Eduardo Moreno: “Ens cal una revolució d’empatia per a després de la pandèmia”

Periodista
26/04/2021 - 15:47

UN Habitat, l’agència de les Nacions Unides especialitzada en les ciutats, va fer públic el 30 de març el seu darrer informe relatiu a la pandèmia, la salut i les seves interrelacions amb l’entorn en què vivim Cities and Pandemics: Towards a more just, green and healthy future. L’informe demostra com les ciutats poden reduir l’impacte de futures pandèmies i esdevenir més equitatives, saludables i respectuoses amb el medi ambient. Sostenible ha tingut l’ocasió de parlar amb Eduardo Moreno, director de coneixement i innovació de l'Agència UN-Habitat i un dels coordinadors d'aquest estudi.

Quina seria la intencionalitat d'aquest document?

Aquest informe és la punta d’un iceberg. A la part submergida hi ha tota una feina, que inclou nombrosos estudis i anàlisis, així com preparació de bases de dades, que fem contínuament. Som l’agència del coneixement de les ciutats i hem vist que més del 90% dels casos de COVID-19 han tingut lloc a les ciutats. La pandèmia és sense cap mena de dubte una crisi urbana. I la nostra organització té el mandat i la necessitat d’entendre aquest fenomen per poder donar les respostes adequades. Som l’única agència i organització al món que té una base de dades molt completa de 1700 ciutats i això ens ha permès treballar bé.

"La pandèmia no ha igualat: és una gran desigualadora. Ha posat al descobert la tendència subjacent de gran desigualtat del sistema social i polític i de falta de capacitat de resposta del poder públic"

Quins són els factors que han fet més vulnerables les ciutats davant la pandèmia?

Les persones que s’encarreguen de mesurar la capacitat de resistència a fenòmens com el que hem viscut han arribat a la conclusió que cap país del món ni cap ciutat estaven preparats pel que ha passat. I això és encertat. Però per altra banda, en general, també s’ha fet una observació, des del meu punt de vista molt equivocada, sobre les capacitats de determinats països, que es basa en un rànquing de capacitat de resposta i on el primer país que apareix és Estats Units (riu lleugerament). Per tant, això vol dir que les variables analitzades aquí no són correctes.

La pandèmia ha arribat sobre la base de la desigualtat de la societat. En contra del que s’ha dit sovint, la pandèmia no ha igualat: és una gran desigualadora. Evidentment, no podem parlar de tots els països de la mateixa manera, hi ha molts matisos i diferències. Però sí que és veritat que una tendència mundial dominant durant les darreres tres dècades ha estat debilitar l’estat i tot allò que és públic. Com a resultat, a molts indrets, les institucions públiques no han estat capaces de proveir béns i serveis públics. I ara que ha arribat la pandèmia no han pogut oferir ni tan sols seguretat bàsica a les persones i dins aquest concepte entra la salut.

Per tant, la pandèmia ha posat al descobert la tendència subjacent de gran desigualtat del sistema social i polític i de falta de capacitat de resposta del poder públic.

Jo mateix he escrit que en el 75% de les ciutats del món ara hi ha més desigualtat que fa 20 anys i aquesta és la conseqüència del que acabo d’explicar. De tota manera, la desigualtat no és un nombre ni una estadística, sinó una qüestió molt més àmplia i complexa que les xifres no sempre copsen.

Aquesta tendència de desigualtat no es concentra només en el que abans en dèiem el Sud (en la antiga divisió Nord-Sud entre rics i pobres) si no que també es produeix als països anomenats avançats. Als mateixos Estats Units o a diversos països europeus la desigualtat ha crescut tant que l’arribada de la pandèmia el que ha fet és visibilitzar més que mai aquest problema.

"Les ciutats continuen sent els llocs per respondre millor als problemes. La ciutat és on la pandèmia exacerba les tensions i la desigualtat però al mateix temps té totes les capacitats de resposta"

 I quins són els factors que han fet les ciutats més resistents?

Malgrat aquesta desigualtat creixent, les ciutats continuen sent els llocs per respondre millor als problemes. I això és així per les seves economies d’escala i d’aglomeració, per la seva densitat i per la seva connectivitat. És a les ciutats on és possible establir consensos i aliances polítiques i on es pot redefinir la manera de governar. Tal com vaig escriure l’any passat en un article al diari espanyol El País la ciutat es pot associar al concepte grec Pharmakon, que vol dir allò que conté alhora el virus i el remei.  La ciutat és on la pandèmia exacerba les tensions i la desigualtat però al mateix temps té totes les capacitats de resposta.

Hi ha una qüestió que és contraintuitiva i que l’informe posa en relleu: les ciutats del món amb grans densitats de població, però que no tenen una excessiva desigualtat, són les que han respost millor a la pandèmia.

"Elements estructuradors que havien funcionat bé en el passat com empatia, cohesió, identitat col·lectiva, s’han perdut i s’han anat substituint per una visió gairebé llibertària de l’individu. Els nous plans que es dibuixin per després de la pandèmia han de respondre al que jo anomeno “una revolució d’empatia”"

La pandèmia ens obre una finestra d’oportunitat per fer les coses millor que abans?

Sí, totalment. La pandèmia és una radiografia profunda de la societat que tenim i ens mostra les nostres contradiccions i vulnerabilitats i les parts més fosques. Però també és una radiografia que ens il·lumina i ens dona pautes per saber què hem de fer per millorar. No és que hi hagi una vella normalitat que amb aquesta pandèmia es posi en qüestió i ara arribi una nova normalitat. El que ha passat és que la vella normalitat ens ha portat on som, que és molt diferent.

La pregunta en aquest punt és: i ara què? Cap a on hem d’anar? Jo diria que la direcció que hem de prendre s’ha de basar en alguns punts fonamentals. Un de claríssim és que el desenvolupament i el creixement s’han de posar en una balança amb l’ecologia i la ciutat verda. Coses que abans ens semblava que no estaven gaire lligades entre sí, ara, a través de la pandèmia, hem vist que sí que ho estan, i molt. Com, per exemple, el canvi climàtic i les desigualtats estructurals. La nova societat ha de posar la natura en el centre de les seves decisions.

Un segon punt és que hi ha d’haver canvis estructurals molt grans a les societats. Elements estructuradors que havien funcionat bé en el passat com empatia, cohesió, identitat col·lectiva, s’han perdut i s’han anat substituint per una visió gairebé llibertària de l’individu. Els nous plans que es dibuixin per després de la pandèmia han de respondre al que jo anomeno “una revolució d’empatia”.

Un altre punt clau és que la societat no pot funcionar separada dels drets. Ara mateix pel fet d’oblidar aquest aspecte vivim en una contradicció: mai s’ha generat tanta riquesa en el món i mai alhora tanta desigualtat. Els avenços tecnològics punters són increïbles –intel·ligència artificial, nanotecnologia– però els habitants de moltes ciutats no han tingut mascaretes o oxigen a la seva disposició durant la pandèmia. Societats suposadament estables han mostrat una precarietat laboral subjacent que els dona una fragilitat enorme. La reconstrucció s’ha de basar en els drets: a una feina digna, a un habitatge digne, a una assegurança mèdica, etc.

"Cal repensar les ciutats perquè tinguin més importància les unitats més petites i autosostenibles en el seu interior, unes unitats que permetin als seus habitants treballar, i accedir als serveis principals. Estic parlant de la ciutat de la proximitat i del que Carlos Moreno anomena la ciutat dels 15 minuts"

L'informe parla de construir una "nova normalitat" en l'economia urbana. En què hauria de consistir?

L’economia urbana no es pot pensar separada d’una sèrie d’accions que tenen a veure amb la ciutat i això ho diem en l’informe. L’economia urbana ha funcionat en la lògica estricta de la pròpia economia, ignorant altres aspectes d’un desenvolupament estable. No ens podem regir per criteris purament economètrics, com la relació entre guanys i costos.

Mai no s’ha parat gaire atenció al fet que una persona tingués la seva feina a una hora o més de distància de casa. Avui ens adonem que certs models que tenen a veure amb l’economia estan relacionats amb la forma i funció de la ciutat i s’hauran d’ajustar d’alguna manera. Cal repensar les ciutats perquè tinguin més importància les unitats més petites i autosostenibles en el seu interior, unes unitats que permetin als seus habitants treballar, i accedir als serveis principals. Estic parlant de la ciutat de la proximitat i del que Carlos Moreno anomena la ciutat dels 15 minuts.

de la ciutat de la proximitat i  del que Carlos Moreno anomena la ciutat dels 15 minuts.

"Aquestes unitats ningú les ha traçat damunt del mapa, sinó que s’han construït des de baix, per la pròpia acció dels ciutadans i arriben a tenir la seva pròpia ànima. I en això es fonamenta justament la seva resiliència"

És a dir, que una persona pot viure a Mèxic DF o a Tòquio però fer-ho d’una manera ultralocal...

