Gamboa

Els imperis i la rapinya extractiva han sembrat mort i destrucció, hi hauríem guanyat cultivant les ciències i la literatura
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
23/08/2010 - 00:00

A Pedro Sarmiento de Gamboa, navegant i vividor, se li girà feina. A sa catòlica majestat li molestava de no dir que, a les acaballes del segle XVI, Sir Francis Drake, detestable corsari al servei de la corona anglesa, es passegés per l'estret descobert l'any 1520 per Fernando de Magallanes quan tractava de circumval·lar el món a bord de la carraca "Trinidad", als confins de les Índies castellanes. Hi envià immediatament Sarmiento de Gamboa a marcar territori i a enfrontar-se amb Drake, si el trobava.

Drake no aparegué, però a l'entrada atlàntica de l'estret, Gamboa fundà Nombre de Jesús el 12 de febrer de 1584 i, quasi a la sortida pacífica, Ciudad del Rey Don Felipe -Felip II, s'entén- el 25 de març següent. Al cap de dos anys, de la primera fundació no en quedava res i a la segona, segons Thomas Cavendish, un altre corsari anglès que s'hi arribà, només hi havia un grapat d'afamats moribunds a qui no considerà oportú d'auxiliar. Les ruïnes de la segona fundació són encara denominades Puerto del Hambre. No som res.

Poc després, els holandesos Willem Shouten i Jacob Lemaire, embarcats en l'urca "Eendracht", arribaren al final del final i passaren de l'Atlàntic al Pacífic amb terra només a estribord. Donaren a la punta més austral, que de fet era una illa, el nom de la seva base, la ciutat portuària de Hoorn, topònim deformat després en Hornos. No se'ls cregué ningú i acabaren engarjolats per mentiders... Robert Fitz Roy, l'any 1829, encara trobà un altre canal intermedi, entre Terra del Foc i l'illa Navarino, que batejà amb el nom del seu vaixell, el "Beagle". En un segon viatge recorregué el nou pas, aquest cop acompanyat d'un jove naturalista anomenat Charles Darwin.

Verne
Amb tota mena de detalls, Jules Verne es referí al més meridional de tots els far a la seva novel·la pòstuma Le phare du bout du monde, escrita l'any 1905. Verne era un viatger de biblioteca, mai no estigué als llocs descrits als seus relats. Però el far existia, tanmateix, a tocar del micropresidi -10 penats, només- de San Juan de Salvamento, creat pel comodor Augusto Lasserre l'any 1884 a l'illa dels Estats. Els presos acabaren essent traslladats a Ushuaia, assentament també fundat per Lasserre, i el far s'esfondrà.

A l'illa dels Estats no es pot viure i a la resta del territori magallànic amb prou feines. Durant mil·lennis, hi sobrevisqueren en condicions infrahumanes ones, alacalufs, iàmanes i hauschs. No en queda cap, aniquilats pels caçadors de foques, pels colonitzadors ramaders i, sobretot, per les malalties europees, el xarrampió en primer lloc. Els successius descobriments i processos civilitzadors, certament èpics, comportaren l'extinció dels descoberts. Maleïda la gràcia.

A Sarmiento de Gamboa se li dedicà un llac patagònic i, modernament, un modesta canonera i un vaixell oceanogràfic, però ningú recorda qui va ser. Magallanes fou assassinat pels moluquenys poc després de descobrir el seu estret. Les fundacions de Gamboa i els indis australs han desaparegut. L'imperi i la rapinya extractiva deixaren mort i destrucció i, ara, el canvi climàtic post-industrial amenaça les Moluques i resta d'illes oceàniques. Perduren, per contra, les ficcions de Verne i el pensament de Darwin. Potser hi hauríem guanyat cultivant les ciències naturals i la literatura fantàstica...

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

 

Socioecòleg, Director general d'ERF
Etiquetes: