Cal recordar una obvietat: el mar i la platja són ecosistemes naturals, no pas una piscina artificial
Un usuari condueix una moto d'aigua a l'arxipèlag de les illes Medes.
FOTO: QUIM SÁNCHEZ
L’estiu, amb l’arribada massiva de banyistes a les platges, planteja cada any el repte de fer compatible l’ús intensiu del litoral amb la necessitat de preservar el medi natural. Cal recordar una obvietat: el mar i la platja són ecosistemes naturals, no pas una piscina artificial. La trista anècdota d’aquest juliol —amb la campanya per retirar pedres “molestes” a la platja de Calonge— actua com una alerta que ens recorda que cal fer pedagogia, però també cal una defensa ferma i exigent del territori.
El fet que les platges siguin tan utilitzades és una mostra eloqüent del seu valor: son espais oberts, accessibles i de caràcter públic, de bé comú, condició que els fa especialment igualitaris i populars. I justament per això mereixen ser preservats. Fer-ho vol dir, en realitat, protegir-los de nosaltres mateixos, de pràctiques i activitats que en poden comprometre la qualitat i l’equilibri. Posar límits és, sovint, una forma de respecte.
Una de les amenaces que ha anat en augment en els últims anys és la proliferació de les motos d’aigua. Potser és discutible considerar-les un esport —per a molts, “esport de motor” és gairebé un oxímoron—, però sembla que es tracta d’una pràctica de lleure que ofereix adrenalina, emocions i plaer als qui la practiquen. La pregunta és si té sentit fer-ho en entorns on la majoria busca tranquil·litat, connexió amb la natura i un cert silenci. Més encara si pensem en espais naturals que esdevenen cada vegada més valuosos precisament perquè estan cada dia més amenaçats.
Hi ha diversos impactes ambientals associats a aquestes activitats. Les motos d’aigua generen gasos que contaminen l’aire —monòxid de carboni, hidrocarburs no cremats, òxids de nitrogen— i CO₂ que contribueix a l’escalfament global. També poden vessar petites quantitats d’oli i carburant a l’aigua, especialment en maniobres com girs o arrencades sobtades.
Pel que fa al soroll, poden arribar fàcilment a nivells superiors als 85 i 90 decibels, cosa que afecta no només les persones sinó també la fauna marina. Aquesta contaminació acústica interfereix en la comunicació de cetacis com els dofins, i pertorba també peixos i aus costaneres sensibles al so.
A més, la velocitat de les motos pot suposar un perill directe per a la fauna, i si circulen a prop de la costa o en aigües poc profundes, poden afectar les praderies de posidònia oceànica (alguers), que són hàbitat i zona de posta i cria de nombroses espècies marines.
' En un context d’emergència climàtica i de crisi de biodiversitat, són acceptables activitats que, pel gaudi d’uns pocs, generen costos ambientals i socials per a molts? '
Però, a més del dany ambiental, cal considerar com aquestes activitats alteren l’experiència dels usuaris del litoral. En primer lloc, hi ha els riscos potencials per a la seguretat dels banyistes: les motos que s’acosten massa a la costa generen inseguretat i, a gran velocitat, poden causar accidents greus. També degraden la qualitat sonora de l’entorn, ja que el soroll persistent resulta una molèstia notable en espais que haurien de ser tranquils.
A més, moltes persones que practiquen activitats més pausades —com el caiac, el paddle surf, la natació en aigües obertes o el busseig— poden veure’s afectades per les trajectòries imprevisibles, les onades i les turbulències generades per les motos.
I després hi ha un intangible que forma part essencial de l’experiència humana, del lleure i el gaudi de l’entorn: la percepció del paisatge. La presència continuada de motos d’aigua pot fer la sensació de platja saturada o caòtica, degrada l’experiència paisatgística i contraria la imatge de naturalitat que sovint es projecta com a atractiu turístic.
Les protestes de col·lectius com SOS Costa Brava o Som Mar són una crida d’atenció davant una dinàmica que erosiona la qualitat i també el prestigi dels nostres espais naturals. En un litoral com el català, ja excessivament urbanitzat, introduir més pressió sobre els pocs trams que conserven una certa naturalitat resulta contraproduent. Les motos d’aigua poden afectar la convivència, posar en risc la seguretat i generar contradiccions en indrets distingits amb segells com la Bandera Blava o considerats espais protegits.
En els darrers anys s’han impulsat regulacions imprescindibles per fixar distàncies mínimes amb la costa i establir condicions de seguretat. Creiem, però, que la pregunta de fons va més enllà: en un context d’emergència climàtica i de crisi de biodiversitat, són acceptables activitats que, pel gaudi d’uns pocs, generen costos ambientals i socials per a molts?
No es tracta de prohibir el gaudi, sinó de garantir-lo com un dret compartit: tothom hauria de poder gaudir de la platja, del mar i del paisatge. I aquest dret cal defensar-lo. En un context nou, cal fer aflorar nous conflictes ètics. La llibertat no consisteix a fer tot allò que la tècnica ens permet. També és poder conviure en un entorn de qualitat i gaudir col·lectivament dels béns comuns. El mar no és un circuit, com tampoc la platja no és una piscina. Són ecosistemes naturals. I com a tals, cal respectar-los, preservar-los i compartir-los.
