Vallmitjana

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
16/11/2009
Els barris baixos desapareixen, feliçment, de les grans ciutats més avançades, però, infeliçment, també es perd tota la subcultura que hi niava

El TNC ha rescatat Juli Vallmitjana. Ja era hora. Diem "calés", "guipar" o "dinyar-la" (això els que encara parlem català, s'entén), sense adonar-nos que són paraules calós, llenguatge de baixos fons introduït a la parla popular general. Vallmitjana, com Nonell, Toulouse-Lautrec i tants altres escriptors o artistes plàstics, se sentí fascinat pel món vibrant i tràgic de la vida marginal. Vallmitjana recorregué a la paraula escrita per a descriure'l i és així com ens llegà un tresor que ja és pura arqueologia lingüística.

El vaig descobrir a través de Salvador Espriu. L'Esperanceta Trinquis, el drapaire Quel·la o en Quim Federal espriuans eren personatges estrambòtics que parlaven un idiolecte de carrer, el que es deuria sentir a la Barceloneta o al Raval d'aquella Barcelona molt, però molt, pre-olímpica de final del segle XIX. Espriu coneixia bé Vallmitjana i en bolcà el llenguatge a la seva obra teatral. D'aquella Barcelona canalla no en queda quasi res.

Ni a penes d'aquell barri "xino" de la postguerra. El meu pare va néixer al carrer de Sant Pau, entre Cadena i Sant Ramon, vies engolides pel la Rambla del Raval. Era un lloc honorable que acabà submergit en la fornicació d'emergència de Tàpies i Robador. La gent d'ordre mirava de protegir-se'n. Els veïns del carrer Lancàster van aixecar un mur de tres pisos per aïllar-se dels bordells. Encara hi és. Però hi ha desaparegut la felliniana Bodega Bohemia, "donde los artistas nacen", deia un cartell. Més aviat hi anaven a morir, fracassats i decrèpits. A l'actualment redissenyat carrer de les Tàpies imperava el Barcelona de Noche i la seva transvestida Madame Arthur, que era de Salamanca i es deia Modesto Mangas. Tot plegat, una falsa alegria amarga.

Severa
Molts turistes prenen ara refrescos al Marsella, en comptes de demanar-hi l'absenta que s'hi serveix des de 1820 (és el bar més antic de Barcelona). Quan els barris baixos esdevenen visitables, els seus tuguris retiren a centre parroquial. A l'època en què exercia de consultor de la Unesco, els bars portuaris de Dakar tenien les cadires encadenades al terra de fusta perquè no fossin armes de git en cas de batussa. A Abidjan, l'antiga capital de la Costa d'Ivori, et trobaves prostitutes a la porta, no de l'hotel, sinó de l'habitació. A la cimentera població xilena de La Calera, et servien ginebra corrosiva mentre una fastiguejada noia in puribus naturalibus se t'asseia a la falda abans de preguntar-te res. No m'ho han dit, m'ha passat.

M'imagino les tavernes de l'Alfama o de la Mouraria evocades per Lucília do Carmo a "Foi na Travessa da Palha", o els locals que deuria recórrer Maria Severa sobreeixida de saudade i fogots: misèria i companyia. Les cases de fados són ara restaurants amb sobretaula cantabile, que ja està bé, però no és allò. Amb el tango ha passat si fa no fa. Els paupèrrims conventillos de San Telmo o las cases de xapa de la Boca portenya no eren la ulterior deliqüescent sofisticació de "Corrientes 3-4-8, segundo piso, ascensor", ni l'edulcoració portuària que els turistes troben a El Viejo Almacén.

Els barris baixos s'han tematitzat. Sacromonte és un museu. Sense meuques ni mariners beguts, Punta Arenas sembla un balneari. El xal negre de les fadistes expressa dol per Maria Severa. Hi ha altres coses que també en mereixen.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Director general d'ERF
Etiquetes: