A més d’una persona encantadora, culta i de bona conversa, desapareix una figura significativa en la història de l’educació ambiental i dels moviments cívics per a la protecció del territori a Catalunya.
A punt d’encetar les vacances d’estiu, ens arriba amb gran tristesa la notícia de la mort de Manel Cervera. A més d’una persona encantadora, culta i de bona conversa, desapareix una figura significativa en la història de l’educació ambiental i dels moviments cívics per a la protecció del territori a Catalunya. Per què, doncs, el seu nom és tan poc conegut entre les noves i no tan noves generacions? Segurament per la seva discreció personal i pel seu convenciment que el país es feia d'acord amb l’aportació silenciosa de treball.
Ens va explicar més d’un cop que va fer una entrada singular al “món” del medi ambient, per un seguit de concatenacions. El cas és que en els temps llunyans de la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana, en Ramon Folch, que la liderava, es va procurar el suport logístic d’un dels germans Cervera (igualment apassionat del medi ambient i la terra) que, a l’hora de la veritat, el va haver de declinar i va proposar el Manel com a substitut.
Des de la Fundació Roca i Galès, amb la qual col·laborava per impulsar-ne l’àrea ambiental, el Manel va ser qui va convocar i dinamitzar les trobades d'itinerariers i, en definitiva, l’impulsor del procés que va desembocar en la creació de la Societat Catalana d’Educació Ambiental, la SCEA.
També es va incorporar al pioner Servei del Medi Ambient de la Diputació de Barcelona, on va esdevenir un dels impulsors de l’educació ambiental generada des de l’administració, especialment en el camp aleshores incipient de la comunicació ambiental. En Manel va contribuir de manera decisiva a les primeres publicacions i recursos educatius del Servei (i del país), va participar en la posada en marxa d’iniciatives avui consolidades, com ara el Centre d’Estudis del Mar, i va intervenir en la preparació de recursos com ara el «Joc de l’aigua» o les exposicions mítiques «L’Evolució» i «L’Ecologia», impulsades pel mateix Servei.
Tan fecunda era la seva aportació que des de Collserola van temptar-lo de continuar-la al servei del parc on, amb l'equip de divulgació i educació ambiental, va desenvolupar una tasca igualment sobresortint en un moment en què l’espai natural es consolidava i es donava a conèixer al gran públic de la conurbació metropolitana. Va impulsar publicacions, exposicions, itineraris guiats, esdeveniments del parc i, especialment, un programa de voluntariat pioner al país, exitós i model per a molts altres. Des de l'AMB i l'Institut d'Educació de Barcelona va participar en la creació de recursos d’educació ambiental tan significatius com Hàbitat. Guia d'activitats per a l'educació ambiental, Guia per fer l'Ecoauditoria del centre educatiu, o Adoptem la ciutat.
El Manel estava molt orgullós d’un projecte personal que, als altres, ens pot donar idea de la seva capacitat de treball, entusiasme vital i amor a la terra. Es tracta de la recerca que va desplegar, des del 1993 i al llarg de 30 anys, per recollir el nom i la descripció de tots(!) els rius, rieres i rierols del Principat, Catalunya Nord i la Franja, amb més de 7.000 topònims, treball que s’aplega al web riusdecartalunya.cat>. Val la pena visitar-la.
Vilafranquí de pedra picada, addicte arravatat dels castells (afició que ens va inocular), i viatger il·lustrat (ens va honorar amb la seva companyia alguna vegada per Europa), mai no va posar fre a la seva avidesa intel·lectual i, ja amb una edat, va aprofitar per a graduar-se en filologia catalana, una altra de les seves passions. Recordem haver-ne après un munt de coses sobre la llengua que tant estimava i que tant feia estimar als altres.
Amic Manel, ens deixes justament un 31 de juliol. Que tinguis un molt bon viatge!
