El Mediterrani, un mar sobreescalfat

Sostenible.cat
20/09/2021 - 12:20

El canvi climàtic és la major amenaça a què ens enfrontem com a espècie i a la regió mediterrània les temperatures augmenten un 20% més ràpid que la mitjana mundial.

Això ja té unes conseqüències reals i greus a tota la conca que aniran en augment en les properes dècades, i s’espera que les pujades del nivell del mar superin el metre l’any 2100, afectant un terç de la població de la regió. Cal una acció urgent i de gran abast, tant per mitigar més emissions de gasos d'efecte hivernacle com per adaptar-se a la nova realitat d’un mar que s’escalfa». Així comença l’informe internacional que WWF va publicar el passat mes de juny i que presenta sis casos d’estudi que mostren els efectes que comporta un mar sobreescalfat.

El cas número 1 parla de la tropicalització del mediterrani occidental, un fenomen que posa en perill els ecosistemes submarins i les activitats econòmiques que en depenen. Aquest sobreescalfament de l’aigua ha provocat que moltes espècies autòctones migrin cap a aigües més fredes, esperonades també pels organismes invasors que troben en aquest medi transformat un indret ideal per les seves necessitats. En algunes zones del sud i l’est del Mediterrani les comunitats d’espècies han canviat completament. A les aigües d’Israel, per exemple, una de les àrees mes afectades, avui nomes hi queden entre el 5 i el 12% dels mol·luscs històricament autòctons.

El cas número 2 tracta del poder destructiu de les espècies invasores, la majoria de les quals provenen de la mar Roja i de l’oceà Índic i arriben al Mediterrani a través del canal de Suez, recentment ampliat. Dues d’elles són uns peixos herbívors especialment perjudicials per les espècies autòctones: el peix conill (les espècies Siganus rivulatus i Siganus luridus) i el peix lleó soldat (Pteoris miles), que poden arribar a eliminar els peixos herbívors locals. A l’ Àrea Marina Protegida (MPA) de Gökova, a Turquia, els peixos conill composen el 98% de la població d’aquest tipus de peix. El 2% restant se l’ha adjudicat el peix lleó soldat.  En total, es calcula que 986 espècies foranies han migrat al Mediterrani i, d’aquestes, 126 són peixos.

El cas número 3 aborda els enormes afloraments anuals de meduses que pateix el Mediterrani, un fet que afecta de ple al turisme i també a la indústria pesquera: en casos extrems, con al golf de Gabès, a Tunísia, els pescadors han alertat de que de vegades atrapen a les xarxes més meduses que peixos. Aquestes plagues de meduses sorgeixen de forma habitual a les nostres aigües des de l’any 2003.  L’ augment de la temperatura de l’aigua afavoreix que aquests afloraments durin més temps i que certes espècies de meduses puguin criar fins i tot a l’hivern. L’eutrofització que provoquen els fertilitzants agrícoles que van a parar al mar fan que determinades algues proliferin, disminueixi l’oxigen de l’aigua i que els peixos no hi puguin viure. En canvi les meduses, súperadaptables, sí que poden prosperar en aquests ambients. Elles, que avui dia a penes tenen depredadors, mengen copèpodes i zooplàncton, igual que moltes espècies comercials de peixos abans de fer-se adults, que pateixen els efectes de la minva de recursos.

El cas número 4 es centra en l’estat de conservació de la posidònia oceànica (Posidonia oceànica), una planta molt longeva i de creixement lent que conforma unes praderies submarines a uns 40 metres de fondària que són la llar d’una enorme biodiversitat —és vital pel 205 de les espècies marines del Mediterrani—  i són importants embornals de carboni: es calcula que emmagatzema entre l’11 i el 42% de les emissions que venen produïnt els països de la conca des de la Revolució Industrial. Les ancores de les embarcacions d’esbarjo destrossen massa sovint parts d’aquestes praderies i la pèrdua de transparència de les aigües i l’augment del nivell de mar dificulta que li arribi prou llum solar per fer la fotosíntesi. Les temperatures altes no li senten gens bé:  per sobre dels 28ªC les praderies de posidònia pateixen importants episodis de mortalitat.

