Ambientalistes de coll blau

Periodista
16/10/2009 - 00:00
El camí per tenir ciutats i pobles més sostenibles és, sobretot, el camí per una major qualitat de vida

L'associació East Yard Communities for Environmental Justice, que opera a Los Angeles, treballa de fa temps convencent veïns i, si cal, els va a buscar porta a porta, al marge de brillants estratègies de publicitat, sense suport de glamurosos actors, sense sopars de recaptació a base de xampany francès i sushi. Hi ha, només (només?), la voluntat d'abordar un problema proper i quotidià, a través d'un objectiu ben definit, servint-se d'una agenda clara i fàcil d'explicar. Vet aquí: aconseguir la millora de la qualitat de l'aire en uns barris situats a prop de grans corredors logístics, vinculats a l'emmagatzematge de productes provinents del port d'LA i Long Beach. L'autovia 710, que passa per entremig de zones molt poblades, suporta més de 50.000 viatges de camions... cada dia! La contaminació de l'aire en aquesta part de la ciutat, a les antípodes del luxe de Rodeo Drive, provoca greus problemes de salut als seus habitants, molts dels quals acaben fatalment. 

(F)

LA Times introdueix en aquest article una figura interessant: la del 'blue-collar environmentalist'. Ambientalista de coll blau, com Angelo Logan, un dels impulsors de l'associació. Aquesta definició, la del 'blue-collar', es contraposa a la de white-collar (coll blanc). El treballador de fàbrica (camisa blava i resistent) versus el treballador d'oficina (el blanc és un color exigent i reclama sempre la pulcritud). La distinció social a partir del color dels colls, siguin els d'una camisa, siguin els de la persona, és d'una gran plasticitat i és molt usada als EUA. A més dels colls blancs i blaus, hi ha els colls vermells, els dels 'redneck'. És així com es coneixen els treballadors blancs que fan feines a l'exterior, especialment al sud profund del país, i que competeixen amb la població negra en l'estrat més baix de la societat.

L'article mostra la incorporació dels 'colls blaus' en la presa de consciència ambiental i assenyala, així, una prometedora tendència. La d'un compromís sincer i obert per la salut pública i el respecte al medi, un compromís que, progressivament, va sent assumit per tots els estrats de la societat. La lluita per la sostenibilitat ha estat durant molt de temps una lluita d'elits: tot canvi cultural, de fet, comença per les elits; però cap canvi cultural pot triomfar sinó és amb el consens de tots i totes.

El cas d'aquests veïns de LA fa pensar en les lluites de les associacions de veïns que, entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, reclamaven millores als barris i zones més deprimides del nostre país. 

Avui, a Catalunya, la lluita per un entorn més saludable i durador sembla haver perdut la batalla de les relacions públiques. L'opinió publicada, tan ben representada a les tertúlies de la ràdio, ha aconseguit lligar sostenibilitat amb el capritx dels que tenen més, posant en circulació la tramposa etiqueta dels ecopijos... 

Però resulta que l'Angelo Logan no és pas cap ecopijo, és un treballador de coll blau. I ho té molt clar. En l'article es reprodueix una frase seva que és una declaració d'intencions rotunda. Un empresari li espeta: "la gent pobra el que vol és treballar" i ell li respon amb una pregunta incòmoda: Com saps tu el que vol la gent pobra? "La gent pobra -continua- vol una bona salut, i prefereix estar sana a tenir feines precàries i temporals". 

El camí per tenir ciutats i pobles més sostenibles és, sobretot, el camí per una major qualitat de vida. I això implica la salut, la feina, l'educació... Això és cosa de pijos? A qui li interessa que això sigui, només, una cosa de pijos?

 



Periodista