Els balanços del CO2

L’origen dels gasos amb efecte hivernacle
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
05/11/2009 - 00:00
El cost de no pagar avui les coses que demà valdran molt més

Les persones emetem CO2. Concretament, entre 950 i 1.200 grams cada dia per cap. De mitjana, cada ser humà exhala diàriament poc més d'un quilo de diòxid de carboni. Com que som 6.780 milions de persones vivents, la respiració humana aboca a l'atmosfera uns 7,5 milions de tones CO2 al dia. La respiració conjunta de tots els éssers vius genera anualment uns 320.000 milions de tones de diòxid de carboni i per això n'hi ha a l'atmosfera. El problema és que a tot aquest CO2 se suma ara el de la crema de combustibles fòssils, uns 28.000 milions de tones anuals, és a dir un 9% suplementari.

Pot semblar poc. És molt. Representa que, en un sistema en equilibri dinàmic (la Terra i la seva atmosfera), s'exalta un paràmetre en quasi un 10%. Si no fos per la capacitat autoreguladora del sistema, que encaixa i deriva part de l'alteració, després d'un parell de segles de cremar combustible fòssils ens sortiria el diòxid de carboni per les orelles, l'efecte hivernacle estaria disparat i el clima del planeta hauria variat sensiblement. Però tot té un límit. L'homeòstasi planetària en termes de gasos amb efecte hivernacle està desbordada i per això s'altera el règim atmosfèric i ens comença a canviar el clima.

Respirar és oxidar matèria orgànica per a obtenir energia. Cremar, també. Un litre de gasolina completament oxidada esdevé energia, vapor d'aigua i 2,3 quilos de CO2. Un ésser humà exhala al dia la meitat d'aquesta quantitat, és a dir l'equivalent a cremar mig litre de gasolina. En respirar, cada persona contribueix a l'efecte hivernacle com un turisme que recorri set o vuit quilòmetres diaris. Per això, a 12 euros la tona que es cotitza el diòxid de carboni al mercat d'emissions, si se'ns tractés com un motor hauríem de pagar mig euro al mes per respirar.

No el paguem. Els nostres autos, tampoc. De forma directa no paguem res, deixem que ho faci la indústria (i, a sobre, la mirem malament). Indirectament, ho paguem amb la repercussió dels costos industrials o amb els impostos que cobreixen les despeses de l'estat quan compleix amb Kioto. Per això respirar no és de franc, encara que de moment ens surti gratis.

(F)

Els humans no som l'única paradoxa en aquest espai de falses evidències i seguretats enganyoses. Per exemple, la generació hidroelèctrica, la primera i més contrastada font d'energia renovable, també emet gasos amb efecte hivernacle. La putrefacció de les plantes cobertes per les aigües en la primera inundació, però també la de les germinades en els espais d'oscil·lacio anual del nivell, emet metà. Els xinesos ho acaben de mesurar al gegantí embassament de les Tres Gorges, sobre el riu Iangtsè: unes 54 tones per quilòmetre quadrat i any, les quals, en termes d'efecte hivernacle, equivalen a unes 1.000 tones de CO2, que és tant com dir el diòxid de carboni emès per 430 litres de gasolina cremada, o sigui per un turisme que hagi recorregut 6.500 quilòmetres. I a les emissions dels embassaments, podríem afegir les emissions associades a la fabricació i transport de plaques solars o d'aerogeneradors, o a l'evacuació i transport de l'energia generada.

Hi ha balanços pitjors que altres, naturalment. Quant al diòxid de carboni, el millor és el de les nuclears, instal·lacions energètiques que presenten seriosos problemes d'una altra mena, però; el pitjor és el dels combustibles fòssils. Tots tenen una pega o altra. I diferents virtuts, també. Per això hauríem d'abandonar d'una vegada el maniqueisme. El messianisme judeocristià impregna les nostres actituds profundes i ens inclina a optar entre el bé o el mal, el pecat o la virtut. Els moviments salvífics incorren fàcilment en aquest vici. Admetre que els principals emissors de diòxid de carboni som els mateixos éssers vius amb la nostra respiració és un saludable exercici d'humilitat.

En tot cas, i justament perquè no podem evitar d'emetre CO2 quan respirem, hem de d'implementar un sistema productiu i de transport baix en emissions de diòxid de carboni. Ha de resultar-nos car enviar-lo a l'atmosfera, és l'únic llenguatge que entenem els humans quan funcionem junts. El Banc Mundial ha estimat que, entre 2010 i 2050, els països rics hauran de transferir cada any entre 55.000 i 75.000 milions d'euros als països en vies d'industrialització per tal que adoptin tecnologies baixes en CO2. A aquests costos de mitigació del canvi climàtic s'hi haurà d'afegir els esforços dels mateixos països desenvolupats en la mateixa direcció, la compra de permisos d'emissió prevista al Protocol de Kioto i els costos dels conflictes ocasionats per les alteracions climàtiques que ja són en curs i ningú podrà parar a molts anys vista, perquè l'atmosfera és un volant d'inèrcia que respon molt mandrosament als cops de timó. Tot un panorama.

Hem d'estalviar per a poder pagar la multa planetària que ja ningú podrà condonar-nos. Ens ha de sortir molt car fer les coses que acaben resultant-nos més cares encara. Per continuar respirant de franc, no podem continuar cremant gratuïtament. És una qüestió sobretot comptable. Per això el problema és econòmic, més encara que ideològic.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Director general d'ERF