De l’ecoactivisme de masses a l’ecoactivisme de xarxes

Periodista
24/01/2022 - 12:59

L’ecoactivisme no pot ser una qüestió de seguidors, sinó de compromís. Aquesta va ser i segueix sent la clau de Greenpeace: el voluntariat compromès. Es va aconseguir donant rigor científic i capacitat política a les seves campanyes. Per més que canviïn els vehicles per acomodar-se a les noves formes de comunicació social, aquest hauria de continuar essent el camí si no volem buidar els moviments de contingut i legitimitat. 

L’any que hem tancat va celebrar el 50è aniversari de Greenpeace.

L’any que encetem pot ser la prova de foc dels moviments ecologistes, amb l’esperança d’una pandèmia controlada i la mirada cap a reptes ambientals globals que avui empaquetem com  canvi climàtic però que inclouen moltes altres coses. En aquest escenari, l’ecoactivisme de masses ja no passa per reunir milers de voluntaris en un indret físic, sinó milers de seguidors en una xarxa social. Com es pot buscar el compromís en un mitjà de fidelitats tan efímeres?

Greenpeace va començar les seves accions el 1971 i avui continua essent l’organització ambientalista més important del món. Amb 3,2 milions de persones implicades i presencia en 55 països no te res a envejar a algunes corporacions transnacionals. De fet, Greenpeace s’ha convertit en una marca, d’igual manera que el seu buc insígnia, el Rainbow Warrior, continua essent un símbol de l’activisme més radical i bel·ligerant. Un vaixell Guerrer per fomentar una Pau Verda. Sembla una paradoxa, però així van començar: amb el vaixell Phyllis Cormack sortint de Vancouver cap a una remota illa d’Alaska per mirar d’aturar les proves d’armes nuclears americanes. Mig segle després, Greenpeace continua utilitzant l’acció creativa no violenta i la força de la seva base i el seu voluntariat per mantenir-se com l’organització ecologista del planeta. Ni tan sols Friends of the Earth li fa ombra en l’apartat polític i mediàtic.

Des del seu inici, la influència mediàtica i política han estat la seva estratègia d’èxit. De la mà de la ciència, han utilitzat les imatges i les pantalles per influir en l’opinió pública. No eren només quatre hippies pacifistes antinuclears o antipetroli: donaven veu a la ciència que mostrava els riscos dels residus d’urani anant a buscar les imatges de les conseqüències de proves nuclears en llocs llunyans on se suposava que ningú veuria res; o s’acompanyaven de biòlegs i especialistes  per mostrar el patiment de les aus i altres espècies empastifades de cru després del vessament d’un petroler en aigües àrtiques. Són tan fotogènics que han obert molts telenotícies i han aparegut en diverses pel·lícules de Hollywood. 

Però, com les velles bandes de rock que omplien estadis amb milers de persones, les ONG ecologistes “de masses” han canviat i s’han adaptat als nous formats de mobilització que es recolzen en les xarxes socials i en fórmules de reivindicació més especialitzades. Les seves accions consistien en encadenar-se als arbres, penjar pancartes a gratacels, reunir a centenars de voluntaris vestits amb mascaretes i EPIs blancs davant de les Nacions Unides, tenir una flota de vaixells i engrescar voluntaris d’arreu per formar-ne la tripulació, des de cuiners a metges. Tanmateix, igual que el somni d’una vida de “sexe, droga i rocknroll”, el somni de formar part de la “lluita per a la pau verda” ha anat canviant de registre i s’ha adaptat al pas del temps. D’una banda, les xarxes socials han redefinit i condicionat la dimensió mediàtica. De l’altra, el romanticisme aventurer sembla que ha deixat pas a un realisme més pragmàtic.

Ara mateix, l’aventura més intrèpida a l’abast dels eco-somniadors és saltar-se les classes dels divendres amb cara de murri. Això pot semblar poc cinematogràfic, però és sorprenentment efectiu i acord amb la dinàmica actual de la comunicació de masses. Al fi i a la cap, les xarxes socials reuneixen a milers d’individus d’arreu del món que comparteixen la seva manera particular de veure l’humor o l’amor, i que es viralitzen per motius sovint ben inexplicables.  Pot semblar que l’activisme no tingui més remei que buscar les seves bases en la viralització d’idees i instants.  Els 3.2 milions de persones de Greenpeace semblen no res davant dels 34.3 milions de subscriptors del Youtuber El Rubius. Però no ens confonguem, l’ecoactivisme  no pot ser una qüestió de seguidors, sinó de compromís. Aquesta va ser i segueix sent la clau de Greenpeace: el voluntariat compromès. Es va aconseguir donant rigor científic i capacitat política a les seves campanyes. Per més que canviïn els vehicles per acomodar-se a les noves formes de comunicació social, aquest hauria de continuar essent el camí si no volem buidar els moviments de contingut i legitimitat . 


 

 

 

 

Categories: 

Relacionats

Entrevista

Carles Castell és responsable de seguiment de programes i accions ambientals a Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona. Doctor en Ecologia i investigador del CREAF durant anys, s’ha especialitzat en la conservació dels espais naturals. A través del Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia, coordina accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic en els municipis. En el marc de les estratègies d’adaptació, un dels eixos que aborda és el de les Solucions basades en la Natura (SbN), com una eina que permet recuperar espais degradats i fomentar el contacte de les persones amb el verd urbà; accions amb un gran impacte positiu sobre el territori i la qualitat de vida de les persones.

Entrevista

Can Cabanyes és un espai natural de 8 hectàrees situat al sud de Granollers, a tocar del riu Congost. Aquest indret ha passat de ser un solar de pins pinyoners al costat d’un antic dipòsit de residus de runa i deixalles a un espai de gran importància biològica, inclòs com a part del riu Congost al a Xarxa Natura 2000. Els aiguamolls han esdevingut una parada obligatòria en l’educació ambiental de la ciutat i voltants, i  rep la visita diària de fins a 400 persones. Xavier Romero és Tècnic de Medi Ambient i Medi Natural de l’Ajuntament de Granollers, i el gestor principal del projecte.

Entrevista

A la perifèria de Mollet del Vallès s’hi troben el parc dels Pinetons i l’espai rural dels Gallecs, dues àrees periurbanes connectades per un camí rural que conformen una matriu paisatgística diversa. Amb l’objectiu de recuperar els valors agraris que tradicionalment han cobert el paisatge, aquest espai ha esdevingut el pulmó verd de Mollet, l’hàbitat d’una gran biodiversitat, 203 espècies d'animals i vegetals, i un punt de referència per a l’educació ambiental de la ciutat. Parlem amb Raul Broto, regidor de Justícia ambiental, transició energètica i ecologisme de Mollet, que actualment està a càrrec del projecte.

Butlletí