La llarga marxa cap a una economia verda

Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org
15/04/2010 - 00:00
El Nobel d'Economia Paul Krugman identifica els primers passos cap a la convergència entre medi i economia

En aquest espai ja hem parlat de com la ciència econòmica, i més  concretament les teories macroeconòmiques derivades de la teoria neoclàssica, pateix de greus defectes que la fan inadequada per a la resolució dels problemes mediambientals. Existeixen propostes alternatives, com les que defensen un model econòmic sense creixement, però el seu gran desavantatge és ser  precisament "alternatives", proposades des dels marges acadèmics i polítics, i per tant, amb poques  possibilitats de ser acceptades com a substitutes del model actual.

Atès que la realitat és tossuda, i tant la crisi del model energètic mundial com la crisi financera s'han convertit en quelcom més que en matèria de discussió acadèmica, s'han proposat reformes al sistema actual que, sense ser radicals, almenys tenen la virtut de reconèixer la importància de les externalitats ambientals i el perill que comporta no introduir-les en el càlcul econòmic.

Tenint en compte l'enorme inèrcia política del nostre model econòmic (només cal comprovar l'escassa factura pagada pel capitalisme de casino després dels seus desastrosos experiments amb la identificació i gestió del risc), i el que va explicar Thomas Kuhn de les revolucions científiques, resumit per Plank en que els paradigmes moren més per vells que per ser reconeguts incorrectes, sembla molt difícil que es doni un gir total en les regles que regeixen les nostres economies. Això preocupa a molts, convençuts que el temps per a actuar i evitar un desastre ambiental (i econòmic) ja escasseja.

Però la realitat actual és la que és, i mentre pensem sobre quin sistema d'organització política, social i econòmica serà capaç de resoldre els nostres problemes ambientals, el temps passa. Quina estratègia produiria millors resultats? Ruptura o reforma? Si produeixen sostenibilitat ambiental, produiran al mateix temps sostenibilitat social?

D'entre els que es poden considerar "reformistes" (un terme que ha estat justament vilipendiat en el passat) cal destacar a Paul Krugman, un economista popular, d'ideologia "progressista" (sigui el que sigui que significa avui això), recentment guardonat amb el premi en ciències econòmiques del Banc de Suècia en memòria d'Alfred Nobel i que és un dels majors exponents, al costat de Nicholas Stern, del que s'ha denominat "economia verda".

Paul Krugman ha escrit recentment un interessant article al The New York Times sobre com construir una economia verda. La seva aposta és per mecanismes basats en l'interès individual, recolzats per regulacions, atès que l'eficiència dels mercats, encara afavorint a compradors i venedors, no evita el dany a tercers de les externalitats negatives. Krugman posa com exemple els impostos pigouvians ("el que contamina, paga"), però prefereix mecanismes de mercat "cap and trade" abans que impostos. En el fons, fidel als preceptes econòmics, es tracta que siguin els preus els que finalment facin que les persones canviïn el seu comportament.

(F)

L'economista cita a James Hanson (possiblement l'únic climatòleg famós que entén el pic dels combustibles fòssils i la seva relació amb el canvi climàtic) per a reconèixer un defecte en les estratègies de mercat: les virtuts individuals poden no acabar contribuint als objectius socials (els drets de la contaminació que jo no produeixo els acaba comprant un altre). La recepta Krugman, després de ponderar els costos i el problema de la Xina i altres països en desenvolupament, passa per reconèixer que tan sols una política d'estat pot assegurar la visió a llarg termini necessària per a resoldre el problema, i prefereix una política més agressiva que la "rampa progressiva" proposta per Nordhaus (que sofreix d'un d'aquests mals comuns a la teoria econòmica neoclàssica: el fort descompte sobre el futur).

Per a molts, les propostes de Krugman són encara massa "del sistema", però la seva acceptació de l'argument d'un altre economista, Martin Weitzman, que ha de ser la possibilitat d'un gran desastre el qual guiï les polítiques, és bàsicament el que enuncia el principi de precaució. Encara que la discussió no ha d'aturar-se, i probablement necessitem redefinir el que significa el progrés, no és una mala notícia que el Nobel d'Economia acabi apostant per arguments que acostumen a ser menyspreats per la teoria econòmica imperant.

Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org

Relacionats

Acte
11/11/2021 - 10:00
12/11/2021 - 10:00
Sessió virtual via Zoom
Article

L'AMB habilita una xarxa de refugis climàtics a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. La Xarxa metropolitana de refugis climàtics (XMRC) agrupa els equipaments municipals i els espais públics que poden proporcionar condicions de confort tèrmic en episodis de temperatures extremes.

Entrevista

La nova llei de Canvi Climàtic espanyola obliga a la conca de l’Ebre a mobilitzar els sediments acumulats als embassaments. Una noticia que dona esperança per salvar l’Ebre, greument amenaçat pel canvi climàtic. Explorem en aquesta entrevista, amb Nuno Caiola, investigador del Eurecat i coautor de l’últim informe del MedECC sobre Mediterrània i Canvi Climàtic, la vulnerabilitat específica del Delta i les mesures necessàries per protegir-lo.  

Butlletí