El cas número 5 explica com les fortes tempestes vinculades al canvi climàtic poden destrossar en poques hores poblacions senceres d’espècies tan delicades i importats com els coralls. Les boniques comunitats de gorgònies que tant atrauen als submarinistes juguen un paper essencial al Mediterrani, doncs ofereixen una llar a moltes espècies que s’hi guareixen i hi van a criar. Les gorgònies poden viure fins a 60

anys, són molt primes (de pocs mil·límetres d’amplada) i altes: poden arribar al metre d’alçada. Desafortunadament les tempestes tan extremes que vivim des de fa un temps les poden destrossar en poques hores. Al 2018, una tempesta a mar de Ligúria  va arrasar amb el 30% de totes les gorgònies de la zona, segons dades d’ investigadors de la Universitat de Gènova, Itàlia. Van patir impactes de pedres que queien dels penya-segats, batzegades causades pel fort onatge i ferides infligides pels aparells de pesca abandonats que es van enredar a les seves delicades estructures.

El cas darrer, el número sis, para atenció als Episodis de Mort Massiva (MME) que venen patint les nacres (Pinna nobilis) des de fa uns anys a tot el seu rang de distribució. EL 2016 a certs indrets de les costes del Mediterrani espanyol va morir el 100% d’aquests enormes mol·luscs endèmics del nostre mar, i els tres anys següents es van repetir episodis semblants a Catalunya, Itàlia, Sicília i Còrsega. El 2020 s’anunciava la mort de entre el 60 i 80% de nacres a l’àrea protegida de Miramare, al golf de Trieste, Itàlia, i avui està catalogada En Perill Crític per la UICN. Sembla que un protozou patogen Haplosporidium pinnae és el causant d’aquest desastre i que l’augment de les temperatures de les aigües ha detonat la seva expansió.

Coneixem a fons els problemes que els humans estem generant al medi ambient i també tenim les solucions...com pot ser que, sabent el que sabem, i passant tot el que està passant, no reaccionem d’una vegada per totes? Sembla que la raó, explicava la fantàstica neuròloga Rita Levi Montalcini en un dels seus llibres, resideix en la desigual evolució de dos parts del nostre cervell. Mentre que les circumval·lacions neocorticals del cervell humà han evolucionat de forma extraordinària, atorgant-nos unes capacitats cognitives fantàstiques, el sistema límbic, on elaborem les emocions, és molt més primitiu. «És possible —escriu Levy— que la dissociació evolutiva dels dos components cerebrals esmentats hagi contribuït a crear situacions que, amb el temps, s’han tornat cada vegada més aberrants i en les quals la potència i la innovació tècnica s’han posat al servei d’instints brutals i violents». Afegeix: «La rapidesa del creixement de les capacitats cientificotècniques no és de cap manera una garantia d’una utilització cívica i correcta del coneixement de l’home. (...) El desenvolupament és un fet incontestable a escala mundial, mentre que el progrés es veu limitat a l’esfera utòpica de les grans esperances de l’home». Potser que deixem de desenvolupar-nos i, d’una vegada per totes, encetem una etapa de progrés.


 

Categories: 

Relacionats

Article

L'excedent d'energia que es generi s'utilitzarà per rebaixar la factura de la llum a famílies vulnerables

Article

El passat setembre es va anunciar la posada en marxa d’una nova acció per promoure la mobilitat neta i saludable: la gratuïtat del bitllet senzill de bus urbà.

Notícia
La Zona de Baixes Emissions de Sant Cugat del Vallès es va activar l'1 de maig d'aquest any (ACN/Albert Segura Lorrio)

La Zona de Baixes Emissions de Sant Cugat del Vallès es va activar l'1 de maig d'aquest any (ACN/Albert Segura Lorrio)

L'Àrea Metropolitana de Barcelona preveu destinar part dels fons europeus Next Generation a ampliar la zona de baixes emissions i a fomentar l'ús de la bicicleta.

Butlletí