i professor del King's College, de Cambridge, junt amb Martin Rees, director del Trinity College i president de la Royal Society de Londres. Quina és l'eficiència real d'aquest tipus d'article, al capdavall una mínima actualització d'un argumentari ja conegut, paït i eloqüentment obviat?
L'article cal contextualitzar-lo en un moment complicat. El fracàs de la cimera sobre el canvi climàtic de fa uns mesos a Copenhaguen, les dificultats del govern Obama per impulsar la seva agenda política i, de resultat, el negre horitzó que té al davant el procés negociador actual per donar continuïtat a l'únic tractat internacional que ha pogut donar una resposta consensuada al repte del canvi climàtic, el precari tractat de Kyoto.
L'article de Giddens ha coincidit amb el de Georges Monibot, un dels periodistes de referència en el camp de la informació ambiental. Monibot reclama un enfocament diferent. El títol del seu article publicat al Guardian és demolidor: "la mort del procés".
"Els ecologistes --escriu Monibot-- han estat una força insignificant en comparació amb els grups de pressió industrials, la covardia dels governs i la natural tendència humana de negar el que no volem veure. Per compensar la nostra debilitat, ens va lliurar una fantasia que hi hauria un poder paternalista i benigne i que actuaria, per bé que amb mecanismes inescrutables, protegint els interessos de la humanitat. Ens vam permetre creure que en tindríem prou amb una empenteta i una mica de protesta per despertar en algun llunyà àmbit institucional un grup de gent decent que es farien càrrec de nosaltres. No ho faran. Potser ni tan sols s'ho van arribar a plantejar. I aleshores, què hem de fer ara?
No ho sé pas. Aquests fracassos han posat de manifest problemes polítics coneguts, i una debilitat humana d'arrels profundes. L'únic que sé és que hem de deixar de somiar amb una resposta institucional que mai s'arribarà a materialitzar i començar a abordar una realitat política que hem tractat d'evitar. La conversa comença aquí."
El procés internacional és mort, sosté el periodista, el qual (per sort) defuig el nihilisme i ens convida a la ‘conversa': un ‘i ara què?' per a qual tenim tota la pressa del món i ben poques certeses. Potser la certesa que menys pistes ens dóna, la certesa que caldrà començar de nou. Als ‘laboratoris' de la Casa Blanca es plantegen si no ens convindrà un canvi de denominació? Ens hem insensibilitzat davant paraules com Canvi climàtic, sobreescalfament, canvi global..., sostenen els analistes d'Obama. Potser caldria optar per una expressió menys ambigua: disrupció de les temperatures?
Tot plegat no ho arreglarem amb fórmules lingüístiques. No es tracta de canviar noms, sinó de recuperar el nom de les coses.
A mi em dóna la sensació que el procés ha de perdre volada per tocar de peus a terra. Ens caldrà posar l'accent en les agendes locals; començar per la base i no per la teulada. Dit així la cosa és d'una obvietat un pèl injusta. Però potser no hi ha altra manera.
Recupero un parell de paràgrafs d'un article meu a Sostenible d'aviat farà un any. Continuen sent pertinents.
"La lluita contra el canvi climàtic començarà a marcar la diferència el dia que s'inclogui en la nostra agenda política més propera i quotidiana. El decalatge entre les dues agendes -la local o estatal- i la internacional és l'autèntic llast. Els polítics que s'encaixaran les mans a Copenhaguen els escollim cada quatre anys i en fer-ho determinem el grau de convicció de la negociació. Tot plegat ens convida a la pregunta: quina és l'àgora on es prenen les decisions que afecten el planeta? A l'assemblea general de l'ONU? Al seu consell de seguretat? En una reunió del G20? Al Parlament? Al ple municipal? Al capdavall, no hi ha una agenda internacional i una altra de local: és la mateixa agenda política, i en depèn el futur del planeta. L'agenda és la mateixa, parlem d'economia verda als EUA o de la limitació dels 80 km/h. Parlem de canvi climàtic al 2010, a les eleccions al nostre país; i al 2011, en les eleccions de les nostres ciutats. I si Greenpeace no penja pancartes aleshores, pengem-les nosaltres."
