A diferència del sentiment de confusió amb un punt d'escepticisme que suscitava el canvi climàtic als noranta, avui es pot dir que tothom, o qui més qui menys, té clar que el clima canvia. La societat fins i tot es podria dir que té superada la lliçó de física on s'expliquen les diferents postures sobre el tema: que si el clima canvia perquè al planeta li toca aquest cicle, o que si ho fa perquè els humans hem provocat o accelerat una cadena de fenòmens que ens durà a conseqüències encara no previstes però segurament catastròfiques. Ja podem passar de curs i demanar més matèria als experts. Però què ens cal saber? D'entrada, no aniria malament que les informacions sobre canvi climàtic ens ajudessin a decidir enlloc de posar-nos en un atzucac.
Un exemple. Cal realment deixar de volar o de viatjar a llocs remots i optar millor per destinacions més properes? L'avió darrerament està criminalitzat, encara que no es pot culpar al canvi climàtic, perquè les companyies aèries i els gestors aeroportuaris s'han ocupat amb gran diligència de fer-nos avorrir els aeroports i els avions. Però la qüestió és que hi ha un canvi de discurs sobre el fet de viatjar. Abans era un símbol de cultura, un senyal de la capacitat pròpia per obrir mires i aprendre tolerància. S'animava els joves (encara es fa, a pesar del canvi climàtic) a sortir i voltar com part del seu procés de maduració i retrobament. Què passarà si agafar un avió es converteix en un acte vergonyant? Molts polítics són criticats justament per abusar d'aquest mitjà: al mateix Al Gore se li va retreure que fes "volar" tant el seu discurs ambientalista per les emissions de CO2 que això comportava. Igual li va passar al príncep Charles d'Anglaterra. Hi ha congressos que ja s'estan plantejant en clau virtual per assegurar la seva correcció política. Qui sap si no caldria insistir en la falta d'innovació en el sector aeri, que continua emetent grans quantitats de CO2, enlloc de carregar contra l'acte mateix de volar i el que això ha significat per a l'educació de tanta gent i la millora de la nostra empatia i tolerància cap a altres cultures.
(F)
Un altre exemple. És realment útil conduir cada dia a menys de 80 km per hora al voltant de Barcelona si després es celebra una cursa d'avions al litoral? Probablement no seria mala idea fer més completes les informacions sobre els actes lúdics i esportius que se celebren periòdicament a les ciutats. És obvi que l'espectacle aeri celebrat recentment a les platges de Barcelona emet unes bones quantitats de CO2. Però quina utilitat té criminalitzar també aquest acte? Si entrem en aquesta roda, també hauríem de carregar contra els partits de futbol de cada setmana, les curses automobilístiques, els concerts musicals i fins i tot les caminades a la muntanya, perquè totes aquestes activitats generen CO2 (les primeres infinitament més que les darreres, és clar). Però, de la mateixa manera que no podem deixar de viatjar, no tenim perquè deixar de veure futbol o motos. El lleure i les grans concentracions socials són un gran estímul per a l'optimisme i, de nou, la tolerància. Qui sap si no caldria insistir en la falta d'una gestió més sostenible d'aquests actes, així com en una avaluació específica per a cadascun d'ells, enlloc d'enfrontar-los a altres mesures com la del límit de velocitat.La demagògia en la informació sobre canvi climàtic s'està convertint en un lloc comú i té tots els visos d'acabar sent una lliçó enverinada. Va costar molt l'alfabetització ambiental sobre els problemes del clima i els que ens dediquem a la docència sabem que és més difícil desfer un mal aprenentatge que donar-ne un de nou. Esforcem-nos, doncs, per oferir informacions coherents i constructives, i suficientment avançades, per progressar en el coneixement i acció col·lectiva sobre el canvi climàtic.
--
Vegeu també:
Canvi climàtic (III). El debat interdisciplinar
Canvi Climàtic (II). Les males relacions
Canvi climàtic (I). Al Gore i les relacions públiques
