Per què invertim més en explorar l’espai que els oceans? La psicologia té molt a veure

Sostenible.cat
26/11/2018 - 12:33

"El coneixement dels oceans és més que una qüestió de curiositat. La nostra pròpia supervivència pot dependre d'això", va dir John F. Kennedy

Encara que en un primer moment pugui semblar sorprenent, explorar la superfície lunar o els llits marins que es troben a centenars o milers de metres de profunditat en els oceans de la Terra no són missions tan diferents, des del punt de vista de les exigències tecnològiques que demanden o les metodologies a seguir.

En aquest marc, l'associació alemanya Helmholtz -que reuneix centres d'investigació punters amb l'objectiu de desenvolupar projectes a llarg termini que donin resposta als majors desafiaments que afronta la societat, la ciència i l'economia- van posar en marxa al 2012 el programa ROBEX , (acrònim de Robotic Exploration of Extreme Environments). En ell participen fins a 16 institucions de tota Alemanya, les quals han constituït el primer grup de recerca mixt que integra tant l'exploració espacial com la dels mars profunds.

Així, tal i com ens va explicar Laurenz Thomsen, professor de geociència i investigador de la Jacob University de Bremen, al grup de periodistes que fa uns mesos visitem els principals centres d'investigació marina d'aquest país, molts dels robots que actualment exploren els oceans han estat dissenyats gràcies a allò après en els programes d'investigació espacial.

Un exemple són els vehicles operats per control remot a través d'Internet, com el rastrejador NEPTUNE, operat per la Xarxa Oceànica de Canadà (de la Universitat Victoria a la Columbia Britànica), que monitora les condicions ambientals existents en el canó de Barkley i la seva fauna bentònica (que viu en els fons), a gairebé 900 metres de profunditat. Però hi ha molts més.

Fruit del programa ROBEX i compartint tecnologies, s'han creat robots de tot tipus, tant per explorar l’espai com per a descobrir el que amaga la gran part de la superfície terrestre oculta a gran profunditat sota els oceans

Foto: El astromòbil de la NASA Curiosity d’exploració marciana va arribar al planeta vermell al 2012.

En comparació amb certs objectes celestes, l'oceà roman vastament inexplorat.
Tot i que gràcies a les dades obtingudes dels satèl·lits Cryosat-2 de l'ESA i Jason-1, operats per la NASA i el Centre Nacional d'Estudis Espacials de França (CNES), en 2014 es va obtenir un mapa global del fons oceànic amb una resolució de al voltant de 5 quilòmetres (és a dir, que permet apreciar els relleus que mesuren més de 5 quilòmetres, com les crestes i les foses oceàniques), això no és res en comparació amb el detall obtingut en les topografies de Mart i la Lluna. O en Venus: en aquest planeta la sonda Magallanes de la NASA va mapejar en la dècada de 1990 el 98% de la seva superfície a una resolució d'uns 100 metres.

No hi ha dubte que històricament s'han destinat sempre més fons i esforços per descobrir allò que hi ha més enllà de les fronteres físiques del nostre planeta que no al que es troba amagat sota uns oceans que cobreixen fins al 70% de la seva superfície. I és que, per a la majoria de la gent, el mar i tot el que s'amaga en ell és un àmbit distant des d'un punt de vista psicològic (com apunta un estudi d'investigadors de la universitat novaiorquesa de Cornell) la qual cosa frena no només la seva exploració, si no també els esforços necessaris per a la restauració dels ecosistemes marins.

Com explica l'oceanògrafa i filòsofa Jyotika Virmani al capdavant de la Fundació X-Prize, dedicada a generar fons per al desenvolupament de tecnologies beneficioses per a la humanitat, l'espai resulta un lloc molt més glamurós. En general, les històries relatives a les missions espacials solen ser positives i les dels oceans, negatives. «És comú escoltar missatges tipus" anem a trobar noves formes de vida en altres planetes ", versus" estem acabant amb la vida als oceans "», diu. A més, les missions espacials tenen una bona publicitat, tenen a veure amb els èxits de la humanitat a nivell col·lectiu i amb el desig d'exploració que tant ens caracteritza com a espècie. A sobre, la comunitat espacial internacional està bastant unida, res a veure amb el que succeeix en l'àmbit marí, molt polititzat. La majoria d'investigacions o missions planificades estan liderades per institucions i organismes sovint enfrontades entre elles i vinculats a temes ecològics que ens fan tenir por pel nostre futur.

Per a Amitai Etzioni, un dels sociòlegs nord-americans més rellevants de l'actualitat, és clar que cal reequilibrar la balança a favor de l'exploració oceànica, com explica en un article en què es defensa aquesta posició.

Foto: L’observatori del sol marí MoLab del centre d’ Investigacions Marines Helmholtz /GEOMAR de Kiel pot mesurar diferents paràmetres en àrees de varis quilòmetres quadrats i a diferents profunditats.

«La raó bàsica és que l’espai profund és un lloc llunyà, hostil i estèril, l’estudi del qual ens dona pocs descobriments importants i abundants afirmacions sobrevalorades –diu-. Pel contrari, els oceans estan a prop, i el seu estudi és una font potencial de descobriments que podrien ser útils per abordar una ampla gamma de preocupacions nacionals, des del canvi climàtic fins la malaltia, per reduir l’escassetat d’energia, minerals i aigua potable; per enfortir la indústria, la seguretat i les defenses contra desastres naturals com huracans i tsunamis; per augmentar el nostre coneixement sobre la història geològica i molt més”

L’espai serà la frontera final, afegeix, però l’oceà és sens dubte la frontera més fructífera. No obstant, i per acabar, aquí va aquesta dada: el pressupost assignat a la NASA en 2019 serà de 5,9 mil milions de dòlars, un 1,3% més que en 2017, mentre que el de l’Administració Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), 4,6 mil milions, un 20% menys que en 2017.

Si revertir aquesta proporció (o al menys equilibrar-la) depen de comunicar més i millor, no hauríem de començar a fer-ho ja mateix?

*Article publicat en castellà a la web de la Fundación Aquae


 

 

Relacionats

Reportatge

L’evidència disponible indica que la infraestructura verda urbana (els parcs urbans, els arbres dels carrers, les cobertes i els murs verds, etc.) pot contribuir de manera molt modesta a compensar les emissions de carboni, a reduir l’estrès per la calor i a disminuir la contaminació atmosfèrica de la ciutat. Si volem actuar sobre aquests problemes, hem de treballar sobre les fonts de pol·lució, perquè les mesures compensatòries basades en la natura no són, ni de lluny, suficients. Les estratègies d’infraestructura verda urbana tenen un paper complementari, i no alternatiu, a les polítiques de reducció de la contaminació.

Notícia

La Diputació de Tarragona col·labora amb les Jornades 'Emergència Climàtica i Transició Energètica', que se celebraran a Tarragona del 7 al 10 d’octubre i es clouran amb un debat per definir una estratègia de territori per als propers anys.

Notícia

L’increment de la capacitat dels diferents tipus de sòls per absorbir i emmagatzemar carboni és una de les accions que es poden aplicar per mitigar els efectes del canvi climàtic

Butlletí