Periodista
19/01/2008 - 00:00
Són tantes les relacions entre dona i medi ambient que s'ha fet en l'evolució de l'ecologia que sembla indiscutible que la sostenibilitat és de gènere femení. Més que una reivindicació això sovint suposa una càrrega que les dones d'arreu del món duem sense ni plantejar-nos-ho.
Són tantes les relacions entre dona i medi ambient que s'ha fet en l'evolució de l'ecologia que sembla indiscutible que la sostenibilitat és de gènere femení. Més que una reivindicació això sovint suposa una càrrega que les dones d'arreu del món duem sense ni plantejar-nos-ho.
Hi ha un corrent de l'ecofeminisme del qual en forma part l'economista Mary Mellor que defensa la idea que la dona està vinculada a l'economia comunitària mentre que l'home està lligat a l'economia individualista. Gràcies a la mal·leabilitat de la llengua anglesa, Mellor parla de la We-economy (We de nosaltres i primera síl·laba fonètica del plural Women) i de la Me-economy (Me de jo i de Men). Tot plegat és prou gràfic i obvi i no necessita massa explicacions, però sí es poden fer algunes reflexions.
Hi ha una forma femenina d'entendre el desenvolupament que el lliga forçosament al llarg termini, la cura de petits, grans i malalts, el manteniment de la terra i de la llar, la perspectiva generacional, l'aprofitament, la integració i el tancament de cicles. Aquest model femení de desenvolupament caracteritza molts dels moviments de dones presents a Amèrica Llatina, a Índia i a altres regions del món on la dona no està protegida i s'ha d'organitzar per anar obtenint drets o per, simplement, poder sobreviure en un entorn dominat pels homes.
Recentment, vaig conèixer de primera mà el moviment Xochitl Acatl de Nicaragua. Les dones de la regió vint anys enrere no tenien més objectiu que quedar embarassades a partir dels quinze anys per sortir de l'esclavitud familiar i entrar en una nova esclavitud, encara més dura, amb la nova família política. Aquestes dones s'han emancipat d'aquesta situació engegant negocis vinculats amb la terra, la producció local i l'artesania que tenen com fonament la integració de criteris ambientals, socials i de llarg termini: recuperar la terra, els productes locals i assegurar un futur per a la seva descendència. Com és que elles se n'estan sortint i els homes, en el mateix entorn, es dedicaven a impulsar un altre tipus de desenvolupament basat en vendre sòl, recursos i fills al millor postor? Ni tots els homes són tontos i dolents per naturalesa, ni totes les dones som intel·ligents i generoses de naixement. Per a aquest corrent de l'ecofeminisme, hi ha, senzillament, una condició diferent, femenina, una mirada particular cap al desenvolupament que el fa més compatible amb la sostenibilitat.
Als països desenvolupats, les dones també tenim reptes oberts a pesar dels avenços fets en matèria de drets i igualtat. Un d'aquests reptes és deslliurar-nos de la càrrega de voler formar part de la Me-economy i no lluitar contra el que ens demana el cos que és la We-economy. Si hi ha una manera femenina de decidir, de plantejar el desenvolupament, de relacionar-nos, perquè hem de masculinitzar-la? Jo, almenys, tinc el propòsit d'any nou de fer cas a la meva biologia com aportació a la sostenibilitat.
Hi ha un corrent de l'ecofeminisme del qual en forma part l'economista Mary Mellor que defensa la idea que la dona està vinculada a l'economia comunitària mentre que l'home està lligat a l'economia individualista. Gràcies a la mal·leabilitat de la llengua anglesa, Mellor parla de la We-economy (We de nosaltres i primera síl·laba fonètica del plural Women) i de la Me-economy (Me de jo i de Men). Tot plegat és prou gràfic i obvi i no necessita massa explicacions, però sí es poden fer algunes reflexions.
Hi ha una forma femenina d'entendre el desenvolupament que el lliga forçosament al llarg termini, la cura de petits, grans i malalts, el manteniment de la terra i de la llar, la perspectiva generacional, l'aprofitament, la integració i el tancament de cicles. Aquest model femení de desenvolupament caracteritza molts dels moviments de dones presents a Amèrica Llatina, a Índia i a altres regions del món on la dona no està protegida i s'ha d'organitzar per anar obtenint drets o per, simplement, poder sobreviure en un entorn dominat pels homes.
Recentment, vaig conèixer de primera mà el moviment Xochitl Acatl de Nicaragua. Les dones de la regió vint anys enrere no tenien més objectiu que quedar embarassades a partir dels quinze anys per sortir de l'esclavitud familiar i entrar en una nova esclavitud, encara més dura, amb la nova família política. Aquestes dones s'han emancipat d'aquesta situació engegant negocis vinculats amb la terra, la producció local i l'artesania que tenen com fonament la integració de criteris ambientals, socials i de llarg termini: recuperar la terra, els productes locals i assegurar un futur per a la seva descendència. Com és que elles se n'estan sortint i els homes, en el mateix entorn, es dedicaven a impulsar un altre tipus de desenvolupament basat en vendre sòl, recursos i fills al millor postor? Ni tots els homes són tontos i dolents per naturalesa, ni totes les dones som intel·ligents i generoses de naixement. Per a aquest corrent de l'ecofeminisme, hi ha, senzillament, una condició diferent, femenina, una mirada particular cap al desenvolupament que el fa més compatible amb la sostenibilitat.
Als països desenvolupats, les dones també tenim reptes oberts a pesar dels avenços fets en matèria de drets i igualtat. Un d'aquests reptes és deslliurar-nos de la càrrega de voler formar part de la Me-economy i no lluitar contra el que ens demana el cos que és la We-economy. Si hi ha una manera femenina de decidir, de plantejar el desenvolupament, de relacionar-nos, perquè hem de masculinitzar-la? Jo, almenys, tinc el propòsit d'any nou de fer cas a la meva biologia com aportació a la sostenibilitat.
Professora de la Universitat de Vic