Absolutament. I què bé que esmentis Tòquio perquè allà aquest model està en ple funcionament. A la capital del Japó la gent pot comprar, anar al metge, i fer qualsevol cosa en aquest àmbit petit, fins i tot agafar un tren bala per anar a qualsevol altre punt del país.

Les ciutats han d’aprendre a treballar a aquestes escales. Curiosament, a Mèxic la paraula barri no té una connotació gaire bona en alguns indrets. Però la paraula concreta m’és igual, si vols podem parlar de neighbourhood la qüestió és que ens estem referint a unitats que no són administratives. Ningú les ha traçat damunt del mapa, sinó que s’han construït des de baix, per la pròpia acció dels ciutadans i arriben a tenir la seva pròpia ànima. I en això es fonamenta justament la seva resiliència.

"Una nova governança hauria de ser aquella capaç d’articular el nivell o unitat més bàsica que he dit, que podria ser el barri o el veïnat, amb l’estat o la nació, amb una bona organització dels fluxos i amb un bon repartiment de les responsabilitats"

També es comenta en Cities and Pandemics la qüestió, no menys important de la governança, i es proposen nous mecanismes en aquest àmbit. En què haurien de consistir?

Tenim dades que demostren que les ciutats que han tingut millor capacitat de resposta a la pandèmia, com algunes d’Amèrica Llatina, d’Àfrica i a Àsia concretament les ciutats vietnamites, tenien totes una cosa en comú: una governança que servia per articular l’espai urbà i la pròpia societat de manera que es pogués donar una resposta molt localitzada i alhora en sintonia amb el conjunt del país.  Són models on la trobada entre diferents instàncies de decisió és menys conflictiva i més col·laborativa.

Per tant una nova governança hauria de ser aquella capaç d’articular el nivell o unitat més bàsica que he dit, que podria ser el barri o el veïnat, amb l’estat o la nació, amb una bona organització dels fluxos i amb un bon repartiment de les responsabilitats.

El que hem vist durant la pandèmia és la competència entre diferents ciutats o altres instàncies administratives en el pitjor sentit de la paraula: només per demostrar que un és millor que l’altre. Moltes ciutats, que han tingut la capacitat, han expandit el seu deute públic amb un seguit d’accions que no s’ha demostrat que hagin tingut bons resultats.  I aquest tipus de competència ha vingut marcada pel protagonisme dels partits polítics.

En molts estats del món amb diferents sistemes polítics hi ha hagut una queixa comuna dels poders locals sobre el fet que  el poder central els ha arrabassat capacitat de decisió S’hagués pogut plantejar d'una altra manera?

Jo crec que sí. Les pandèmies, com qualsevol altra catàstrofe, esdevenen problemes de seguretat nacional. L’estat central intenta tallar tota possibilitat que hi hagi revoltes o aixecaments populars i per això tendeix a prendre el control total de la situació, però aquesta resposta sol ser ineficient, per no dir molt ineficient. Ignora i no fa ús de les estructures reals que serien molt útils per a la resposta. Mira l’exemple vietnamita. Les estructures de barri han jugat un paper molt important en la resposta a nivell d’organització, de coordinació, de comunicació i d’ús dels recursos.

I com ha funcionat aquest sistema al Vietnam?

No han arribat ni a 100 morts, amb 97 milions d’habitants.

És interessant perquè aquí, quan s’ha parlat d’Àsia, s’ha fet referència sobretot a la Xina i a Corea del Sud...

Jo he sentit a molts occidentals dir que la Xina ha reduït l’impacte de la COVID-19 per la combinació entre autoritarisme i tecnologia. Em sembla una anàlisi que no té ni cap ni peus, a banda de simplista i exculpatòria. Amaga un raonament terrible: com nosaltres promovem les llibertats no podem aplicar el seu model. Però, escolti, que Corea del Sud és una democràcia i ha funcionat la mar de bé.

Històricament, a Àsia hi hagut una actitud molt diferent des del punt de vista del comportament individual en relació a la col·lectivitat. Des de l’inici de la pandèmia era impossible veure ningú sense mascareta en un lloc públic però, no per imposició, sinó per pròpia decisió individual. 

Aquí hi ha un valor que Occident podria tenir en compte. Pel que fa a la tecnologia, Corea del Sud va aconseguir que tothom s’impliqués amb els seus telèfons mòbils per fer el seguiment de la pandèmia.

