El fre de la despesa pública per part del nou govern és el resultat d'una acció que depèn poc del que es podria anomenar voluntat política autònoma. És una voluntat condicionada per la realitat d'una situació que supera totes les previsions. Al Regne Unit, un país independent que fou una gran potència, l'estat del benestar està patint una erosió històrica per part del bipartit conservador/liberal demòcrata. Si es comparen les dues situacions és un miracle que la situació catalana es mantingui -encara- en un retall en què la sanitat i l'educació semblen garantides.
Pel que fa a les infraestructures de transport, el govern català ha manifestat que algunes de les obres en curs seran alentides. Això afecta a un dels sistemes de transport cabdals que és el ferrocarril metropolità de Barcelona. Les línies 9/10 seguiran endavant però s'ha parlat de la possibilitat de suprimir algunes estacions. En canvi, pel que fa a les línies 1, 2 i 3 els projectes de prolongació previstos queden congelats a l'espera de temps millors. Però quins seran aquests temps millors? ¿Potser aquells en que la qualitat de l'aire encara empitjorarà més perquè no s'haurà bastit una alternativa potent a l'ús del vehicle privat?.
El metro és, per les seves característiques, el mitjà clau en la reducció de les emissions a les grans aglomeracions urbanes. La ciutat de Mèxic, per exemple, amb un dels índexs de contaminació més grans del món, té una xarxa només una mica més extensa que la de Barcelona, fet que donades les dimensions del districte federal i del nombre d'habitants, suposa una clara deficiència. Tanmateix seria equivocat deduir que la simple existència d'una bona xarxa incideixi automàticament en un transvasament d'usuaris del transport privat al públic. Només cal veure el cas de Madrid que, malgrat haver fet l'expansió més gran de metro en poc temps de tot el món, no ha aconseguit millorar la qualitat de l'aire. Crear una alternativa potent a l'automòbil es condició necessària però no suficient, sobretot si no es limita d'alguna manera l'ús del vehicle privat.
(F)
Cal fer un pas decidit per construir aquesta alternativa, perquè en cas contrari la situació a la llarga serà la de Mèxic DF. Ha fet Barcelona aquest pas? Entre 1980 i 2003, clarament, no. Durant dues dècades la xarxa de ferrocarril metropolità no ha crescut el que caldria. Ha estat oportunitat perduda que s'ha intentat esmenar del 2003 ençà però amb una lentitud exasperant i amb reguitzell d'incompliments pel que fa als projectes enunciats i als terminis. Tot plegat amb l'agreujant que el nombre de vehicles en circulació no és el de 1980 i que la mobilitat obligada també s'ha incrementat des d'aleshores.
La política respecte al ferrocarril metropolità reflecteix la visió general sobre el ferrocarril en el país. Només en els darrers temps s'ha començat a parlar de l'error històric que va suposar el tancament de línies capilars -els populars carrilets- que cobrien ciutats petites i mitjanes. No obstant això fins ara aquest debat no s'ha traduït en cap realització efectiva. Durant els anys 60 el Regne Unit va clausurar pràcticament un terç de la seva xarxa ferroviària pel mateix motiu que aquí: l'automòbil era el futur. La diferència és que allà existeix ara un clima de debat en el sentit de valorar els beneficis de recuperar part de l'antiga xarxa i es fa amb arguments que van des de la lluita contra el canvi climàtic fins a la potenciació de l'economia local de moltes regions.
(F)
Els liberals demòcrates -i no els anticapitalistes!- tenen com a punt fort del seu programa reobrir milers d'estacions tancades i centenars de quilòmetres de vies en desús. Han manifestat que l'alta velocitat no ho és tot i que cal fer arribar el tren convencional arreu del país. Paral·lelament hi ha ara mateix un altre gran debat sobre l'alta velocitat, i no una planificació tancada i altament ideologitzada i apassionada com aquí. Els britànics arriben a l'alta velocitat lentament per fer aquelles línies que siguin realment rendibles i imprescindibles. Els independentistes escocesos són els primers que volen estar ben units amb Londres per alta velocitat, sense que això tingui res a veure amb el destí polític de la seva nació.
No demano que ens tornem tan pragmàtics de la nit al dia. Només m'agradaria que poguéssim treure més profit de la situació en què ens trobem i de la descripció positiva que se n'ha fet: "aquesta crisi és una gran oportunitat per canviar moltes coses". I si una d'elles fos dotar-nos d'un sistema ferroviari avançat i competitiu amb el vehicle privat? Sabem, perquè així ens ho en dit i ho hem de creure, que no hi ha una sortida keynesiana a la crisi. D'acord, però bé que s'acabarà el quart cinturó, no?
