L'aigua de l'aixeta de NY és bona. Tant, que l'Ajuntament de la ciutat ha decidit instal·lar noves fonts en alguns carrers, places i parcs. Bona idea! De fet, l'aigua de la gran capital ha quedat segona en un test de l'American Water Works Association, després de Stevens Point, Wisconsin.
L'any passat, el governador David A. Paterson va signar una ordre executiva que convidava algunes agències estatals a deixar de comprar aigua embotellada i així estalviar diners i residus. Aquesta decisió s'afegia a la de l'Ajuntament de la ciutat, el qual un temps abans, havia decidit no comprar més aigua envasada i prioritzar l'ús de fonts públiques en les instal·lacions municipals del Downtown.
Tot plegat formava part d'una campanya valenta i sorprenent. Inevitablement, això és Amèrica!, es va preparar tot un seguit de materials de merxandatge: samarretes, gots...: L'alcalde de la ciutat en feia bandera, i, tot cofoi, fins va demanar en una conferència d'alcaldes nordamericans que els municipis encapçalessin una campanya per deixar de comprar aigua envasada.
Un cas d'èxit, aparentment.
Però el cas és que, tal i com denuncia aquest article del NY Times aquest any fiscal ha acabat amb una partida de 1.198.000 de dòlars destinats a comprar aigua envasada. L'Ajuntament ha de llogar fonts amb aigua que no prové de la xarxa pública. La majoria d'edificis municipals no tenen un bon manteniment de canonades i això impedeix beure l'aigua que en surt sense tractar. Ai...
Resulta que l'aigua de Nova York és boníssima excepte a casa dels que, paradoxalment, en promouen l'ús en l'àmbit administratiu. La cosa va més enllà de l'anècdota. El cas de l'aigua de Nova York exemplifica amb eloqüència un fet que, amb tot, no és propi només dels nordamericans.
No és fàcil passar de les bones paraules a les accions concretes.
Primera reflexió: els titulars de comunicació --'deixarem de comprar aigua envasada'-- han d'estar amb línia amb les capacitats logístiques i d'infraestructura de les organitzacions. Massa sovint, les decisions que tenen a veure amb comunicació només impliquen els responsables directes i gerència, sense tenir en compte tota l'estructura de decisió en una empresa o institució. Més d'un tècnic hagués pogut advertir, en aquest cas, que l'Ajuntament no podria complir allò amb el qual es volia comprometre. Aquesta advertència hagués pogut servir per modular millor la campanya (amb resultats ben interessants en altres àmbits, cal dir-ho), no pas per no tirar-la endavant. El realisme és un ingredient de l'èxit.
Segona reflexió: una mica d'autocrítica a la professió. Quantes vegades els mitjans informem de campanyes institucionals similars? I quantes vegades repassem els pressupostos de les nostres institucions per comprovar si les promeses s'han convertit, en efecte, en resultats tangibles. El NY Times se serveix d'un dels seus bloggers per fer la feina.
Prenguem-ne nota.
