Un sistema que ens porta a la precarietat. Reflexions des d’una mirada ecofeminista sobre els impactes de la COVID19

Investigadora de l'Observatori del Deute en la Globalització i membre d'Acció Ecofeminista
13/07/2020 - 12:38

Són diverses les veus que venen i venim denunciant la crisi multinivell d’aquest sistema.

La crisi de la COVID-19, i la seva gestió, ha evidenciat, una vegada més, un model que és hostil cap a totes les vides, les humanes i les que conformen el conjunt d’ecosistemes.

"La COVID19 ha deixat en evidència sistemes sanitaris colpejats per la implantació de lògiques neoliberals de privatitzacions, com són les retallades pressupostàries en aquest àmbit, a casa nostra i a tot el món. Sistemes que, en aquest context, han col·lapsat, vulnerabilitzant encara més els sectors més precaritzats de la societat"

La COVID-19 s’ha emportat per davant, fins el moment, la vida de més de 500.000 persones i ha estat especialment virulenta -tant en la dimensió sanitària com en la social i econòmica- per a algunes persones i col·lectius socials, fent emergir les desigualtats sistèmiques existents. Ha deixat en evidència sistemes sanitaris colpejats per la implantació de lògiques neoliberals de privatitzacions, com són les retallades pressupostàries en aquest àmbit, a casa nostra i a tot el món. Sistemes que, en aquest context, han col·lapsat, vulnerabilitzant encara més els sectors més precaritzats de la societat.

 

"El que també ens ha ensenyat la gestió del COVID19, i les polítiques que regeixen la nostra societat, és que quan es produeix una crisi, les persones passen a dependre encara més de l'esfera privada; que només qui pot pagar pot assegurar la seva subsistència i accés a serveis bàsics, i que la qualitat de vida de cadascú/na és proporcional a la seva butxaca"

A nivell públic, s’han evidenciat quins són els treballs essencials i necessaris pel funcionament social: sanitàries, infermeres, cuidadores, netejadores, caixeres, reposadores, transportistes, farmacèutiques, entre d’altres. Totes elles, col·lectius en primera línia de la gestió de la pandèmia. Però el que també ens ha ensenyat la gestió de la COVID-19, i les polítiques que regeixen la nostra societat, és que quan es produeix una crisi, les persones passen a dependre encara més de l'esfera privada; que només qui pot pagar pot assegurar la seva subsistència i accés a serveis bàsics, i que la qualitat de vida de cadascú/na és proporcional a la seva butxaca. El que aterra, de manera punyent, les desigualtats de l’actual sistema socioeconòmic a les que fèiem referència a l’inici de l’article.

Moltes treballadores de la llar i cuidadores han continuat anant als seus llocs de treball amb condicions encara més precàries[1], exposant especialment la seva salut i la de les persones amb les que després conviuen. La realitat de les que viuen com a internes a les cases de qui les contracten era de doble confinament i risc, sense poder sortir i per estar treballant de manera intensiva amb i per als seus ocupadors. A nivell d’Estat espanyol, on encara no s’ha ratificat el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball que implicaria la seva inclusió en el règim de cotització general i, per tant, el seu equiparament de drets als de qualsevol altra persona treballadora-, el govern va aprovar un ajut econòmic per a les treballadores de la llar amb contracte laboral, però no va cobrir a les que estaven sense o en situació administrativa irregular, que són unes 200.000 d’elles, una de cada tres aproximadament[2].

Font: OXFAM INTERMÓN

"El capital -en forma d’empreses transnacionals i multiserveis- aprofita de les externalitzacions per lucrar amb els serveis de cures i el conjunt d’àmbits necessaris per a la vida -com són l’educació, la sanitat, l’alimentació, els serveis socials, els subministraments, l’habitatge, les tasques de la llar i l’atenció a les persones, entre d’altres. I són aquests mateixos àmbits i treballs precaritzats els que estan en crisi permanent a la vegada que sustenten el sistema, evidenciant una tensió constant"

El capital -en forma d’empreses transnacionals i multiserveis- aprofita de les externalitzacions per lucrar amb els serveis de cures i el conjunt d’àmbits necessaris per a la vida -com són l’educació, la sanitat, l’alimentació, els serveis socials, els subministraments, l’habitatge, les tasques de la llar i l’atenció a les persones, entre d’altres-[3]. I són aquests mateixos àmbits i treballs precaritzats els que estan en crisi permanent a la vegada que sustenten el sistema, evidenciant una tensió constant. Perquè les cures no paren, són imprescindibles per a la vida, però també per al capital. És d’aquesta manera que dependre de l’espai privat deixa en evidència com són d'importants els treballs de cures i els serveis públics, però des de casa no podem assumir-ne gran part.

