Des que l’Informe Brundtland va posar l’expressió al món ara fa 30 anys, el “desenvolupament sostenible” ha evolucionat com concepte tant o més que com realitat. En les seves diferents expressions i adaptacions lingüístiques, ens mostra tres dècades de canvis que semblen tenir més components socials i morals que polítics i econòmics. L’”economia circular”, com expressió, suposa una volta de cargol en la retòrica ambiental prou interessant com per fer un repàs de com s’ha parlat del medi ambient en aquests anys.
La revolució de l’informe del 1987 Our Common Future per a la ONU estava en la idea de la solidaritat intergeneracional. Va ser impulsat per una dona, l’aleshores primera ministra de Noruega. I introduïa idees de l’economia dels béns comuns que van ser desenvolupades els noranta per una altra dona, Elionor Ostrom, que analitzava com governar col·lectivament els recursos escassos en el marc de la coneguda “Tragèdia dels Comuns”. Els “comuns” d’aquell debat eren sobretot els recursos hídrics, els boscos, la pesca, entre d’altres. Avui, els “comuns” ja s’estenen a recursos tan propers com l’espai públic urbà.
Així doncs, els noranta van començar amb una retòrica del desenvolupament sostenible que plantejava canvis polítics i econòmics especialment a l’empara de la justificació moral de millorar el benestar sense comprometre el de les generacions futures. Les 3R (reduir, reutilitzar i reciclar) volien desterrar l’economia de “final de canonada”. Però de seguida van ser superades per l’“ecodisseny” i la “ecoinnovació”, que anaven reforçant una concepció de productes i serveis que ja duguessin la dimensió sostenible en el cromosoma.
El segle va acabar amb males perspectives per al prefix “eco”. De fet, expressions que reclamaven accions que podem trobar a l’economia circular com ara “ecologia industrial” van tenir poca tirada. En canvi, van fer més fortuna termes com “empresa sostenible” o triple bottom line (que podríem traduir com triple compte de resultats en les dimensions econòmica, social i ambiental). Durant la dècada dels noranta, el lèxic ambiental anava vinculat a la creació de valor social i ambiental a part d’econòmic. Sense crisis econòmica en perspectiva, i amb el debat de la globalització i els seus efectes damunt la taula, la justificació moral del creixement desbocat era que es podia fer garantint-ne també la dimensió sostenible. Fins i tot es podia garantir la creació de valor sostenible mesurada amb criteris de mercat i cotització borsària.
Recordem que a la Cimera de la Terra de Johannesburg del 2002, les empreses van ser protagonistes. Kofi Annan acabava de fer una crida al Global Compact, buscant la complicitat moral de les transnacionals en temes com la corrupció, els drets humans i el medi ambient. Amb aquesta nova volta de cargol, l’empresa sostenible va passar a ser “empresa responsable”. Ja se sap allò de que “un gran poder comporta una gran responsabilitat” (oncle Ben de Spiderman citant Roosevelt). Doncs bé, el poder corporatiu era motiu clau de discussió abans la crisis financera mundial i la terminologia de la sostenibilitat va derivar cap al debat moral de la responsabilitat voluntària. Amb l’objectiu d’anar més enllà de la llei (pensant en abusos en països de legislació tova), el repte es posava en la competitivitat també per via ètica.
Ens plantem a les portes del que molts diuen ja que és la recuperació econòmica amb una expressió cada cop més utilitzada: “economia circular”. L’objectiu d’aquest repàs de trenta anys de lèxic ambiental no era definir conceptes. En realitat era posar en evidència el fet que ens trobem davant d’un terme que te poca connotació moral o ètica en el sentit estrictament lingüístic. “Sostenible”, “Responsable”, “Eco” ens remeten a un cert ideari. “Economia circular” és una expressió que necessita pedagogia. Molt del que comporta és, de nou, una volta de cargol en l’evolució i adaptació naturals del pensament ambiental a cada moment polític i econòmic, tal i com ha passat des que es va posar nom al problema-repte. Caldrà perspectiva i algunes dècades més de retòrica ambiental per entendre millor el perquè d’una expressió tan “geomètrica”.
