Amb fatigant recurrència, hem assistit a les consabudes manifestacions de complaença o a l'esquinçada de vestidures després de la Conferència de les Parts sobre el canvi climàtic, celebrada a Durban. Aquest cerimonial de protocol·lària satisfacció o de total escarafall ja forma part de la litúrgia, tant com les interminables negociacions fins a la matinada o els acords de mínims lligats in extremis.
També assistim aquest dies als desesperats intents de reconstruir la fracturada harmonia entre els països integrants de la Unió Europea. Un altre ritual recurrent: alemanys i francesos empenyent el carro, britànics fent-se els desmenjats i guirigall mediterrani. Vint-i-set veus fan un senyor cor, tan nombrós com dificultós de concertar. Francesc-Josep I no se'n sortí amb el mosaic austro-hongarés i això que no tenia tants cantants.
Ara bé: l'euro existeix i hi ha accions internacionals per a frenar el canvi climàtic. Als que ens agrada anar al capdavant de la processó, els mecanismes d'actuació contra les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens semblen insuficients i no trobem prou forta la moneda europea, però això no ens autoritza a perdre el món de vista. De quin pa fem rosegons? Mai abans de Kioto la humanitat sencera s'havia posat d'acord sobre cap limitació vinculant (llàstima que Canadà abandoni...) i no fa ni setanta anys que els actuals socis europeus es batien en guerra feroç.
Les minories tractores han de tibar sempre de la corda, i tant. Però sense quedar-se soles. Tenir raó tot sol i massa d'hora equival a equivocar-se. El món és complex, cal saber-se posar en la pell dels altres. El canvi climàtic pot acabar en tragèdia, però no l'evitarem provocant tragèdies locals sumables. Hem de perseverar en la denúncia i en les accions correctores, però acceptant que cadascú té les seves raons (o desraons, tant se val). Sense euro no hi ha Europa. Sense cintura i paciència no hi haurà acords climàtics. Ens calen.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