"La geografia de la vulnerabilitat va més enllà d’un àmbit físic. Les dades també ens indiquen que a Mèxic el 73% dels morts no havien acabat l’ensenyament primari. A França el 66% dels morts representen el 20% de la població més pobra"

Més enllà de la publicació d'aquest informe ens agradaria saber quines tasques ha desenvolupat UN Habitat al llarg de la pandèmia.

Hem fet diverses accions. Algunes tenen a veure a les zones urbanes amb més mancances i han consistit en portar aigua i elements bàsics, brigades de desinfecció, etc. Hem treballat a més de 50 països en tota mena d’assentaments informals.

Les nostres dades ens indicaven on havíem d’anar perquè érem més necessaris. El que està clar és que, en funció d’on visqui una persona, en una mateixa ciutat, les diferències de contagi o mort podien arribar a ser de 1 a 3 o més. I això també als països més avançats. A Nova York per cada habitant d’una zona rica que ha emmalaltit i ha mort, n’hi ha 6 a les zones més pobres que han tingut el mateix destí.

La geografia de la vulnerabilitat va més enllà d’un àmbit físic. Les dades també ens indiquen que a Mèxic el 73% dels morts no havien acabat l’ensenyament primari. A França el 66% dels morts representen el 20% de la població més pobra.

Com a UN Habitat hem fet també molta feina d’assessoria a ciutats. Hem produït una guia de resposta social i econòmica, no tan per la pandèmia, sinó per les ciutats i els contextos de crisis.

"El futur de la humanitat serà convivint amb pandèmies”, i sobre el tema de les lliçons, hi ha coses que són vergonyoses. En lloc d’entendre que la solució passa per construir nous ponts i vincles des del punt de vista polític i social, estem construint més barreres. Aquesta no és la manera"

És poc probable que una altra pandèmia com aquesta es produeixi en uns pocs anys, però si en un futur es tornés a viure una situació semblant, creu que hem estat capaços d'extreure les lliçons adequades?

No és tan poc probable. L’Organització Mundial de la Salut ha dit que els cicles habituals de les pandèmies s’han trencat. Podrien passar diverses coses, malauradament. Una que es produís una mutació d’aquest virus que tenim ara i que derivés cap a una situació més incontrolada. Una altra és que sorgissin nous virus en períodes de temps més curts. En principi l’informe es deia Ciutats post-Covid però, després, tenint en compte aquestes informacions, li vam canviar el nom. Quan vam parlar amb els experts de l’OMS ens van dir literalment que “el futur de la humanitat serà convivint amb pandèmies”.

Sobre el tema de les lliçons, mira hi ha coses que són vergonyoses. En lloc d’entendre que la solució passa per construir nous ponts i vincles des del punt de vista polític i social, estem construint més barreres. Aquesta no és la manera.

No té cap contrapunt més optimista en la visió de futur?

Jo crec en la revolució de l’empatia i en la capacitat de construir societats diferents que han de partir d’un renaixement ecològic i cultural. Ho podem fer.


 

Relacionats

Article

El projecte EdiCitNet, finançat per la Unió Europea i amb una durada prevista de 5 anys, va néixer amb l'objectiu de demostrar que la implementació d'infraestructures verdes no ornamentals pot augmentar la producció sostenible d'aliments a nivell local, així com regenerar espais urbans apostant per una millora de la inclusió social.  Sant Feliu és l'únic municipi participant de l'estat espanyol.

Entrevista

És sens dubte una de les veus més rellevant de la crisi actual. Fernando Valladares, Doctor en Ciències Biològiques per la Universitat Complutense de Madrid, ha passat en unes setmanes a ser la veu més referenciada per fer arribar a la ciutadania, encara en shock per la pandèmia de COVID-19, la importància d ‘aturar la crisi ambiental i restablir l’equilibri de la natura per mantenir la nostra salut. Valladares té un discurs clar sobre la causa primordial d’aquesta crisi sanitaria, que no és una altra que la crisi global, i, sense alarmismes, ens indica que el que cal fer per protegir-nos és “deixar que la natura faci la seva feina”.

Entrevista

Helena Vilardell és mestra, vicepresidenta d’Osona amb bici, i impulsora de Canvis en Cadena. Des d’aquesta última entitat ha contribuït a promoure el bicibús, una iniciativa de mobilitat sostenible i inclusiva adreçada al món escolar. En aquesta entrevista explica els beneficis d’aquesta fórmula de transport i aclareix algunes qüestions relatives a la seva implementació.

Butlletí