Llancem un camió ple de plàstic al mar per minut
El creixement futur de la indústria dels hidrocarburs vindrà dels petroquímics, per això els països productors de petroli bloquegen el Tractat Mundial dels Plàstics de l’ONU
S’estima que cada anys entre 8 i 23 milions de tones de plàstic (segons quin estudi ho analitzi) acaben al mar.
Foto: GETTY IMAGES
Al correu del diari on treballo rebia l’altre dia un comunicat de premsa de la Fira de Barcelona que es vanagloriava de l’augment de la producció de plàstics. Així mateix, no és broma. Presentava com una notícia positiva que la indústria del plàstic espanyola hagi crescut un 18% entre el 2021 i el 2014, «malgrat la pressió regulatòria i els reptes geopolítics». Tot un eufemisme per parlar de les normatives mediambientals i els impactes de la guerra de l’Iran en el preu de la matèria primera de la qual se’n deriva el plàstic: petroli i gas natural.
No vaig poder evitar pregunta-me si qui havia redactat i enviat aquella nota de premsa era conscient de la paradoxa. Potser no veia que el que és positiu per a un sector econòmic, és a dir, per a un grup d’empresaris concret, o fins i tot per al PIB (és el 2% de l’espanyol, deia) no és positiu per a la societat i encara menys per al planeta. És com si encara s’enviessin notes de premsa felicitant-se pels enormes beneficis de la indústria del tabac (que no para de créixer, per cert). Oi que hem canviat la perspectiva sociocultural respecte d’aquella xacra? Per què no canviem també la perspectiva, tots, sobre la indústria del petroli i comencem a parlar d’ella en altres termes?
¿Per què en lloc d’indignar-nos per la gran pujada del preu del barril de Brent no ens indignem perquè segueixin extraient-se més i més barrils del subsol? I parlo dels mitjans de comunicació però de l’opinió pública en general, d’una visió que hauria de permeabilitzar tots els estaments de la societat, malgrat que alguns d’aquests estaments tinguin interessos econòmics que hi són contraris.
Sabíeu que el principal motor dels beneficis futurs de la indústria petroliera provindrà dels petroquímics? A mesura que es redueix el seu marge de negoci per l’electrificació, la industria petroliera ho aposta tot al plàstic.
Més del 50% de la demanda d’hidrocarburs del 2050 serà per produir productes petroquímics (ara està al voltant del 14%), segons l’Agència Internacional de l’Energia. I entre els petroquímics hi ha principalment els plàstics, però també dels fertilitzants i pesticides, i en menor mesura la roba sintètica, detergents, pneumàtics, aïllants....
Creixement sense fre
Cada any es produeixen al món 460 milions de tones de plàstics, segons dades de l’ONU, amb un ritme de creixement del 5% anual. De fet, segons aquestes dades, més de la meitat de tot el plàstic fabricat en la història s’ha produït des de l’any 2000 i si es manté aquesta tendència de creixement la producció de plàstic es duplicarà l’any 2040. I aquestes dades no són pas una bona notícia per a ningú més que no siguin els propietaris d’empreses d’hidrocarburs. I ni tan sols per a ells, perquè vulguin o no, viuen en aquest planeta.
¿Per què aquestes dades ens han d’esgarrifar? Molt senzill. Perquè cada any es generen també entre 300 i 400 milions de tones de residus plàstics, quantitat equivalent a gairebé tota la producció. Segons el Global Waste Management Outlook del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, menys del 9% d’aquest residus es recicla correctament, mentre que quasi el 80% s’acumula en abocadors o acaba anant a parar a entorns naturals i, com no, als oceans.
S’estima que cada anys entre 8 i 23 milions de tones de plàstic (segons quin estudi ho analitzi) acaben al mar. Això vol dir, segons el Fòrum Econòmic Mundial, un camió d’escombraries ple de plàstic abocat als oceans cada minut.
Des del 2022 s’està negociant a l’ONU el Tractat sobre els Plàstics per posar fre al greu problema dels residus d’aquest material
Les projeccions de futur són encara més esgarrifoses, bàsicament perquè no s’està aconseguint frenar la producció de plàstics. I no és per falta d’intents. Des del 2022 s’està negociant a l’ONU el Tractat sobre els Plàstics per posar fre al greu problema dels residus d’aquest material, que pot durar segles al medi ambient abans de descompondre’s i que ja està fent estralls en moltes espècies animals que l’engoleixen i moren (per no parlar dels microplàstics que ja estan a l’aigua que bevem i que han arribat a tots els racons del nostre organisme).
Doncs bé, com imaginareu, després de quatre anys d’intenses negociacions, el tractat segueix bloquejat. A la cimera de l’agost passat, els països productors de petroli van frenar la seva aprovació perquè es neguen a incloure en el text res que faci referència a la producció del plàstic. Volen que només es parli de residus i de com reciclar-los però, ni parlar de reduir la producció, com sí que reclama un grup força nombrós de països, entre ells la Unió Europea. Les trampes del reciclatge donarien per un altre article sencer, així que no m’hi estendré, però és obvi que per frenar la xacra dels residus plàstics cal frenar la producció de plàstic en general.
Aquest passat mes de febrer hi va haver un nou intent fallit de desencallar el tractat. I es preveu que abans que acabi aquest 2026 hi haurà una nova cimera a Ginebra, però encara no té ni data. Així de difícil està sent frenar la indústria dels plàstics. Així que no, no hauríem de presentar el gran creixement del sector dels plàstics com una simple notícia econòmica, amb expressions com «la indústria del plàstic a Espanya consolida el seu pes com a pilar estratègic de l’economia», perquè l’única estratègia possible ha de ser la de reduir al màxim la producció de plàstics.
