De l’ecoansietat a l’acció

Comunicació social
05/10/2020 - 12:09

Article cedit per Opcions

Aquest estiu he pogut marxar uns dies a Almeria. No hi havia estat mai, tot i que algunes amistats m’havien estat parlant de les seves platges i del parc natural del Cabo de Gata. I aprofitant els dies de relleu familiar, vaig decidir compartir el viatge amb una bona amiga.

Haig de dir que el que més m’han aportat aquests dies, a banda de les converses i dels bons moments viscuts, és una bona sacsejada emocional. És cert que el parc natural i les platges són fantàstiques, però no aconsegueixo treure’m del cap els quilòmetres i quilòmetres d’hivernacles que es despleguen en un terreny pràcticament desert, sense ni una gota d’aigua, i treballats per mans esclaves, moltes d’elles arribades amb pasteres a les platges -aquelles que jo pretenia descobrir i gaudir- després de creuar el cementiri del Mediterrani.

Hivernacles per produir una quantitat ingent de verdura que després es distribuirà arreu d’Espanya i, sobretot, d’Europa. I em costa d’entendre com un territori pot convertir-se en l’horta de gairebé tot un continent; intento imaginar-me la quantitat d’aigua que es necessita per fer créixer les hortalisses en aquest sòl tan àrid; penso en el sistema logístic necessari per travessar quilòmetres de carreteres i fer arribar els productes als supermercats…

Quina és la petjada ecològica de tot això? Quantes vulneracions de drets laborals, territorials, socials,  mediambientals s’han d’acumular perquè un sistema com aquest sigui econòmicament rendible? I, llavors, penso també en el territori on visc, i en els hivernacles del Maresme, i en el sistema de granges que s’hi desplega, i en el drama porcí, i en la contaminació dels aqüífers que genera, i en les condicions laborals precàries que també porta associades, i…

I la sensació de desassossec és brutal. Costa de digerir. T’acompanya durant dies.

Ecoansietat

Una sensació similar, anomenada ecoansietat, és la que genera adonar-se de l’esdevenir del planeta; prendre consciència que el canvi climàtic no és una amenaça de futur ficcionada a la gran pantalla, sinó una crisi que ja estem vivint. I el fet d’adonar-se d’aquesta crisi genera desassossec existencial davant l’estat del món, una sensació de vertigen profunda en adonar-nos que el que havia de ser un problema futur s’ha convertit en crisi climàtica; desassossec quan constatem que no, la nostra generació no viurà millor que la de les nostres mares. I el pitjor de tot, que hem arribat a un punt de no retorn i que molts dels canvis que vivim són irreversibles.

Tot i que això que anomenem ecoansietat encara no està reconegut com una afectació mèdica, en un informe publicat l’any 2017 per l’Associació Psicològica dels Estats Units es defineix com una por crònica a la destrucció mediambiental. L’emergència climàtica afecta el nostre entorn material i la nostra salut física, però també la nostra salut mental: bé sigui pel xoc que comporten els canvis reals que ja estem patint (inundacions causades per riuades o pluges torrencials que sovint comporten la pèrdua de casa, sequeres que s’allarguen massa i obliguen al desplaçament forçat, etc.), bé sigui pel que comencem a imaginar que ens portarà el futur i que ens genera una sensació d’angoixa profunda.

I aquesta ansietat es veu agreujada pel sentiment de no poder-hi fer res, per la sensació de sentir-nos impotents per aturar la situació.

Les dades que ens porten a l’angoixa

I és que no n’hi ha per menys, així ho avalen les dades recollides en els informes elaborats pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), creat l’any 1988 per facilitar avaluacions integrals de l’estat de coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre el canvi climàtic, les causes, les possibles repercussions i les estratègies de resposta:

  • L’escalfament és inequívoc i des de la dècada de 1950 molts dels canvis observats no han tingut precedents en els últims decennis. L’atmosfera i l’oceà s’han escalfat, els volums de neu i de gel han disminuït, el nivell del mar s’ha elevat i les concentracions de gasos d’efecte hivernacle han augmentat.
  • Segons les projeccions, durant el segle XXI en moltes regions augmentarà la mortalitat d’arbres i, per tant, el decaïment forestal a causa de l’augment de temperatures i la sequera. Això posa en risc l’emmagatzematge de carboni, la biodiversitat, la producció de fusta, la qualitat de l’aigua, el valor estètic i l’activitat econòmica.
  • La principal amenaça per a la biodiversitat la constitueix el canvi en l’ús de la terra i del mar. Al voltant del 75% de tota la superfície terrestre del planeta i el 66% de la superfície oceànica estan alterades per l’activitat humana. 
  • Més del 85% dels aiguamolls (clau per a la lluita contra el canvi climàtic per la seva capacitat de segrestar i emmagatzemar carboni) que hi havia al món a principis del segle XVIII s’han perdut.
  • Cultivem tres vegades més d’aliments que l’any 1970, però un 11% de la població mundial pateix desnutrició.
  • Anualment els ecosistemes terrestres i marins capturen 5,6 milions de tones de CO2, un 60% de les quals és atribuïble a les emissions dels combustibles fòssils.
  • Entre 100 i 300 milions de persones de zones costaneres d’arreu del planeta estan en perill a causa de la pèrdua dels ecosistemes litorals.
  • Les projeccions indiquen que el canvi climàtic al llarg del segle XXI farà que augmentin les persones desplaçades. El canvi climàtic, a més, pot fer que augmentin indirectament els riscos de conflictes violents en forma de guerra civil i de violència entre grups en augmentar la intensitat dels motors que impulsen aquests conflictes, com són la pobresa i les crisis econòmiques.

La desesperació davant de la injustícia climàtica

És cert que el canvi climàtic ens afecta de manera global i a totes i cadascuna de nosaltres, però també ho és que no el patim de la mateixa manera. Segons l’Informe de l’IPCC, més enllà dels factors climàtics n’hi ha d’altres que no ens fan igual de vulnerables: les persones amb menys accés a recursos en l’àmbit social (per motiu de gènere, classe, orígen, edat, capacitat, etc.), econòmic, polític, institucional o altres són especialment vulnerables al canvi climàtic, així com a algunes respostes d’adaptació o mitigació.

Aquesta és l’evidència: les persones i els països empobrits són els que menys contaminen però, tot i això, són qui patiran les conseqüències del canvi climàtic de manera més clara. Segons l’informe sobre injustícia climàtica d’Oxfam Intermón, el 10% més ric del planeta és responsable del 50% de les emissions de CO2 associades al consum. Oxfam detalla que el 10% de les llars espanyoles més riques superen en 2,3 vegades les emissions del 10% més pobres.

"Les persones i els països empobrits són qui menys contaminen i qui patiran més les conseqüències del canvi climàtic"

Ja estem en el camí: fem de l’ecoansietat, activisme

Arribades a aquest punt només tenim dues opcions: o ens abandonem a la ràbia, la tristesa, la impotència o l’ansietat que la situació d’emergència climàtica ens genera o canalitzem aquestes emocions i passem a l’acció.

És molt propi del món en què vivim presentar-nos la informació de tal manera que sentim que no tenim eines per poder-hi fer res, la qual cosa ens paralitza (i ja sabem que aquest sentiment de paràlisi ens provoca encara més angoixa). Però tenim constància de lluites que arriben a bon port, d’accions judicials que es resolen de manera favorable, de canvis que s’escampen com una taca d’oli… de petites victòries, en fi, que ens encoratgen a continuar per aquest camí. Com ens recorda Escrivà a Encara no és tard, tenim eines per mitigar el canvi; disposem d’un coneixement científic sòlid i hi podem actuar en diferents nivells: individual, empresarial, col·lectiu i governamental. I el canvi climàtic ens brinda una nova oportunitat per repensar el concepte de creixement i què entenem com a tal.

Individualment podem sumar un seguit de petites accions que ens ajudin a reduir la nostra petjada ecològica i incorporar canvis en la manera de consumir, d’alimentar-nos, en la manera de desplaçar-nos, d’(auto)proveir-nos o en el nostre consum energètic, etc. Però cal que aquests canvis passin a ser col·lectius. A més, cal exigir valentia política per marcar els objectius i les modificacions legislatives necessàries que garanteixin la reducció de gasos d’efecte hivernacle, per abandonar els combustibles fòssils identificant clarament els sectors en els quals cal intervenir, per impulsar el sector de les energies renovables, per aplicar mesures d’estalvi energètic, apostar per canvis en els estils de vida, de transport, d’agricultura, d’extracció de recursos naturals, etc. Valentia política per frenar els interessos econòmics i privats en pro dels interessos comuns.

"Cal exigir valentia política, econòmica i col·lectiva per promoure el canvi"

Valentia col·lectiva i política per continuar mostrant la vinculació entre el sistema en el qual vivim i el canvi climàtic: un sistema basat en l’acumulació indefinida de recursos en un món de recursos finits i, això, en detriment de la major part de la població mundial i del planeta.

Tal com ens recordaven el passat mes de desembre des de la cimera social pel clima celebrada en resposta al COP25 de Madrid, “cal assumir la responsabilitat de denunciar el paper explotador de les regions enriquides del món i el seu protagonisme en la generació de ‘zones de sacrifici’ en països empobrits, a través de l’extractivisme energètic, material i cultural, que destrueix comunitats i béns comuns. Cal que puguem desemmascarar la hipocresia de governs que fa dècades que fracassen en les negociacions climàtiques alhora que blinden tractats comercials i d’inversions com a eines de dominació del capital, dirigits a perpetuar el desequilibri de poder acaparant, privatitzant i financeritzant cada vegada més esferes de la vida”. 

En definitiva, cal que continuem fent d’aquest desassossec existencial acció política, no només per exigir i forçar els canvis necessaris que ens han de permetre aturar la crisi climàtica, sinó per continuar assenyalant el sistema econòmic que ens hi aboca. I, a ser possible, fer-lo desaparèixer.

Article cedit per Opcions


 

Article cedit per Opcions

Categories: 

Relacionats

Notícia

Des del 2017 la circulació dels vehicles contaminants a la ciutat s’ha reduït en 550.000 desplaçaments en total. En tres anys el percentatge de vehicles sense etiqueta ambiental i no aptes per circular per la zona de baixes emissions (ZBE) Rondes de Barcelona ha passat d’un 20% a un 3%, al voltant de 285.000 desplaçaments menys.​ Les càmeres de la zona de baixes emissions han detectat 10.761 vehicles infractors en les primeres setmanes de funcionament del règim sancionador.

Article

La declaració contempla un ampli ventall de mesures que inclouen mobilitat, infraestructures, model energètic, creixement econòmic sostenible i consum i gestió de residus, entre altres.

 
Notícia
Aquests boscos reben més llum però menys aigua. Foto: CCBY Unsplash

Aquests boscos reben més llum però menys aigua. Foto: CCBY Unsplash

Un estudi que ha comptat amb la participació de Maurizio Mencuccini, professor d’investigació ICREA al CREAF, conclou que els arbres més petits de la selva de l’Amazones podrien esdevenir la base d’un nou bosc més resistent a la sequera. 

Butlletí