Els dibuixos de Sabater i Pi

Periodista
02/10/2009 - 00:00
Sabater i Pi exhibia aquell vitalisme tenyit de pessimisme de la gent gran que ha fet molta feina

Aquest mes d'agost va morir Jordi Sabater i Pi. Oportunament, ara encara podeu llegir l'excel·lent entrevista  que la periodista d'aquesta casa, la Teresa Bau, va fer al primatòleg fa uns pocs mesos i que és una de les últimes que va donar el naturalista. De l'entrevista em quedo amb dues coses: la importància de formar la mirada; i que Sabater i Pi lliga amb el dibuix: "els nens han d'anar al Zoo amb una llibreta, i dibuixar, d'aquesta manera es veuen obligats a fixar-se en l'animal"; i la reflexió sobre Àfrica, el continent oblidat. "La majoria dels que hi van, ho fan per fotografiar-se en un safari. Li hauríem de tenir un gran respecte en aquest continent: en baixar de l'avió, hauríem de besar la terra". Sabater i Pi exhibia aquell vitalisme tenyit de pessimisme de la gent gran que ha fet molta feina. I també una lucidesa transparent, de gran calat.

(F)

Fixeu-vos: no diu a fotografiar un safari... diu a fotografiar-se en un safari. Amb aquesta expressió d'aparença tan innocent, Sabater i Pi descriu perfectament el mal de turista. Més que això, de fet: amb una sola frase el científic català aconsegueix capturar com som, avui; que no viatgem per conèixer sinó per reconèixer. Ens reafirmem en els llocs desconeguts (que en realitat ja coneixem a través del catàleg de viatges), dialoguem en diferit en una conversa que projectem en els ulls dels nostres amics quan veuen les nostres fotos. Que en viatjar, exhibim. Per això no fotografiem, sinó que ens fotografiem. Marquem amb banderetes els llocs que, presumptuosament, direm que 'ja coneixem' i ens disposem a buscar més coses: viatjar avui és com un zàping accelerat, que consumeix querosè a manta.

Imagino les llargues hores d'observació de Sabater i Pi, amagat entre la vegetació, provant de diluir-se en el paisatge, assajant la invisibilitat. L'imagino prenent notes i dibuixant; dialogant en silenci amb els protagonistes d'un país: les persones, les flors i els arbres, els gorgs i els penya-segats, els seus estimats primats. Hi ho contraposo amb la disfressa de turista a l'ús, armat amb xancletes i ulleres de sol. El contrast es feridor, i segurament un pèl injust. Perquè, de fet, Sabater i Pi no fa una defensa elitista del viatger que sap viatjar i el que no. Per sort. 

L'aprensió de Sabater i Pi no busca el 'dret d'admissió' sinó que ens convidava a repensar-nos. Al capdavall, Sabater i Pi era un científic engrescador. En evidenciar la nostra contradicció en el viatge (no fotografiem el safari, ens fotografiem en els safari), ell intenta despertar-nos la curiositat, i amb la curiositat, el coneixement. I quan un coneix, comprèn, i quan un comprèn, estima. Fotografiar el safari, dibuixar l'animal que tenim al davant, en el zoo. Aprendre a veure. 

Per això, diria, ell sempre va posar tan l'accent en els petits, per això els seus dibuixos són tan importants en la seva tasca.
Periodista
Etiquetes: 

Relacionats

Opinió
Opinió


" La primera expedició catalana i totalment femenina a Mart va tornar fa unes setmanes. Com deveu suposar, no es tracta d’un viatge real al planeta vermell, sinó d’una simulació, però feta amb tot el rigor científic."
 

Butlletí