Els informes científics coincideixen: no n’hi ha prou amb reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, cal preparar-se per a viure en un planeta més càlid, amb impactes meteorològics creixents, i garantint la cohesió social.
Les emissions globals creixen cada any, tot i que cada vegada més lentament.
Des dels anys 90 sabem que hauríem d’evitar que l’escalfament global arribi als 2 °C, però tots els estudis científics de referència (IPCC 2023, Global Carbon Budget 2024, UNEP 2024 i Organització Meteorològica Mundial 2025) assenyalen que les tendències actuals porten a superar els 2 °C a l’entorn del 2050.
Catalunya només genera directament un 0,1% de les emissions globals (38 dels 37.400 milions de tones de CO2e l’any 2024) però els impactes que rebrà seran per les emissions globals. I anem cap a moltes dècades d’impactes climàtics creixents. Hem de preparar-nos tant com puguem i planificar la millor adaptació possible. Una adaptació que només serà possible fins a cert punt, però que ens permetrà guanyar temps i atenuar els impactes que afectaran a persones que ens importen.
Som a l’inici de l’era dels impactes climàtics extrems
Es calcula que l’onada de calor de finals de juny del 2025 ha generat en només 10 dies la mort de 286 persones a la ciutat de Barcelona, per impactes directes i per complicacions de malalties preexistents. A tot Espanya les morts per calor d’aquest estiu han estat 3.644.
També ha destruït collites i generat incendis d’extinció molt lenta, pressió social i econòmica.
Som a l’inici de l’era dels impactes climàtics extrems. Fins ara hem tingut molta sort: les grans sequeres, onades de calor i incendis quasi no han coincidit. Però això pot canviar qualsevol dia.
L’adaptació no pot ser una idea secundària: ha de ser un pilar fonamental de la planificació climàtica. Això inclou infraestructures i sistemes socials i institucionals, perquè puguin ajudar la societat a resistir.
L’adaptació actual és insuficient
La Unió Europea fa anys que impulsa estratègies d’adaptació, però, segons un estudi publicat a Nature, el 70% de les ciutats europees tenen plans d’adaptació “inconsistents”.
A Catalunya hi ha un marc estratègic de referència, l’ESCACC 2021-2030, però només planteja mesures genèriques i no força a compromisos vinculants.
A la ciutat de Barcelona l’estiu del 2024, en plena onada de calor, la tercera part dels refugis climàtics estaven tancats, i el 2025 s’han anunciat 402 refugis climàtics, però alguns són simples tendals per a fer ombra.
A la resta de l’Àrea Metropolitana es calcula que hi ha 526.000 persones especialment vulnerables a la calor, però el 2025 només hi haurà 244 refugis climàtics.
Quins sectors són especialment crítics?
Els impactes climàtics seran transversals, però alguns sectors són especialment vulnerables i caldran estratègies per a garantir la resiliència:
Infraestructures essencials: han de ser resilients als impactes climàtics. Cal garantir la capacitat de mantenir els serveis bàsics: electricitat, aigua, telecomunicacions, mobilitat, hospitals, escoles… Exemples clars són les línies de ferrocarril, com la R1, al Maresme, que discorre paral·lela al mar i que cada vegada acumula més dies de talls a causa dels impactes dels temporals; cal protegir trams de via amb espigons o replantejar el traçat. Situacions similars es donen a la xarxa viària de la Costa Brava i del litoral tarragoní, on carrers, carreteres i urbanitzacions, construïts massa a prop del mar, queden exposats a la regressió de les platges i als temporals. Un altre exemple evident és el subministrament d’aigua, com es va evidenciar durant la sequera 2021-2024; la dessalinització i la reutilització d’aigua son imprescindibles. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua el 55% dels recursos hídrics podrien estar en risc en escenaris de sequera persistent.
Boscos: s’han d’afrontar incendis cada vegada més virulents. Catalunya és una de les regions del sud d’Europa amb major risc d’incendi forestal. La suma de sequeres prolongades i d’onades de calor extremes generarà incendis més virulents i difícils de controlar. Més de 500 urbanitzacions es troben en zones d’alt risc d’incendi forestal, especialment a les comarques de Girona i Barcelona, segons dades del CREAF. Cal una gestió forestal activa i una planificació urbanística adaptada. Les urbanitzacions son punts crítics, on els incendis poden tenir conseqüències humanes i econòmiques devastadores.
