Ens hauríem de fer grans…

Doctor en Ecologia per la UAB i investigador del CREAF
12/07/2022 - 14:15

Segueix resultant una tasca esgotadora i estèril qualsevol intent per intentar planificar la imprescindible transformació abans d’arribar simplement a l’anunciat col·lapse, amb el dolor i la misèria afegida que generarà, especialment entre els col·lectius més desafavorits, com acostuma a passar. Els governs, les grans empreses, les persones que podrien pilotar el canvi i, en general, bona part de les societats, continuen immerses en una laberint de pedaços per mirar de mantenir allò que fa aigües per tot arreu.

Article cedit pel CREAF

En una entrada anterior en aquest mateix blog, parlàvem de les dificultats de comunicar adequadament les problemàtiques ambientals. No resulta senzill explicar amb claredat el complex canemàs de causes i efectes relacionats amb els nostres impactes negatius sobre el medi natural, i de retruc sobre la nostra salut i benestar, sense caure en el catastrofisme o la frivolització. Ni, lògicament, en el negacionisme de les evidències científiques.

No hem aconseguit aturar aquests processos, sinó que segueixen consolidant-se i accelerant-se més del que ho havien fet fins ara.

Ens els darrers mesos els panels internacionals han publicat diversos informes molt rellevants que actualitzen la situació en referència amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, entre d’altres temàtiques. Els resultats mostren que no tant sols no hem aconseguit aturar aquests processos, sinó que segueixen consolidant-se i accelerant-se més del que ho havien fet fins ara. En el moment d’escriure això ―l’abril de 2022― el darrer informe és el de l’IPCC ‘Mitigació del Canvi Climàtic’, en el qual l’ONU manifesta que el 2025 és el límit per evitar la catàstrofe climàtica.

Al mateix temps, ja no hi ha cap dubte ―si és que en quedava algun―de l’esgotament del nostre model actual, explotador de recursos naturals molt més enllà de la capacitat del planeta. Les guerres i les crisis sanitàries i socioeconòmiques no han fet sinó precipitar les dinàmiques d’esgotament de les energies fòssils i l’escassedat de recursos naturals estratègics en el context actual de transició energètica i de canvi de model de producció.

Bona part de les societats continuen immerses en una laberint de pedaços per mirar de mantenir allò que fa aigües per tot arreu.

Tot i això, segueix resultant una tasca esgotadora i estèril qualsevol intent per intentar planificar la imprescindible transformació abans d’arribar simplement a l’anunciat col·lapse, amb el dolor i la misèria afegida que generarà, especialment entre els col·lectius més desafavorits, com acostuma a passar. Els governs, les grans empreses, les persones que podrien pilotar el canvi i, en general, bona part de les societats, continuen immerses en una laberint de pedaços per mirar de mantenir allò que fa aigües per tot arreu. Una de les darreres iniciatives per canviar això ha estat la crida dels científics del clima a una rebel·lió, una vaga simbòlica, per demanar als governs que es prenguin les decisions necessàries per lluitar contra l’emergència climàtica.

Això escrivíem en l’esmentada entrada de fa un temps. I s’analitzaven nombrosos aspectes, des de l’ecofatiga fins al negacionisme, dels interessos elitistes als missatges de vegades confusos o contradictoris. Arrel de la lectura d’un article científic de fa uns anys ‘Overparenting and narcissism in young adults (Winner & Nicholson, 2018), voldríem compartir algunes idees sobre el fenomen conegut com a “infantilització de la societat” i les dificultats que afegeix a la responsabilitat col·lectiva.

Rebelión Científica fent un bloqueig al centre de Glasgow. Fotografia: Mar Sala.

El segle XIX i l’actualitat no estan tan lluny

En l’imprescindible i deliciós llibre El món d’ahir: Memòries d’un europeu, Stefan Zweig, comparant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial amb la seva joventut de finals del segle XIX, escrivia: “Mentre que avui, en la nostra època completament canviada, els homes de quaranta anys fan tots els possibles per semblar de trenta i els de seixanta aparentar-ne quaranta, mentre que avui joventut, energia, empenta i confiança en si mateix són qualitats que promouen i recomanen l’individu, abans, en aquella època de seguretat, qui volia progressar havia de disfressar-se com fos per semblar més vell.

En aquella època de seguretat, qui volia progressar havia de disfressar-se com fos per semblar més vell. Tot plegat només per a produir en els seus pacients l’efecte d’«experiència»

Els diaris recomanaven mitjans per a accelerar el creixement de la barba, els metges de vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, que acabaven de llicenciar-se, duien barbes abundants i es posaven ulleres daurades encara que la seva vista no n’hagués de menester, i tot plegat només per a produir en els seus pacients l’efecte d’«experiència». Es posaven levites llargues i caminaven a poc a poc i, si era possible, adquirien un cert embonpoint que encarnés aquesta gravetat desitjable, i qui era ambiciós s’escarrassava a anul·lar, si més no exteriorment, la seva joventut, una edat sospitosa de poca solidesa…”.

 No vull ni imaginar què pensaria avui dia el bo del Zweig si veiés el rebuig psicològic a l’edat adulta per part de moltes persones, que busquen refugi en el món dels joves davant l’ansietat i la frustració que senten davant de l’època que els ha tocat viure. De fet, la situació actual té certs paral·lelismes amb la que descrivia Zweig, quan comparava la societat sòlida i segura de finals del segle XIX a Àustria ―governada per vells, estrictes i conservadors, on els canvis eren rebutjats de soca-rel i, per tant, els joves i les seves ànsies de canvi ràpid i radical eren tinguts per molt perillosos― amb la de la dècada dels 30 del segle XX, amb transformacions socials i econòmiques accelerades.

L’era del carpe diem

A casa nostra, a diferència de molts països occidentals, el gran canvi social i econòmic de la segona meitat del segle XX es va produir amb força retard, a causa de tants anys immersos en un estat dictatorial mentre la postmodernitat guanyava terreny a mig món. Quatre dècades d’estat totalitari en les quals la joventut era vista com el caos i l’anarquia i que, per tant, calia tenir ben controlada a través de tots els poders governamentals, socials i sovint familiars. Una joventut que finalment, amb la mort del dictador i els anys de transició, va sortir al carrer, amb esperit transformador en origen; una joventut que va acabar accedint a les esferes de poder, si més no a algunes d’elles a partir de la dècada dels vuitanta, i que amb la bonança econòmica va oblidar els ideals socialistes i va abraçar ràpidament valors burgesos i tradicionals que els garantissin el manteniment de l’statu quo assolit.

Després, les successives crisis socioeconòmiques han fet que finalment arribessin també al nostre país, amb una rapidesa i intensitat galopants, tots els principis més liberals i individualistes, el context de la societat líquida de Zygmunt Bauman i aquest rebuig rotund a la condició adulta que esmentàvem anteriorment. Un rebuig que ha trobat en les xarxes socials i els actuals estils de vida i consum un hàbitat ideal per desenvolupar-se. Davant de l’aparent manca de futur, el present, la joventut eterna, és l’única proposta realment atractiva. Es busca la bellesa i el culte al cos a través de l’activitat física i els tractaments de tota mena; l’èxit ràpid, potenciat i exhibit mitjançant les xarxes socials, amb missatges i propostes instantànies, efímeres i banals; i, en definitiva, la manca d’uns compromisos i unes responsabilitats, ja que no sembla que actualment aportin cap compensació satisfactòria. Carpe diem, més que mai.

Podeu llegir l'article sencer a la font original.


 

Categories: 

Relacionats

Article
Escape room interactiu

Article

L’Assemblea Ciutadana pel Clima celebra aquesta setmana una sèrie de sessions de debat sobre mobilitat, consum i energia, els tres temes centrals que han estat escollits pel centenar de participants de la trobada deliberativa. Aquesta iniciativa vol donar resposta a la pregunta “Què podem fer per a fer front a l’emergència climàtica a Barcelona?” des d’un punt de vista local amb l’objectiu de concretar accions i solucions per a millorar la ciutat.

Opinió

Vivim temps de ciència ficció que recorden la literatura del gènere de catàstrofes dels vuitanta. Molts elements d’aquelles novel·les ja formen part de la nostra quotidianitat: escassedat de recursos, conflictes per l’energia, fenòmens meteorològics, auge dels autoritarismes. Ara aquests temes estan a l’agenda política i tenen la crisi ecològica i climàtica en la seva base. Com podem evitar caure en una mena d’ecocatastrofisme postmodern, estèril i pessimista? Potser ens cal més ciència i menys ficció?

Butlletí