En el context de la COVID-19, els barris de les ciutats amb residència de la classe treballadora han estat més colpejats, perquè hi viuen una part important de persones que cobreixen aquests serveis essencials i, per tant, han estat més exposats al virus també per haver continuat desplaçant-se i exercint en el seu àmbit laboral. Aquest ha estat el cas de Barcelona, on els barris més desafavorits -i amb més persones visquent en unitats domèstiques també- és on hi ha hagut més casos de COVID-19[4].

El “quedeu-vos a casa” com a principal mesura de seguretat i de no propagació del virus no servia per a les que no tenien casa. I per a les que en tenien, es vivia de manera molt diferenciada. Per l’espai i número de persones en convivència, però també pels rols assumits a les llars. Així, en el context de pandèmia, les dones han augmentat les seves càrregues de treball, tant a nivell de teletreball, com en les tasques domèstiques i de cures[5]. I per algunes, lamentablement, ni tan sols ha estat -perquè tampoc ho era d’abans- un espai segur en el sentit més explícit, i els casos de violència de gènere s’han disparat durant el confinament[6].

"Tot i els greus impactes socials en el context COVID19, un dels element positius que es rescaten del context de pandèmia és que s’ha demostrat que hi ha una part de la producció i del consum de béns no essencials que sí que pot parar-se sense que s’aturi el món, i reduir així els nivells de contaminació actuals"

Tot i els greus impactes socials en el context COVID-19, un dels element positius que es rescaten del context de pandèmia és que s’ha demostrat que hi ha una part de la producció i del consum de béns no essencials que sí que pot parar-se sense que s’aturi el món, i reduir així els nivells de contaminació actuals. De fet, des de l’ecologisme algunes veus ens recorden que els impactes en el medi i la pèrdua de biodiversitat, com a conseqüència de l’activitat humana, desenvoquen en canvis en els ecosistemes i faciliten la generació de noves pandèmies, com és la del COVID19[7]. És a dir, que necessitem un canvi de mirada i de lògica enfront l’actual sistema que impacta en el medi d’una manera tan agressiva, com és a través de l’extractivisme o el model agroindustrial. I l’altra cara de la moneda en la gestió de l’actual crisi, és que ens hem pogut proveir de béns necessaris, com són els aliments, en part gràcies a petites productores del territori -que han augmentat les seves entregues- amb propostes de proximitat i de models des de l’agroecologia, i a través per exemple, dels mercats de pagès[8].

S’ha evidenciat, d’aquesta manera, la nostra interdependència -a nivell social- i la importància de les tasques de cures; i la nostra ecodependència i necessitat d’equil·libri amb el medi en el que habitem. En aquest sentit, tenim l’oportunitat d’organitzar-nos per a una “nova normalitat” que inclogui una millor planificació on no es torni als nivells productius d’abans, que s’han demostrat com no necessaris en alguns àmbits del consum de béns no essencials. Les alternatives inclourien la defensa dels serveis públics i els béns comunitaris, en la seva titularitat, gestió i provisió; per garantir que les cures i els serveis relacionats estiguin coberts per a tots els sectors de la societat. Per relocalitzar i afermar la democràcia en la seva regulació, assegurant les sobiranies sobre els recursos, com és l’alimentària i l’energètica. I per preferenciar, en definitiva, nous models i opcions des dels ecofeminismes i des de l’economia feminista, ecològica, social i solidària.

 

Etiquetes: 

Relacionats

Reportatge

La contaminació atmosfèrica a les ciutats de gran part del món està marcant mínims històrics. Durant l'epidèmia de la COVID-19 i, a causa de les mesures de confinament que estem vivint, la contaminació per diòxid de nitrogen (NO2), un dels principals contaminants relacionats amb el trànsit a les ciutats, ha baixat entre un 70% i un 80% a Barcelona des del 21 de març, segons dades de la Generalitat de Catalunya. S'estima que la disminució mitjana a les principals ciutats de tot Espanya podria ser del 64%, segons un estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV).

Notícia
Font: Ecologistes en Acció

Font: Ecologistes en Acció

Més de 150 professionals de la salut i científics dels principals centres catalans publiquen una carta oberta adreçada als alcaldes i alcaldesses alertant de l'augment d'emissions contaminants en les ciutats catalanes. Amb aquesta iniciativa es volen sumar a les demandes urgents de la Campanya ¨Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat!" —de la qual forma part Ecologistes en Acció de Catalunya—, per transformar la mobilitat insostenible, reduint de forma dràstica el vehicle privat.

Opinió

No sóc optimista: el més senzill hauria estat habituar-nos a lluitar units per importants i evidents objectius de tots, sigui parar pandèmies o defensar l'ambient comú, però només la ciència ho ha fet. Lamentablement, estem suspenent l'examen de la col·laboració entre diferents d'una manera fins i tot obscena.

Butlletí