Agricultura i ramaderia han de ser més resistents al clima extrem i a la sequera. Les gelades extraordinàries fora d’època, com la d’abril del 2022 a Lleida (Segrià, Noguera, Urgell) i Tarragona (Ribera d’Ebre), van generar pèrdues de 109 milions d’euros, afectant especialment la fruita dolça, l’ametller i la vinya. En la sequera 2022-2023 el Departament d’Agricultura va quantificar més de 31 milions d’euros en compensacions directes per pèrdues de cultius (fruita dolça, seca, cítrics, cereals i ramaderia). El 2023 la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va estimar en 200 milions d’euros les pèrdues per afectació a cereals, olivera i ramaderia, especialment a les zones de regadiu de Lleida. La ramaderia extensiva s’està traslladant a la cara nord del Pirineu, en zona francesa, per manca de pastura fresca a la cara sud durant els mesos d’estiu. En les zones de costa la intrusió salina pot provocar una pèrdua encara major de sòls agrícoles.
El preu del no actuar en termes d'adaptació al canvi climàtic seria immens. I el moment és ara.
Redissenyar ciutats. Les ciutats concentren bona part de la població i, per tant, de la vulnerabilitat. Sovint són illes de calor que fan augmentar la temperatura 5-7 °C. Per reduir l’efecte d’illa de calor les ciutats han d’incrementar l’arbrat i les zones verdes i d’aigua. És essencial l’adaptació dels habitatges per millorar l’aïllament tèrmic i per fer-los eficients energèticament.
Aturar la construcció a la línia de costa i zones inundables d’edificis i d’infraestructures. Cada vegada hi haurà més danys per temporals i per inundacions.
Biodiversitat: preservar les seves funcions, com la pol·linització i la protecció contra inundacions. Els aiguamolls catalans podrien perdre fins al 30% de la seva superfície abans de 2050 si no es reforça la gestió hidrològica i la protecció del litoral, segons WWF. Un exemple són els aiguamolls de l’Empordà; són un gran aliat contra inundacions però també un dels ecosistemes més fràgils de la Mediterrània occidental, i podria patir greus pèrdues de biodiversitat. L’increment del nivell del mar, la regressió costanera i la falta de cabals ecològics, per l’excés de captacions agrícoles, posen els aiguamolls en una situació insostenible.
Equitat i democràcia s’han de reforçar, evitant l’increment de desequilibris socials. Els impactes climàtics afecten més els més vulnerables, com persones grans, infants i poblacions empobrides. Cal reforçar especialment la salut pública, per l’augment de temperatures i per nous vectors de malalties, com mosquits que poden transmetre dengue o virus del Nil, que ja provoquen brots puntuals a Catalunya els darrers anys.
Planificar a dècades vista basant-se en la ciència
Gestionar la crisi climàtica té poc a veure amb els cicles quadriennals de la política. En el millor dels escenaris és una crisi que creixerà durant dècades abans de començar a apaivagar-se. Per això l’adaptació climàtica no pot ser un pla a curt termini, només pot ser un pla a dècades vista.
L’adaptació climàtica implica la transformació col·lectiva: redissenyar ciutats, protegir la biodiversitat que ens sosté, repensar el model econòmic i mantenir la cohesió social.
S’ha de planificar a 3-4 dècades vista, amb objectius concrets cada 2-5 anys, basant-se en el coneixement científic i monitoritzant públicament les dificultats i els avenços.
Plans que marquin l’actuació d’administracions i d’empreses, que siguin concrets, fàcils d’entendre pel conjunt de les administracions i de la població.
L’adaptació ha de ser un procés col·lectiu, amb participació de governs, científics, empreses, agents socials i ciutadania. Només si col·lectivament comprenem què anem fent i què ens falta, podem garantir que l’adaptació es mantingui durant dècades.
Adaptar-se és guanyar temps
Implica ajustar expectatives, adoptar respostes pràctiques i concentrar els esforços en projectes sostenibles a mig termini. Implica innovació tecnològica i social.
És un gran repte, i com en qualsevol gran repte no s’ha de perdre mai de vista l’objectiu, cal concentrar-se en fites a curt termini, i no donar-se mai per vençut: sempre es pot fer alguna cosa més.
Adaptar-se implica que les comunitats i els joves tinguin esperança creïble en el futur, encara que sigui un futur difícil.
El preu del no fer-ho seria immens. I el moment és ara.
